«M'ho vaig veure a venir, i un dia a la nit em vaig començar a trobar malament. Ja sabia el que tenia i vaig tenir el pressentiment que es complicaria». El que tenia era covid, i el pressentiment es va complir. El cap de la Unitat de Malalties Infeccioses d'Althaia, Rafel Pérez, va emmalaltir al principi de la primera onada de la covid el març passat quan, recorda, de cop i volta es va desfermar la pandèmia. Va ser una de les primeres persones que va ingressar a Sant Joan de Déu per la covid. «Darrere meu es va començar a omplir l'hospital». Ha viscut la pandèmia des d'una doble perspectiva: la de pacient i la de metge. I com que era conscient del que podia passar davant una malaltia fins llavors desconeguda i sense un tractament específic, ho va viure amb neguit, ha explicat a Regió7.

Ho veia a venir tot el que va passar al març?

Jo crec que al principi ningú no ho va veure a venir, i jo el primer. Quan en sentíem parlar ens semblava una cosa llunyana. Pensàvem que potser arribaria, però no aquesta magnitud. Havíem tingut experiències prèvies amb molt ressò mediàtic i no van arribar o no ho van fer amb aquest impacte.

I va emmalaltir...

Va ser just al principi, quan tot s'estava desfermant, per dir-ho d'alguna manera. Llavors començàvem a veure que això tenia una altra magnitud. Però fins a una setmana o dues setmanes abans no teníem aquesta noció.

Sap on es va encomanar?

En aquell moment no teníem mesures de precaució. No sé on ho vaig agafar. Podia ser a diversos llocs o de pacients... No hi havia l'ús universal de la mascareta. No ho fèiem a l'hospital i ja no dic al carrer. Tothom hi estava exposat. Els sanitaris probablement més, i la transmissió comunitària era altíssima, però no ho sabíem. I llavors es va començar a inundar urgències i l'hospital.

Quins efectes va tenir per a vostè?

Jo vaig fer pneumònia bilateral. Vaig estar ingressat dues setmanes i vaig necessitar oxigen. No t'ho passes bé perquè, entre altres coses, ja comences a conèixer coses de la malaltia, sabies el que podia passar. Era un doble patiment. Primer perquè tenia la pneumònia bilateral, necessitava oxigen i em van haver d'ingressar. I, segon, perquè a més a més sabies que allò podia anar malament, que es podia complicar. Era un patiment físic i psicològic.

El van aïllar?

Sí. Però potser no va ser el que em va impactar més perquè podia tenir contacte telefònic o per video trucada. Aquest aspecte va ser molt més important en persones que els va anar malament, o en persones que es van morir i que no van tenir la possibilitat d'acomiadar-se ni de veure els familiars. Però psicològicament es viu malament perquè estem acostumats culturalment a tenir visites, a rebre el suport de la família.

Diu que no va ser el que el va impactar més. Què va ser?

La por. La por de veure que et trobaves davant una malaltia que no tenia un tractament efectiu. També aquella sensació que esperes que et trobis millor i en canvi veus que estàs una mica pitjor. Això és el que més em va afectar. Al final acabes pensant que es torna a fer de dia, que en torno a veure un altre i no sabia si podia ser l'últim o no.

Va arribar a aquest punt?

No quant a gravetat, segurament, però sí pel que fa a la percepció del que podia passar.

Com es fa per combatre aquesta por?

Es combat coneixent les malalties i amb l'experiència. Ara les coses són bastant diferents. En aquell moment, en canvi, tot era nou. Estàvem desbordats. Ara no és el mateix, ni de bon tros. Tot està més controlat. Llavors va ser com un tsunami que afectava tothom, l'hospital, els companys i ,que, a més a més, t'afectava a tu, i tenies la incertesa de no saber com anirien les coses. No vaig ser a l'UCI ni em van haver d'intubar. A altres companys malauradament sí. Actualment el coneixement que en tenim, l'organització, la millora dels tractaments i de les eines de control i diagnòstic fa que tot sigui diferent.

Va seguir l'evolució positiva prevista?

Va arribar un punt que vaig començar a millorar. I aquest és el punt clau. Ho notes. Continues estant molt dèbil però ja ho veu arribar un punt que vaig començar a millorar. I aquest és el punt clau. Ho notes. Continues estant molt dèbil però ja ho veus d'una altra manera. El problema era quan anaves empitjorant dia a dia malgrat el tractament, i malgrat tot. Això és el que t'afectava més psicològicament.

Va arribar a ser un conillet d'Índies ?

Com els altres. Tots d'alguna manera ho vam ser.

Ha canviat la seva percepció dels malalts, la relació amb els pacients o fins i tot de la vida?

No ho sabria dir. Segurament sí que penses que les coses han de servir per millorar. Millorar algun aspecte que abans no t'acabava d'agradar de tu mateix. Si ha servit per això, doncs endavant.

Com va ser la tornada?

Amb molta precaució. Ja havien canviat molt les coses a l'hospital. El que van fer els companys va ser un 10. El que van fer, com ho van fer i amb l'abnegació com ho van fer. Només es mereixen que elogis. Quan vaig tornar, el tema estava molt més controlat, el coronavirus anava de baixada, hi havia pocs ingressos. Vaig anar-me incorporant en la mesura que vaig poder.

En sabem més i estem més ben preparats, però es continua morint gent...

No tenim un tractament fantàstic. Però sabem el que funciona i el que no funciona. I això ens permet encarar les coses. Llavors la gent venia i moltes vegades ja estava molt greu. Hi havia el missatge de 'queda't a casa' que, en l'àmbit comunitari, era molt bo, però a títol personal, si estaves malalt, no ho era tant, perquè hi havia gent que arribava a les últimes. El col·lapse del sistema i de tota la societat també influïa. Per això la mortalitat era tan alta. Això ara afortunadament no passa. A tots els nivells està més ben controlat, en general venen amb millors condicions i no són tan greus com el que es van veure.

En una entrevista el 2018, quan va rebre el premi a l'excel·lència, va relatar que havia viscut l'eclosió de la sida. Es pot comparar amb la covid?

Sí, i tant! La sida també ha esta una pandèmia, el que passa és que és més larvada, ha anat fent i que encara la tenim. I en canvi aquesta ha estat esclatant. Són infeccions que ens han fet canviar la vida. La gent que agafava la sida era sobretot gent jove, amb unes infeccions inversemblants que no havíem vist mai, que no podíem entendre. Teníem problemes per diagnosticar i tractar, i hi havia una mortalitat altíssima. La covid és una infecció hiperaguda.

S'hauria imaginat mai viure dues pandèmies?

Ni una ni l'altra. I més que n'hi haurà. Segur.

No ha acabat la segona onada i ja es parla d'una tercera...

Jo crec que en tindrem alguna altra. Anem tenint coronavirus, malalts i estem desescalant quan començàvem a reduir l'impacte sobre els hospitals. Estem abaixant la corba però som a la part alta i hi ha una transmissió elevada. Som una miqueta pessimistes. Fa una mica de por. O tothom fa les coses molt bé, o es tornaran a incrementar els casos.

Ara sembla que no hi ha cap dubte que els aerosols són una font important de propagació. Hi està d'acord?

Penso que en determinades circumstàncies poden tenir un paper. Segur. Hi ajuda l'elevada contagiositat de la covid. El mecanisme principal són les gotes, però si ajuntem gaire gent en espais tancats i mal ventilats, els aerosols troben la situació propícia per produir contagis.

Per què creu que s'ha tardat tant a acceptar-ho...

Depèn de com ho mirem. Si ho fem amb perspectiva, realment hem avançat molt més ràpid amb aquesta infecció que no pas amb moltes altres. I està servint per evolucionar en molts aspectes de la medicina. Si ho mirem des de dins, ens fa la impressió que anem lents, però fer assajos, estudis i obtenir coneixement de valor no és fàcil. Des d'un punt de vista científic, és una oportunitat per aprendre i per tenir nous coneixements.

La major part de contagis es produeixen en trobades familiars. Creu que serà possible canviar els hàbits de contacte familiar?

Ho hem de fer. Aquí hi ha qüestions culturals que costen molt canviar. Costa molt agafar l'hàbit de posar-nos la mascareta en un espai tancat o quan ve algú a casa. Com que som a casa, no tenim la percepció de risc, i en realitat ens estem exposant. En canvi hem integrat dur-la pel carrer, fins i tot quan vas sol.

Malgrat les recomanacions, per Nadal hi haurà reunions familiars. Què aconsella fer?

Aconsellaria limitar les reunions i, sobretot, protegir les persones vulnerables. Val la pena passar un Nadal diferent i sense problemes de salut i que no se'ns morin les persones vulnerables.

La vacuna ha despertat certa eufòria. Com ho veu?

Espero que sigui una bona eina. Sí que hi ha una mica d'eufòria. S'haurà de veure.

Com creu que serà el 2021?

Jo el veig similar. Ens haurem de continuar protegint. Continuarem tenint pacients, espero que no amb la magnitud d'aquest any. Espero que, de mica en mica, amb l'ajuda de la vacuna, de potser alguns tractaments, de la millora del coneixement i del control comunitari, el coronavirus, que no desapareixerà, vagi reduint la seva agressivitat i incidència de nous contagis.