Així és el dia a dia del matrimoni centenari manresà

Un dels hàbits que el matrimoni centenari manté inalterable és la lectura de la premsa diària, tant local com general. «Sempre llegim el diari Regió7 després d´esmorzar, tot i que jo ara sobretot llegeixo els titulars perquè m´hi veig poc», comenta Tomàs Dalmau, mentre que la seva muller, que té la vista més afinada, no només llegeix la premsa sinó que s´entreté amb tot tipus de lectura, sobretot novel·les. En aquest moment té sobre la taula del menjador El martell, la reconeguda novel·la de l´escriptor Jordi Sarsanedas, i és que els llibres i la televisió són el que manté ocupat bona part del dia el matrimoni.

Tot i tenir el cap molt clar i poder entaular tot tipus de converses, l´edat fa que tinguin una mobilitat molt limitada i, per aquest motiu, no surten al carrer. Marcet passa bona part del dia asseguda a la butaca, malgrat que encara té prou força per fer una volta pel pis, al seu ritme i amb passos petits, amb l´ajut de les dues dones que van cada dia a cuidar-los. A Dalmau l´han de desplaçar d´una banda a l´altra del pis amb una cadira de rodes perquè ja no pot caminar.

Ell sobretot passa l´estona al seu despatx, i com a bon amant del futbol i del bàsquet segueix partits en els canals esportius a la televisió que té en aquest racó de la casa. «Seguim molt el Barça, tot i que aquesta temporada haguem de patir i l´equip no estigui a l´altura», explica. Viuen sols, però estan sempre acompanyats per les dones que van a cuidar-los i pels familiars que els van a veure, sobretot la Montserrat Dalmau, una de les dues filles del matrimoni.

«No es connecten gaire a Internet, tot i que és cert que ell té una tauleta amb la qual consulta dades del banc, i quan té dubtes sobre el seu funcionament ho pregunta. Però no fa gaire cosa més amb la tauleta. Si a mi, que soc 30 anys més jove que ells, ja em costa utilitzar aquestes màquines, imagina´t a ells», afirma la filla. Tots dos són conscients que ara viuen en un món molt diferent del que van veure en la joventut i de més adults, i que la tecnologia digital regeix bona part de la vida dels ciutadans d´avui dia, tot i que es mantenen aliens als maldecaps tecnològics del segle XXI.

«M´agradaria poder caminar com abans, i no només per passejar sinó també per no haver de dependre d´altres persones que, a causa de l´edat, han d´estar atents de nosaltres. Em sap greu haver de donar feina a la gent, tot i que m´agrada viure», explica Marcet. Diu que ara no sap ben bé per on passejaria perquè, com a bona lectora de la premsa local, diu no reconèixer molts llocs que mostra aquest mateix rotatiu en les seves fotografies que il·lustren les notícies de Manresa. «M´agrada veure que la ciutat s´ha fet tan gran, però penso que ja no és el mateix. Si anés a la plaça Gispert, un dels entorns on havia viscut, ja no sabria a qui saludar perquè tots els que hi coneixia ja són morts», afegeix amb certa nostàlgia.

Com que estan atents a l´actualitat, saben tot el que està passant amb la pandèmia, però per a ells en la vida diària no els ha afectat gaire. «Molta gent no podia sortir de casa, però com que nosaltres ja no anàvem al carrer, hem continuat fent les rutines de sempre», destaca Marcet, tot desitjant que la crisi sanitària sigui temporal «i acabi com més aviat millor».

En el despatx que tenen al pis guarden records de quan eren joves i fotografies que resumeixen visualment dues vides llargues i plenes que han transcorregut paral·lelament a l´evolució de la ciutat. Però no només hi ha imatges que van des del blanc i negre al color, sinó també els dibuixos que els fan els besnets i que els recorda que han tingut la sort de veure junts la seva llarga descendència. «M´agrada veure la família. Ens estimen molt», remarca satisfeta.

Marcet és filla d’un alcalde de la Segona República i Dalmau era de la Lleva del Biberó

«No m´agradaria morir-me sense veure la independència de Catalunya», afirma Margarida Marcet, i de moment manté viva l´esperança. La república catalana encara no ha arribat, però ella espera que en algun moment o altre es pugui constituir. «Tant de bo ho poguéssim veure, però tot està tan embolicat que serà difícil, malgrat haver-hi estat a punt», afegeix el marit, Tomàs Dalmau. Sempre han estat pendents de l´actualitat del país, i lamenten la fricció dels partits independentistes, i és que la política, el comerç i l´esport han marcat la vida del matrimoni centenari. Llueixen un pin amb el llaç groc i un altre amb l´estelada a la solapa.

Margarida Marcet es va casar vestida de color negre, i no pas de blanc com mana la tradició nupcial. Ella no volia contraure matrimoni fins que el seu pare no hagués tornat de l´exili a França, on va marxar després de la Guerra Civil. El seu pare era Francesc Marcet Artigas, que va ser un dels alcaldes de Manresa durant la Segona República.

«El 14 de desembre farà 73 anys que ens vam casar, i no vam poder esperar que arribés el pare perquè havíem d´obrir la sabateria. I, és clar, havíem de contraure matrimoni», explica Marcet, tot afegint que en la Catalunya de la postguerra estava mal vist que una parella estigués al capdavant d´un negoci com que el van emprendre sense estar casats.

També recorda l´etapa, quan era adolescent, en què el seu pare va estar al capdavant de l´Ajuntament, i no en guarda bons records. «Eren mals temps i vam patir molt, però a ell li agradava. Posteriorment, a l´escola de Sant Francesc hi havia noies que, tot i veure´m, m´ignoraven i no em deien res perquè jo pertanyia a una família d´esquerres. Posteriorment, ho vam passar malament els anys que el pare no va ser aquí», afegeix. Deu anys després d´exiliar-se, va tenir la possibilitat de tornar, tot i que s´havia de presentar periòdicament a la caserna de la Guàrdia Civil.

Per la seva banda, Tomàs Dalmau va ser membre de la Lleva del Biberó. El seu germà, Jesús, ja era fora de casa. El van cridar a files el 27 d´abril del 1938 i va anar al quarter de Barcelona Karl Marx, i allà va començar un periple que el portaria a Vic, Cervera, Ponts i Coll de Nargó. Però el van fer presoner juntament amb altres combatents de la brigada, i com a presoner va començar un altre periple que va acabar a Mallorca.

Va poder tornar a casa definitivament el 12 de juny del 1940.

El seu germà no va tenir tanta sort i va morir a Mauthausen.

Més endavant, amb el pare de Margarida Marcet de nou a Manresa ,i després dels primers anys de la postguerra, semblava que la situació havia de millorar. Ell era fill d´una família d´espardenyers i Dalmau va regentar, juntament amb Marcet, sabateries al carrer Jau- me I, al carrer Guimerà, al Born i a la plaça Gispert. Van ser al capdavant dels comerços durant 48 anys. «Jo feia molta feina perquè ell sempre li ha agradat molt els esports i estava involucrat en els equip de Manresa i se n´anava», recorda Marcet.

Soci del Club de Natació Manresa, Dalmau va jugar a l´equip de la secció de bàsquet, en el qual també exercí d´entrenador. També va participar en la fundació del Club Bàsquet Manresa l´any 1950, juntament amb antics jugadors del CN Manresa, i jugà dues temporades en el primer equip del nou club. Posteriorment exercí d´entrenador en diferents equips durant dues dècades, on formà noves generacions de jugadors.

«Tenia un llibre amb tècniques de bàsquet que vaig ensenyar quan jo entrenava l´equip. Eren jugades innovadores i per aquest motiu sorpreníem els rivals», recorda. També exercí tasques directives al CB Manresa, del qual fou el soci número 2.

De fet, el matrimoni va comprar el pis l´any 1969 al carrer de Lepant, al barri Plaça Catalunya, perquè tenien molt a prop el camp de futbol del Pujolet, que posteriorment es va convertir en un pavelló poliesportiu, per veure els partits de futbol de l´equip manresà. «Aquí no venia gent a veure els partits, com a molt el pare del meu gendre. I és que tampoc es veia tot el camp», explica.

Es tracta d´un matrimoni que ha viscut les vicissituds de diferents èpoques a la capital del Bages. Dalmau i Marcat són testimonis vius de la història del darrer segle a la ciutat.