«No m´agradaria morir-me sense veure la independència de Catalunya», afirma Margarida Marcet, i de moment manté viva l´esperança. La república catalana encara no ha arribat, però ella espera que en algun moment o altre es pugui constituir. «Tant de bo ho poguéssim veure, però tot està tan embolicat que serà difícil, malgrat haver-hi estat a punt», afegeix el marit, Tomàs Dalmau. Sempre han estat pendents de l´actualitat del país, i lamenten la fricció dels partits independentistes, i és que la política, el comerç i l´esport han marcat la vida del matrimoni centenari. Llueixen un pin amb el llaç groc i un altre amb l´estelada a la solapa.

Margarida Marcet es va casar vestida de color negre, i no pas de blanc com mana la tradició nupcial. Ella no volia contraure matrimoni fins que el seu pare no hagués tornat de l´exili a França, on va marxar després de la Guerra Civil. El seu pare era Francesc Marcet Artigas, que va ser un dels alcaldes de Manresa durant la Segona República.

«El 14 de desembre farà 73 anys que ens vam casar, i no vam poder esperar que arribés el pare perquè havíem d´obrir la sabateria. I, és clar, havíem de contraure matrimoni», explica Marcet, tot afegint que en la Catalunya de la postguerra estava mal vist que una parella estigués al capdavant d´un negoci com que el van emprendre sense estar casats.

També recorda l´etapa, quan era adolescent, en què el seu pare va estar al capdavant de l´Ajuntament, i no en guarda bons records. «Eren mals temps i vam patir molt, però a ell li agradava. Posteriorment, a l´escola de Sant Francesc hi havia noies que, tot i veure´m, m´ignoraven i no em deien res perquè jo pertanyia a una família d´esquerres. Posteriorment, ho vam passar malament els anys que el pare no va ser aquí», afegeix. Deu anys després d´exiliar-se, va tenir la possibilitat de tornar, tot i que s´havia de presentar periòdicament a la caserna de la Guàrdia Civil.

Per la seva banda, Tomàs Dalmau va ser membre de la Lleva del Biberó. El seu germà, Jesús, ja era fora de casa. El van cridar a files el 27 d´abril del 1938 i va anar al quarter de Barcelona Karl Marx, i allà va començar un periple que el portaria a Vic, Cervera, Ponts i Coll de Nargó. Però el van fer presoner juntament amb altres combatents de la brigada, i com a presoner va començar un altre periple que va acabar a Mallorca.

Va poder tornar a casa definitivament el 12 de juny del 1940. El seu germà no va tenir tanta sort i va morir a Mauthausen.

Més endavant, amb el pare de Margarida Marcet de nou a Manresa ,i després dels primers anys de la postguerra, semblava que la situació havia de millorar. Ell era fill d´una família d´espardenyers i Dalmau va regentar, juntament amb Marcet, sabateries al carrer Jau- me I, al carrer Guimerà, al Born i a la plaça Gispert. Van ser al capdavant dels comerços durant 48 anys. «Jo feia molta feina perquè ell sempre li ha agradat molt els esports i estava involucrat en els equip de Manresa i se n´anava», recorda Marcet.

Soci del Club de Natació Manresa, Dalmau va jugar a l´equip de la secció de bàsquet, en el qual també exercí d´entrenador. També va participar en la fundació del Club Bàsquet Manresa l´any 1950, juntament amb antics jugadors del CN Manresa, i jugà dues temporades en el primer equip del nou club. Posteriorment exercí d´entrenador en diferents equips durant dues dècades, on formà noves generacions de jugadors.

«Tenia un llibre amb tècniques de bàsquet que vaig ensenyar quan jo entrenava l´equip. Eren jugades innovadores i per aquest motiu sorpreníem els rivals», recorda. També exercí tasques directives al CB Manresa, del qual fou el soci número 2.

De fet, el matrimoni va comprar el pis l´any 1969 al carrer de Lepant, al barri Plaça Catalunya, perquè tenien molt a prop el camp de futbol del Pujolet, que posteriorment es va convertir en un pavelló poliesportiu, per veure els partits de futbol de l´equip manresà. «Aquí no venia gent a veure els partits, com a molt el pare del meu gendre. I és que tampoc es veia tot el camp», explica.

Es tracta d´un matrimoni que ha viscut les vicissituds de diferents èpoques a la capital del Bages. Dalmau i Marcat són testimonis vius de la història del darrer segle a la ciutat.

La parella manresana passejant durant la festa major de l´any 1944. Les cadires són del cafè Moka

En la imatge de dalt, el carnet de directiu, que indica que és el soci número 2. A la dreta, Dalmau amb l´equip que entrenava en la temporada 1961-62

El matrimoni va regentar quatre botigues. L´establiment de la imatge és la primera sabateria, la de Jaume I, a l´any 1948