Mari Tauste, de Súria; Antoni Pau, d'Igualada, i Carme Bellido, de Manresa, fa poc més d'un mes que no es coneixien de res, tot i que els tres comparteixen quelcom que marcarà les seves vides per sempre. La covid els ha pres un ésser estimat. El marit, en el cas de Tauste, que el va veure sortir de casa amb vida i ja no el va veure més, ni a l'hospital ni abans d'incinerar-lo; l'esposa, en el cas de Pau, que sí que es va poder acomiadar d'ella a l'hospital, i la mare pel que fa a Bellido, que es pot considerar una víctima col·lateral de la pandèmia. La seva mare no va morir per culpa del virus, però igualment no es va poder acomiadar d'ella com hauria volgut.

Els tres participen en un dels tres grups de dol que coordina el psicòleg i terapeuta Carles Perarnau a la Casa Flors Sirera de Manresa, on es va traslladar el Servei d'Acompanyament en el Dol de la Catalunya Central per tenir més espai amb el qual poder respectar les mesures de seguretat, atès que la seu habitual, al Centre Hospitalari, és petita.

Mari Tauste va a les sessions del grup de dol des del juliol. El seu marit va ingressar a l'Hospital Sant Joan de Déu de Manresa el 23 de març i hi va morir l'1 d'abril. Al cap d'un mes li van lliurar les cendres. «Ho porto molt malament», confessa la surienca, que ha entès ara més que mai el sentit que tenen les vetlles quan es mor una persona. Una vetlla que ella no va poder fer, unes abraçades i un consol totalment necessaris que no va poder rebre.

Un viatge a Barcelona

Sospita que amb el seu marit van agafar el virus en una sortida a Barcelona però mentre ella ho va pagar amb tres o quatre dies de tos i mal d'ossos, al seu marit li va pujar la febre a 39, va perdre el gust, l'olfacte i la gana. Van trucar al seu CAP de referència i li van receptar Paracetamol i Voltaren, però va empitjorar i els van indicar que anés al CAP Bages de Manresa, on quan va arribar acompanyat per un dels seus fills ja no podia respirar. Allà li van dir que anés directament a l'Hospital Sant Joan de Déu, on el van ingressar perquè no podia ni caminar.

Quan es va acomiadar del fill a l'hospital, relata Tauste, el seu marit li va dir que li dugués el carregador i els auriculars del mòbil per entretenir-se. No sabia que la covid no li donaria treva. El van haver de sedar i d'intubar, i al cap de pocs dies els van avisar que no hi havia solució. Els va tocar el moment més dur en què ni tan sols es feien vídeotrucades. «Els vaig demanar que ni que fos amb una bossa per a la brossa, perquè no tenien prou epis, el volia veure». No va poder. Passat un mes, la funerària li va dir que anés a recollir les cendres. El juliol li va organitzar una missa de comiat.

Al cap de quinze dies del decés, la va trucar una psicòloga i la va informar de la intenció d'organitzar un grup de dol per a casos com el seu. Dona gràcies a l'ajuda que en rep però el camí és llarg i costerut.

«Igualada estava fatal»

Antoni Pau va perdre l'esposa a final de març i fa un mes que va al grup de dol. Tenia febre, poca gana i van trucar al seu CAP, on també li van recomanar Paracetamol fins que la van haver d'ingressar a l'Hospital d'Igualada, on ella havia treballat trenta anys, després de passar pel CAP. Va coincidir amb el confinament de la Conca d'Òdena. «Igualada estava fatal», recorda Pau. D'allà, la van dur a l'Hospital General de Catalunya, a Sant Cugat del Vallès. Quan li ve al cap el WhatsApp que li va enviar ella dient-li que «tranquil» i que «tot s'arreglaria» encara s'emociona.

Un cop a planta s'hi van poder comunicar amb una vídeotrucada. Amb les seves filles, el seu «puntal», igual que descriu la Mari els seus dos fills, van poder visitar la seva esposa quan va ingressar i abans de morir. Va ser una muntanya russa. Va empitjorar i li van induir el coma durant set o vuit dies. Quan semblava que responia als estímuls, però, va tornar a empitjorar i ja no se'n va sortir. «Cada dia trucava el metge de guàrdia i ens explicava com estava. No tinc res a dir, dels metges. El tracte va ser excel·lent». També van poder assistir a la incineració, a diferència de moltes famílies que «no sabien on tenien el familiar». El 14 de juliol van celebrar un funeral per dir adéu a la seva esposa i mare amb la família i els amics.

No la va poder veure morir

Carme Bellido tenia la mare a la residència Ibada de Navarcles. Abans del Nadal de l'any passat va fer una broncoaspiració (disfàgia) i, com que no acabava de curar-se, l'abril la van ingressar a la Clínica Sant Josep on, tot i que no fos un cas de covid, no li van deixar veure. Es lamenta que, ja altra vegada a la residència de Navarcles, no la va poder veure morir perquè la funerària tampoc no li va deixar l'oportunitat de vetllar-la ni tampoc de posar-li la roba del casament de la seva filla que li hauria agradat a ella. Se la van endur i només van permetre que assistissin quatre persones a la incineració, si bé tenia un paper del metge conforme corroborava que havia mort per una afecció respiratòria i no per covid. «És un capítol que no he pogut digerir perquè no m'he pogut acomiadar de la meva mare com es mereix», diu. Va al grup de dol des del setembre.

Van ser les seves filles, una de les quals treballa a Sant Joan de Déu, les que li van dir que havia de demanar ajuda, un primer pas imprescindible per mirar de sortir del pou. Tots tres en són molt conscients.

Durant la conversa amb Regió7 els acompanya Carles Perarnau. S'atura en el tema de les vetlles que no van poder fer moltes famílies en la primera onada de la pandèmia. «Són rituals que ajuden a fer el dol». Per a ell, el que va passar aleshores és que «la por va prevaler per sobre de les emocions i es van prendre decisions extremes que no es van valorar». Posa com a exemple el cas de Tauste, que va acomiadar el marit convençuda que seria un a reveure i ja no l'ha vist més. «Vols no pensar-hi però no pots», comenta ella. «Quan va marxar va parlar amb les veïnes i es va acomiadar d'elles 'fins després'». El terapeuta entén que és una situació que genera una sensació d'«impotència molt gran».

«Han de demanar ajuda»

Bellido diu que ella no ha pogut plorar a la seva mare per com es va produir la seva mort. «No m'he desfogat. El Carles em dona consells: que agafi una foto seva, que escrigui coses, i m'està ajudant».

Què han de fer les persones que llegeixin les seves experiències i s'hi sentin identificades? «Han de demanar ajuda», insisteix. «Compartir el dolor ens serveix per ajudar-nos els uns als altres». Tauste hi afegeix que «hi ha moltes setmanes que no vindria, però sé que si ho deixo serà pitjor». Per a més inri, quan Regió7 va parlar amb els tres les festes de Nadal eren a tocar, amb tot el component emocional afegit que comporten. El seu marit hauria fet 60 anys el 5 de gener. «Aquest dies són molt tristos».

«Només vinc perquè m'abracis»

Tots tres coincideixen que en una situació com la seva si hi ha quelcom que es troba a faltar més que mai són les abraçades. Pau creu que «ara es valorarà» la importància que tenen. Perarnau comenta que hi ha una persona d'un grup de dol no covid que quan hi anava li deia «només vinc perquè m'abracis».

Pau confessa que «d'ençà que vinc al grup de dol em sento millor pel fet de poder expressar tot el que tens a dins». Durant l'ingrés de la seva esposa parlava amb un psicòleg voluntari dos cops a la setmana, a qui podia explicar com havia passat la setmana. Les seves dues filles, la Noèlia i l'Olga, l'acompanyen en la trobada amb aquest diari. Ambdues aporten a la conversa temes com ara el fet que parlar de la mort encara sigui tabú en la nostra cultura. Tots estan d'acord que fer-ho és dur, i encara més en la situació actual, però que és l'única manera d'alliberar el dolor per poder avançar i tornar a gaudir de la vida. I d'això es tracta.