Li hauria agradat haver escrit l'òpera Tristany i Isolda de Wagner i quan algú no sabia què regalar-li una pipa sempre era benvinguda. Degà dels compositors catalans, el manresà Josep Maria Mestres Quadreny, figura cabdal de l'avantguarda musical catalana, va morir ahir als 91 anys per complicacions en una operació que el va portar al quiròfan a principi de mes. Pioner de la música aleatòria i electroacústica, el creador de «músiques visuals», tal i com ell mateix les qualificava, va bastir una obra caracteritzada per una renovació permanent i per la incorporació de noves tècniques. La seva va ser una trajectòria amb intenses col·laboracions amb artistes com Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Pere Portabella, Perejaume o Carles Santos. La Fundació Joan Brossa, de la qual havia estat president, organitzarà un festival de música contemporània per homenatjar-lo, a la tardor.

Nascut el 4 de març de 1929, al carrer Sobrerroca de Manresa, Mestres Quadreny només va viure a la capital del Bages fins als 2 anys quan el seu pare, químic, es va traslladar amb la família al Prat. Però sempre va reivindicar una manresanitat («em sento satisfet de ser manresà i, fins a cert punt, orgullós») escassament corresposta ni en l'àmbit institucional ni ciutadà. Tornava a ser profeta a casa seva el gener del 2011 quan l'extinta Fundació Caixa Manresa inaugurava una mostra procedent d'Arts Santa Mònica, De cop de poma a trànsit boreal, comissariada per Manuel Guerrero i el manresà Oriol Pérez; I el duet Toia reinterpretava el seu llegat en el també desaparegut festival Gargall. Tot plegat amb la intenció d'apropar al gran públic un referent de la música contemporània a Catalunya i la figura d'un compositor que el 1965 signava Peça per a serra mecànica, considerat el primer tema electroacústic dels Països Catalans. La relació i col·laboració amb els artistes plàstics més transgressors de mitjan segle XX (el 1951, en una exposició de Dau al Set, va conèixer Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan Brossa), i la influència de la seva formació científica (va estudiar Ciències Químiques a la UB) van modelar una trajectòria que, com ell mateix explicava en una entrevista a aquest diari, va viure un punt d'inflexió quan el 1955, després de conèixer Joan Miró, Mestres Quadreny va transformar la seva concepció de l'art: «Tinc molt clar que sense Miró la meva música no seria com és».

L'any 1942 va començar els seus estudis de solfeig i piano, i el 1951 els de composició amb Cristòfor Taltabull. Va investigar metodologies i sistemes de composició alternatius, més enllà del dodecatonisme o el serialisme de mitjan segle XX, i, ja en els anys seixanta, va estar en contacte amb autors com Pierre Barbaud, un dels pioners de la composició per ordinador. Entre el seu repertori destaca Epitafis, del 1958 i Tríade per a Joan Miró, del 1961, de tendència serial; Quartet de Catroc (1962) i les obres orquestrals Antiodes (1964) i Digodal (1964), ambdues del 1964, basades en els processos aleatoris. Va ser autor, també, de música escènica, especialment al costat de Joan Brossa, amb Suite bufa, del 1966; L'armari al mar, del 1978, i l'òpera Cap de mirar. Va compondre diferents peces per a orquestra, cambra, instruments o música vocal.

El manresà va rebre l'any 2000 el Premi Nacional de Música, la Medalla d'Honor de la Ciutat de Barcelona o la Medalla del FAD. Va fundar el Conjunt Català de Música Contemporània, el Laboratori Phonos, el Grup Instrumental Català, juntament amb Carles Santos, o el Centre Robert Gerhard de l'Auditori de Barcelona. Autor de llibres com Pensar i fer música, on va exposar la seva filosofia musical, l'abril del 2006, al Gran Teatre del Liceu es va celebrar l'estrena absoluta de l'òpera de cambra El ganxo, que havia compost el 1959 amb llibret de Joan Brossa, una peça creada com a «antítesi» de les òperes del teatre de la Rambla. Curta i amb pocs cantants i instruments, creia que tenia tots els ingredients per no estrenar-se mai al teatre barceloní i quan això va ocórrer va pensar: «Mira, ja ha arribat el futur». I és que amb un catàleg de més de 200 obres, el compositor buscava precisament això: compondre la música del futur.