L'avi del regidor Andrés Rojo (Ciutadans) té 102 anys, es troba bé i fins fa poc feia personalment totes les gestions bancàries. Anava a l'oficina i demanava el que fos a la persona situada darrere del taulell. Però un dia aquesta persona li va començar a parlar de canvis en l'operativa i l'avi del regidor es va veure perdut. Va tornar-hi amb el seu net i aquest va ser conscient del que passa a una persona de més de cent anys quan li expliquen que si vol fer una transferència ha d'utilitzar una aplicació del mòbil. Aquesta pàgina viscuda, idèntica a tantes altres, moltíssimes d'altres, va ser relatada pel regidor protagonista durant el debat de la proposició per la qual l'Ajuntament de Manresa, per unanimitat, va «reclamar la fi de la deshumanització de l'atenció al públic en les oficines bancàries». Així de clar, de ras i de contundent.

«Deshumanització», una acusació gravíssima que, com va insistir el socialista Felip González, no s'adreça als treballadors de la banca, que prou malament s'ho passen amb les retallades de personal, sinó a les entitats que han posat en marxa una dinàmica despersonalitzadora. Contra ella va alçar-se la «Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran de Manresa», i el seu manifest reivindicatiu va ser assumit com a declaració consistorial impulsada conjuntament per tots els grups municipals.

I és que, a més a més, el dia del ple aquest diari informava que el BBVA tancarà d'aquí a uns dies quatre oficines més a Manresa, de manera que es quedarà amb cinc (una d'elles, d'empresa), el mateix nombre de les que hi té CaixaBank després de totes les reduccions. Cal recordar que quan diem BBVA estem dient la suma de Banc de Bilbao, Banc de Vizcaya, Banca Catalana, Caja Postal, Caixa Catalunya, Caixa Manresa i algunes altres. Pensem en quantes oficines suposava el conjunt d'aquestes entitats a la ciutat de Manresa. Pensem també en quantes oficines hi tenia tota sola la Caixa de Pensions tot just després d'absorbir la Caixa de Barcelona. I que tot aquest mar d'oficines s'hagi re-duït a una desena.

Víctor Feliu, veterà activista del moviment veïnal i ara compromès amb les reivindicacions de la gent gran, va explicar-ho amb l'eficàcia de la seva contundència vestida de cortesia: la dinàmica de tancament de sucursals és discriminatòria per a la gent gran per diverses raons. Perquè tenen més dificultats de mobilitat a l'hora de desplaçar-se a una oficina més llunyana -no cal dir quan un poble es queda sense cap-, perquè a les oficines els posen tota mena d'obstacles a l'atenció personal (a banda de cobrar-los la visita), perquè no tots tenen mòbil o ordinador o els saben fer anar, i perquè molts es fan un embolic al caixer automàtic que els forcen a utilitzar. «La digitalització i la gestió telemàtica són positives, però les persones han de poder decidir de quina manera volen ser ateses», va insistir Feliu.

Aplaudiments, assumpció del plantejament i acord unànime d'enviar la queixa cap amunt: al Parlament, al Congrés, als governs, al Banc d'Espanya i a l'Associació Espanyola de Banca. «I com que tots vostès són de grups que tenen diputats al Parlament i al Congrés, facin-los bellugar», va reblar el portaveu de la plataforma.

Aquest va ser un debat del ple municipal que afectava persones molt reals d'una manera molt quotidiana, comprensible, a peu de carrer. Hi va haver un altre tema a peu de carrer, literalment: el dels patinets, introduït per Felip González. Ajuntant totes dues coses un s'imagina un avi que surt atabalat de barallar-se amb un caixer automàtic i és atropellat per un patinet elèctric circulant per la vorera.

La qüestió va entrar d'una manera una mica inesperada, quan només s'informava que l'alcalde havia dictat una resolució sobre l'aprovació del «Pla Normatiu de l'Ajuntament de Manresa per a l'any 2021», que preveu ajustar un seguit de normatives i reglaments. Aprofitant l'avinentesa, el portaveu socialista va treure la qüestió dels patinets. La línia argumental és aquesta: per normativa supe-rior, el mes de maig la majoria de carrers seran de velocitat limitada a 30 km/h, i això comportarà un esforç de senyalització i informació que es podria aprofitar per revisar l'ordenança municipal de circulació i, dins d'ella, la qüestió dels patinets.

«La població està més preocupada del que sembla pels patinets; han estat el regal estrella d'aquestes festes, se'n veuen molts pel carrer i també es veu una ignorància molt gran sobre els compromisos de convivència que han de complir». Caldria, va dir, una doble tasca, primer educativa i després sancionadora. Hi ha una normativa estatal que regula la circulació d'aquests artefactes, però «molta gent té la sensació que actuen amb plena impunitat, encara que de fet s'han imposat més de cinquanta multes en pocs mesos», va dir el ciclista urbà i elèctric González, que de passada va demanar fermesa contra els cotxes que aparquen o s'aturen als carrils bici.

Va quedar dit i ningú no hi va al·legar res en contra. Tampoc no era una proposta que s'anés a votar. Si un dia s'hi entra més a fons, la ciutat es dividirà entre aquells vianants que hi han tingut algun ensurt i aquells patinadors que no imaginen cap altra manera de desplaçar-se. Començant pels repartidors de menjar a domicili, que han passat del ciclomotor a la bicicleta elèctrica, i d'aquesta a fer equilibris sobre una planxa d'un pam d'ample amb una rodeta a cada extrem, tot això amb una gran motxilla quadrada a l'esquena.

González va considerar que molts patinets ocupen el lloc de bicicletes que no es van comprar perquè hi va haver esgotament d'existències. Ara, substituïm mentalment cada patinet que ens creuem a les voreres per una bicicleta. Bufa!