En els darrers anys ens hem acostumat a emprar el terme dron per referir-nos a tots aquells aparells aeris no tripulats que fem servir tant en l'àmbit professional com per a un ús menys seriós i encaminat a l'esbarjo. Aquesta forta incursió que ha patit el mercat ha exigit als òrgans reguladors europeus la redacció d'una legislació comuna a tota la Unió que clarifiqui quins són els usos obertament permesos, quins permisos es necessiten i com s'han de gestionar els casos específics que requereixin un tractament especial
L'objectiu d'aquest article és posar una mica de llum en l'ús de drons recreatius segons la nova legislació que regula l'ús d'aquests aparells des de principis d'aquest any (UE 2019/947), en especial d'aquells que no requereixen un títol oficial de pilot. Però, abans d'entrar en matèria, no és gens sobrer fer una repàs dels tipus de dron que podem trobar avui dia. La classificació més genèrica és el tipus d'ala i, dins d'aquesta, podem trobem els d'ala fixa, els d'ala rotatòria i els híbrids.
Els tipus d'aparell
Els drons d'ala fixa, fàcils de reconèixer per la seva forma d'avió, s'empren principalment per a usos professionals i militars, ja que la seva morfologia els confereix una millor sustentació que deriva en una gran autonomia i capacitat de volar a altures elevades, però que, per contra, els força a volar sempre en moviment i necessiten una pista per aterrar.
La variant d'ala rotatòria és la que tots tenim al cap quan parlem de drons, aparells amb quatre hèlixs o més a la part superior que permeten enlairar-los en vertical i mantenir un vol estacionari o a velocitat molt controlada. Si bé el nombre més comú d'hèlixs són quatre, es poden trobar configuracions de tres, quatre, sis i vuit de forma habitual; generalment, augmenta la quantitat segons el pes.
Finalment, els híbrids són la combinació dels dos tipus anteriors. Aparells que recorden avions, però que incorporen unes hèlixs a la part superior o que tenen la capacitat de girar les hèlixs de les ales per obtenir impuls o elevació en funció de la necessitat. Aquesta variant permet gaudir dels avantatges dels models d'ala fixa eliminant l'handicap de la pista d'aterratge o del vol en moviment.
Amb les classificacions que s'han fet (vegeu el text de sota), amb la regulació, els aparells més atractius per a l'ús recreatiu queden en la categoria C0 i C1. A la vegada, cal tenir en compte que els aparells que compleixin els requisits de la categoria C0 i no tinguin cap sensor o sistema de captació de dades privades -generalment parlem de càmeres d'alta definició- es poden considerar com a joguines i queden exempts dels registres d'operador i marcatge de l'aparell. No obstant, sempre que es faci volar un dron, considerat com a joguina o no, s'ha de garantir la seguretat de les persones que hi puguin estar implicades.
Un primer pas molt recomanable per a tothom que hi tingui interès i vulgui aprofundir en aquestes activitats és contactar amb un centre especialitzat que ofereixi cursos per obtenir les titulacions oficials. De ben segur que els ajudaran a resoldre els dubtes que tinguin per iniciar o continuar aquesta afició.
(*) Salvador Campderrós és vocal de la junta del Col·legi d'Enginyers Tècnics Industrials de Manresa.
La nova regulació centra la classificació dels drons en el perill potencial que comporten i, per tant, es basa en el pes en el moment d'enlairament i en les seves capacitats. A partir de l'entrada en vigor de la nova regulació, els drons comercials han de portar un marcatge CE que n'indiqui la classe. Seguidament, s'exposen les classes amb les característiques més destacades:
C0: pes inferior a 250 g, velocitat màxima de 19 m/s i altura màxima de 120 m des del punt d'enlairament.
C1: pes inferior a 900 g, velocitat màxima de 19 m/s, altura màxima de 120 m, incorporar un número de sèrie físic i únic, portar un sistema d'identificació a distància directa i un sistema de geolocalització que avisi el pilot dels espais aeris on està operant.
C2: pes inferior a 4 kg, sense límit de velocitat, altura màxima de 120 m, número de sèrie físic i únic i sistema de geolocalització.
C3: pes inferior a 25 kg, longitud inferior a 3 m, altura màxima de 120 m, número de sèrie físic i únic i sistema de geolocalització.
C4: pes inferior a 25 kg i no incloure modes automàtics més enllà de sistemes d'estabilització.
A més a més, la nova regulació fa ús d'aquesta classificació per determinar les categories d'operació oberta, específica i certificada en funció del risc de l'activitat a desenvolupar. Pel que fa a l'ús recreatiu, ens hem de fixar en la categoria oberta, que a la vegada té les subcategories següents:
A1: aparells amb classificació C0 i C1 degudament marcats amb les dades identificatives de l'aparell i el registre de l'operador. El pilot ha d'evitar volar per sobre de persones, sobretot evitant-ne les concentracions. S'ha de mantenir contacte visual en tot moment amb l'aparell i, per a la classe C1, cal haver realitzat un curs de formació i un examen, que es poden fer en línia.
A2: aparells amb classificació C2 degudament marcats i amb registre de l'operador. Es requereix una distància mínima horitzontal a persones no involucrades de 30 m , haver superat la formació requerida per la classe C1 i una formació pràctica en les condicions operatives de la subcategoria A3.
A3: es tracta d'aparells amb classificació C2, C3 i C4 degudament marcats i amb registre de l'operador. Les operacions han de garantir una distància de 150 m a zones residencials, comercials, industrials o recreatives i els pilots han d'estar degudament certificats i registrats.
