Enric Clowncient és el nom artístic de l'estàtua humana que actua els dimarts al matí un parell d'hores al Passeig de Pere III de Manresa. Nascut a Sant Feliu de Llobregat el 1967, l'Enric és un artista tot terreny. De petit, va fer Els Pastorets al teatre de Sant Feliu i, de més gran, adaptacions d'obres de Tennessee Williams, i va treballar a la brigada de cultura a l'Ajuntament. Va marxar a Anglaterra, on va fer classes de teatre i un còmic que no es va arribar a publicar, i a on vivia fent publicitat i de cambrer en bars de copes. De tornada, a conseqüència de la mort prematura del seu pare, va entrar al món de l'espectacle. Va treballar a Port Aventura, amb Comediants, al circ i fent de clown en esdeveniments privats i de cambrer fals en casaments.
Com arriba al món de les estàtues humanes?
Treballava en uns creuers amb una companyia que hi feia animació teatral. Fèiem una ruta que era de Hèlsinki a Estocolm, la primera temporada, i després de Hèlsinki a la capital d'Estònia, a Tallinn, i aquí un dia vaig baixar del vaixell, vaig anar a la plaça i vaig veure un noi que estava fent una estàtua d'escombriaire. Molt senzilla. Anava de negre i amb una escombra, però ho feia súper bé. Era impressionant i com que era l'estiu estava ple de turistes, i vaig veure que li anava molt bé. Vaig pensar que jo ho podia fer, sortir una mica del sistema, viatjar i anar per lliure.
Com es va preparar?
Vaig començar a traginar per botigues de segona mà a Estocolm i em vaig fer la primera estàtua, que era un cowboy. Com que no trobava una pistola clàssica dels vaquers, en vaig trobar una d'Star Wars i li vaig donar un toc diferent. Aquí és on em vaig adonar que volia fer estàtues que trenquessin una mica. Vaig començar a Tallinn. Com que vaig estar quatre mesos fent 18 hores de vaixell cada dia, un dia estava al port de Tallin i el dia següent al d'Estocolm; anava alternant. Anava a les zones dels museus a Estocolm i allà feia l'estàtua, i l'endemà, a la plaça principal de Tallinn. A partir d'aquí, vaig acabar el contracte amb els creuers i vaig començar la meva primera gira, a Berlín. Allà vaig fer la segona estàtua, un pirata que era diferent al que faig ara. Vaig connectar amb una noia russa que també feia estàtues i vam compartir actuació i vam viatjar per Estònia, Alemanya i França. I l'estiu passat vaig fer França.
Com els tria els personatges?
M'observo a mi i la meva constitució i miro el que em pot quedar bé. I que tingui una vinculació amb mi. El pirata representa el viatge, l'aventura, el romanticisme. El personatge del temps és una reflexió de la brevetat de l'existència. Amb el gat còsmic volia fer una representació de l'univers corporitzada. I el fet del gat és perquè evoca la nit, les estrelles, perquè és sinuós, elegant. L'àngel dels núvols el vaig fer perquè un dia em va venir una senyora plorant i preguntant-me a on era el seu marit, que se l'havia endut la pandèmia, i vaig connectar molt amb el seu dolor. Vaig sentir la necessitat de fer un personatge que tingués un punt espiritual. El tigre connecta molt amb l'instint, la intuïció, l'autèntic, i a més és un animal en extinció. L'arbre té el símbol de les arrels, de la connexió amb la natura, amb la paciència, l'observació. Quan vaig d'arbre i passen nens, els dic que quan vagin al bosc estiguin en silenci perquè sentiran totes les veus que hi ha i la saviesa de la natura. I amb el pirata, els regalo una perla màgica del fons del mar que els protegirà per sempre.
Com ha après la tècnica per fer els vestits, per envellir la roba...
Bàsicament, experimentant. Tinc un taller a casa i busco roba, i no només roba. Les ales de l'àngel són dos coixins grans de sofà. Coses que m'inspirin. Les cuso i treballo molt tots els materials de pintura, els vernissos.
Quant triga a fer-se un vestit?
El més complex, uns deu dies. Entre trobar els objectes, la roba i el procés de fer-lo.
I a maquillar-se?
Varia. El tigre és el més elaborat. Necessito una hora i mitja, com a mínim. I per als altres, al voltant d'una hora.
I com s'ho fa per estar dret tanta estona?
Quan els veia, ho admirava molt. Ja no només el fet d'estar dret i quiet, sinó de no parpellejar gaire o gens i, a més a més, envoltat de les ciutats, que són estressants. En el meu cas, hi he arribat perquè al llarg de la meva vida, com a clown, he sigut molt extern, molt actiu. Soc molt extravertit, molt social, ballo molt, jugo a futbol... I tota aquesta força i energia és com si, de cop, la posessis al revés. A mi em costa molt meditar. En canvi, com a estàtua, entro en un estat que em dona molta força i molta concentració. Entro en un nirvana i observo molt les persones que passen i em ve una pau. A més a més, la meva missió és enviar calma i que aquesta persona, per un moment, la pugui sentir. I fer-la sortir de la grisor de les ciutats.
Ha canviat molt l'actitud de la gent, amb la pandèmia?
Sí. D'ençà que hi ha la pandèmia, al carrer veig molta tristesa perquè si la gent, quan camina pel carrer, ja va amb el cap cot, li has d'afegir aquesta cosa que et tapa la cara i et converteix en ningú. Ha canviat molt i confio que això ha de revertir, i un dels elements per fer-ho és qualsevol disciplina artística. Un pintor de Manresa em va dir que el que li agradava de mi era que tenia personalitat. Anem pel carrer amagats, no ens veiem les personalitats. Abans hi havia més tribus urbanes. Ara tot és més uniforme. I també he de dir que veig molt un envelliment de la societat. I no m'estranya que hagi fet tant efecte el que està passant perquè hi ha molta gent gran, i la gent gran acostuma a ser la que té més por.
Vostè ha passat por al carrer?
He de dir que he tingut algun moment d'algun personatge una mica desequilibrat, però mai no he patit cap agressió. Quan se m'acosta algun personatge que va begut o no està bé del cap, curiosament, la meva quietud i convicció d'estar allà arriba un moment que el guanya. I, al final, si trenquen la barrera, amb un parell de paraules, un «per favor, un si us plau, un deixa'm treballar, no molestis», marxen.
Alguna anècdota?
A Berlín vaig perdre les claus del cotxe i del pis on estava. Van passar onze dies, i un dilluns, fent l'estàtua al costat del Bundestag, de cop, va aparèixer davant meu una dona molt grassa carregada de bosses i en una mà duia un llaç vermell amb unes claus. Era el meu llaç i les meves claus.
Sempre fa dues hores?
La meva mitjana són quatre hores diàries. Per temporada baixa faig dues hores al matí en un lloc i dues a la tarda en un altre, i a l'estiu les faig continuades. El meu rècord és de vuit hores.
Dona per guanyar-se la vida?
Tal com jo porto la meva vida, tinc els diners necessaris per fer aquest sentit de vida, aquesta motivació... No ho veig com una feina.
