«M'agradaria que hi tornés a haver parts a la Clínica, però ara no pot ser»

Com va afectar l'aparició de la pandèmia i com afecta encara la covid a un centre bàsicament d'assistència privada i de mútues com la Clínica de Sant Josep?

Va afectar molt. Van començar a aparèixer malalts amb uns determinats símptomes d'una patologia desconeguda. Els recursos humans, en aquells moments els anàvem tenint, però els estructurals començaven a fallar i els materials fallaven molt. Com que això no passava aquí sinó a tot el món, a tot el món demanaven el mateix com per exemple mascarates i els aparells per respirar. De seguida ens vam quedar sense respiradors. Què va suposar aixó?. Es van agafar els respiradors de la Clínica de Sant Josep i els de l'àrea de quiròfans i els vam traslladar a Sant Joan de Déu. Això va suposar, d'entrada, haver de deixar d'operar o atendre malalts quirúrgics dins la Clínica Sant Josep. Aquesta va ser una de les primeres grans decisions que vem haver de prendre.

I després ?

Després, automàticament, es va decidir adequar una de les plantes d'hospitalització per atendre malalts covid. Vam sectoritzar la quarta planta, on hi va haver fins a 31 malalts covid. Vem crear un equip format per professionals de diverses especialitats per atendre aquests pacients que ens anaven traspassant des de Sant Joan de Déu. Vam adequar la segona planta per si de cas. Però ja no la vam obrir perquè es va prendre la decisió que la Clínica la faríem servir com a centre no covid i Sant Joan de Déu com a centre covid. Tot això es feia donant atenció urgent a totes les necessitats, tan del Servei Català de la Salut com la mutual i privada. Amb aquestes primeres decisions, evidentment, vam donar molt suport assistencial d'hospitalització al Servei Català de la Salut.

I de seguida també es van deixar d'atendre parts a la Clínica de Sant Josep, que formava part del seu ADN...

No només es va haver de traslladar tota l'activitat quirúrgica urgent, sinó que es va haver de prendre una altra decisió important: també els parts. Es va fer perquè en aquell moment, i això encara passa ara una mica, els nostres professionals assistencials, metges, infermeres, llevadores, portalliteres o auxiliars, tenien molta més feina: per protocols, per canvis de forma de funcionar, etc. I necessitàvem no malbaratar ni una sola hora i ni un sol recurs d'aquests professionals. Una altra repercussió va ser a nivell d'urgències de pediatria. No podíem tenir equips aquí i allà, i a més a més van recular dràsticament, igual que les urgències de traumatologia. Trauma es va mantenir tot i que van baixar a més de la meitat. La nostra actuació principal en aquell moment va ser tenir molt clar que érem un únic ens i que ho posàvem tot al servei de les necessitats de la nostra població. També hi va haver dotació de personal de la Clínica que va anar a Sant Joan de Déu.

Hi tornarà a haver parts?

És una pregunta que em fan moltes vegades. A mi m'agradaria, però en aquests moments no pot ser. Per tres raons. La primera perquè hi haurà parts covid i parts no covid. Si volem la Clínica neta, s'han de fer en un lloc on tenen la suficient distribució de quiròfans per poder-los separar. La segona és perquè els professionals porten més d'un any treballant com animalots, tots. No malbaratem recursos. I hi ha una tercera: hi ha una disminució molt clara de la natalitat. En el que portem d'any, hi ha un 26 % menys de parts a Althaia. Per què?. Van a un altre lloc ? No. Perquè per tenir un fill ara s'ha de ser decidit, fort i valent. Hi ha una disminució de la natalitat a nivell de Catalunya, però també a Manresa. Per tant dius: baixant els parts, en la situació de covid, i amb la manca de professionals que tenim al sistema, no siguem agosarats. Mentrestant el que fem és potenciar molt l'activitat ambulatòria en aquest àmbit. Que no hi hagi parts no vol dir que no fem activitat ambulatòria i intervencions derivades de ginecologia dins la Clínica de Sant Josep.

La Clínica es va posar a disposició del sistema públic a causa de la pandèmia. Si no hagués format part d'Althaia, hagués passat?

Si jo hagués estat al front, sí. Perquè tenia molt clar que en aquell moment la prioritat era la població en general. A Barcelona hi va haver centres que es van resistir a fer aquest pas fins que Salut va dir que ho havíen de fer. Jo crec que en aquesta ciutat el sistema sanitari, quan eren centres separats fins que es va formar Althaia, ja anàvem bastant junts. En aquest cas era de rigor fer-ho. Entenc que un hospital privat, pugui dir: i la meva supervivència?. Nosaltres tot el que guanyem, ingressem o facturem, ho revertim a la institució i, per tant, al sistema públic. Jo penso que els diners, en aquest cas, no formaven part de l'equació.

Continua prestant assistència pública, actualment?

Sí. Nosaltres ara fem de coixí a Sant Joan de Déu quan hi ha necessitats. Per poder continuar operant i atenent la resta. Totes les pròtesis d'aquesta setmana les han enviades cap aquí. S'operen i s'envien cap aquí. O s'utilitzen els quiròfans d'aquí. Això ho anem fent. Tenim tres plantes. Dues d'elles sempre molt plenes, i tenim la quarta que la fem servir d'acordió. Tenim una vintena de pacients setmanals derivats de Sant Joan de Déu. I en aquest primer trimestre del 2021 han estat hospitalitzats 59 pacients. Tot el que serien no covid, bàsicament trauma i en ocasions puntuals d'àmbit mèdic en intervencions inajornables.

Costa combinar activitat sanitària pública i privada dins una mateixa institució?

No, gens. Si ho fas bé, no. Amb la fusió hi va haver un moment que es van prendre dues decisions estratègiques. La primera és que es va decidir que tota l'activitat del Servei Català de la Salut es faria en un sol edifici que s'hauria d'ampliar. I es va resoldre que fos Sant Joan de Déu. Podrien continuar tenint un sistema amb una activitat freda al Centre Hospitalari i una de calenta a Sant Joan de Déu, per exemple. I la segona: es va dir que es volia donar sortida a aquelles necessitats de la població que tingui mútua o un altre nivell d'assistència diferent al del Servei Català de la Salut. Ho podem fer?. Sí. Ho volem fer?. Sí. Es va decidir fer-ho a la Clínica perquè tradicionalment ja feia molts anys que atenia parts privats. Ja tenia una tradició privada. Després es van poder anar desenvolupant unitats, serveis, especialitats, relacions amb les mútues, donar cobertura a l'esport que no es donava.... Quan es parla d'activitat mutual i privada hi ha gent que entén activitat de cash. I no. Privada és tot allò que no entra al Servei Català de la Salut. Quan un futbolista es fa mal no va al sistema públic. Hi ha els temes laborals, de trànsit... I així vam anar creixent.

La clau va ser que els dos sistemes estiguessin en edificis separats?

Ens donava una garantia de transparència, equitat i de no fer trampes. Al mateix temps agafàvem els nostres professionals, els hi explicàvem i els hi demanàvem si volien participar d'aquest model. Era una manera de fer un complement econòmic. Entràvem per portes diferents, teníem urgències diferents, teníem maquinària diferent i els especialistes formaven societats i nosaltres establíem una relació contractual. És un model transparent. Tot el que es fa es comptabilitza. Per exemple, nosaltres cada any paguem el que són les despeses de les estructures que ens donen suport com el departament de recursos laborals, humans, direcció... Aquesta comptabilitat analítica també ens permet en el cas d'operacions molt complexes llogar Sant Joan de Déu fora dels seus horaris laborals. Queda registrat. I ens dona la possibilitat de ser millors.

Heu notat que més gent s'ha fet de mútues amb la pandèmia i la saturació del sistema públic?

Les mútues ens diuen que hi ha hagut una davallada. Jo crec que si es recupera tot, les dades que fèiem les farem i podria ser que hi hagués un repunt d'activitat.

Com està actualment la situació de la pandèmia?

Amb una calma tensa. Aquesta última etapa, que ve ja des de Nadal, passen dues coses. Hi ha una arribada continua de malalts però sense que ens desbordem. És estable. Però per altra banda tenim un problema. Els intensius estan en una situació d'activitat màxima. No tot és covid. Això passa a tot arreu. És una situació molt esgotadora. Tenim por perquè fins que no es noti el tema vacunació vivim en una situació d'alerta màxima.

No es nota encara el tema de la vacunació?

S'ha vist, i ens dona molta esperança que tenim menys de l'1 % d'ingressos de residències. No ve pràcticament cap malalt de residències. Cada cop el pacient ingresat és més jove perquè els més grans estan vacunats. A Althaia som 2.000 treballadors. Cada dia hi havien 25 o 30 o fins i tot 40 professionals de baixa a causa de la covid. Hem passat dies que no n'hem tingut cap. Això vol dir que els col·lectius que s'han vacunat estan bé. Si aconseguim accelerar la vacunació, a l'estiu podem començar a recuperar part de la vida normal. Hi ha coses que duraran més temps com per exemple la mascareta.

«Personalment la covid m'ha ajudat a millorar»

Com ha viscut personalment aquesta pandèmia?

M'ha ajudat a millorar coses. Jo en aquesta pandèmia he fet principalment tres coses. Una, ajudar com a responsable de la Clínica al director general i a la institució. Com per exemple participar al comitè de crisi, ara de transformació. Agrupàvem a un grup de gent, que no només eren directius, que ens va donar una visió transversal i real de gestió i implicació davant un problema. La segona és aplicar aquesta experiència a la Clínica. Cada setmana reunia els comandaments d'aquí, també els de cuina, neteja o manteniment, i explicàvem com estava la situació. Això et donava certa tranquil·litat dins la poca que podies tenir en aquell moment.

I la tercera?

Per sort o per desgràcia em coneix molta gent. Jo crec que és una sort. Això què significava? Amics o coneguts tenien familiars que s'estaven posant malalts i el protocol era super estricte. No podia entrar ningú. Recordo que portàvem 4 o 5 dies de pandèmia i em va trucar un molt amic meu perquè tenia el pare a urgències. Em vaig informar. Estava molt malament i li vaig dir. Els vaig posar en contacte i al cap de 8 hores es moria. Li vaig haver d'agafar les pertinences, guardar-les... Ho dic com a exemple perquè això va ser constant. Feia d'enllaç entre persones a intensius i hospitalitzades, i les seves famílies. Això va ser molt dur emocionalment. En persones com la mare del Pep Guardiola. Les seves últimes hores les vaig passar amb ella perquè no estigués sola abans de morir-se. Això per una banda t'ha enfortit, però et donava un patiment emocional molt gran. Això generava conseqüències indirectes. No et pots imaginar el que això significava quan arribaves a casa. Podia haver fet dues coses: Dir no, o dir sí. I vaig dir que sí. Si puc fer-ho, per què no ?. Si creus que ho has de fer surts més fort i minimitzes aquells aspectes que no valen la pena i ens atabalen i ens amoïnen cada dia.