Des que la seva filla va confessar que tenia anorèxia ha destinat totes la seva energia com a mare a ajudar-la perquè superi l'angoixa que l'arrossega per no guanyar pes. Però també ha vist amb impotència que a Manresa aquesta lluita és més complicada per la falta d'una unitat específica a l'hora de tractar el trastorn, i que arreu del país la recuperació és ara més difícil perquè arran de la pandèmia hi ha hagut un increment de casos.

Joana Bargas, de la capital del Bages, està molt agraïda als professionals sanitaris que s'han fet càrrec del cas de la seva filla, però critica que el fet que només hi hagi unitats concretes que tractin específicament l'anorèxia o bulímia a Barcelona i que a la Catalunya Central no hi hagi cap centre on puguin ingressar només aquests pacients. «És un trastorn greu i comú entre els joves», emfatitza Bargas.

Els primers símptomes

La filla d'aquesta manresana té 16 anys i l'agost de l'any passat va mostrar els primers símptomes dels trastorn alimentari. «Vaig demanar al metge de capçalera si ens podria adreçar a Barcelona, on hi ha unitats específiques, i va dir que ho miraria. Però no tenim resposta. Rep tractament a Althaia i des de fa dues setmanes va unes hores al centre de dia del CSAM [el Centre de Salut Mental], on hi tracten pacients amb diferents perfils», afegeix. Arribar fins aquí ha estat difícil i a casa estan patint especialment en veure com el trastorn alimentari no mostra indicis de recular. El pare, també abocat a la recuperació de la jove, posa l'accent en els pocs recursos que es destinen per tractar els joves que pateixen anorèxia. «Vam consultar si, per tenir més visites, els metges d'Althaia es podrien coordinar amb un especialista privat, però ens van dir que això suposaria una duplicitat i, per tant, que no», afirma.

Un cop passat l'estiu, els pares van tenir clar que la filla tenia problemes perquè no menjava ni dormia, així que van posar en alerta l'institut on estudia i el metge de capçalera, que li va trucar i finalment ella li va confessar que es provocava el vomit per expulsar el que menjava. A principi de desembre, el metge va derivar l'adolescent a Althaia i la primera vista amb la psiquiatria va tenir lloc el 21 de gener, amb la qual cosa els pares van veure exasperats la lentitud a l'hora de tractar els quadres clínics com el de la seva filla.

Un mes després va tenir la segona visita i no va ser fins al 31 d'abril que va entrar a l'hospital de dia del CSAM.

Els pares han decidit alçar la veu explicant el cas de la seva filla a Regió7 perquè consideren que els familiars amb un fill amb anorèxia a la Catalunya Central, «que no són pocs», haurien de tenir més eines per poder afrontar la situació amb més celeritat.

Actualment, la noia va de dilluns a divendres a l'hospital de dia, on es troba amb especialistes en psiquiatria i psicologia. Des de llavors no va a l'institut, i una altra crítica dels pares és la lentitud del Departament d'Educació a l'hora d'activar els protocols perquè la filla, convalescent per la recuperació del trastorn alimentari, pugui seguir el curs escolar. «Els amics li passen els apunts, però no pot anar al mateix ritme», explica la mare.

Informació per als familiars

Arran del cas de la filla, els pares han entrat a formar part d'ACAB (Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia), una entitat adreçada a familiars de tot Catalunya que pretén informar els pares sobre com afrontar la situació. «A l'Hospital de Sant Joan de Déu de Barcelona disposen d'unes instal·lacions on poden ingressar ben bé els pacients joves que pateixen trastorns alimentaris, però la llista d'espera és llarga, sobretot arran de la pandèmia, perquè hi hagut més casos els darrers mesos», explica el pare. A Argentona hi ha un centre psiquiàtric per a joves on també tenen pacients ingressats. «Els centres privats són excessivament cars, fora de l'abast de les butxaques de la classe mitjana», afegeix.

«Quan li dic que mengi, per exemple, una mandarina, em contesta que hi veu números. Un dia que va sortir amb amics, que bevien xupitos, deia que ella no en va prendre perquè veia que amb les calories que portava no podria menjar res més durant tot el dia», explica la mare. La pandèmia va ser un punt d'inflexió i el moment en què l'obsessió pel menjar i fer exercici físic apareix amb força. «Bevia molta aigua per no haver de menjar. Ara sap que no està bé, però és un problema que la supera i diu que no sap si es vol recuperar», expliquen. La família continua lluitant per veure la llum al final del túnel.