Va arribar al país a final de la dècada dels 80, quan hi havia poques famílies procedents del Marroc vivint a Manresa i conceptes com el de la interculturalitat només formaven part de l’argot dels sociòlegs especialistes en processos migratoris. Però Noureddine El Bennadi –Kasr al-Kabir, Marroc, 1973– assegura que, en haver-hi pocs marroquins a la capital el Bages, li va resultar més fàcil establir relació amb joves autòctons. Quan ja se sentia plenament manresà, va obrir, juntament amb el seu germà, un establiment de dolços tradicionals del Magrib, amb el qual ha apropat la cultura magribina a Manresa. Rostre conegut a la ciutat, és el president de l’Associació Islàmica de Manresa, entitat a la que ha estat vinculat del seu origen.

Va arribar a Manresa als 14 anys, el 1988, quan la immigració marroquina era molt escassa.

Els meus pares eren dels primers que havien arribat a Manresa. El meu pare va començar a viure a la ciutat a mitjan anys 60, més tard hi va venir la meva mare i, finalment, hi vaig venir jo juntament amb els meus germans gràcies al reagrupament familiar. Jo era el petit de la família i els primers anys a Manresa van ser una etapa difícil perquè, per a un adolescent, canviar el lloc de residència marca.

Com el va marcar?

Bé, per a mi venir a Manresa era important perquè el meu pare sempre estava lluny, en no viure al Marroc amb nosaltres. Només el vèiem un mes l’any, quan ell tenia vacances i venia a veure’ns, així que establir-me a la ciutat en la meva adolescència era positiu perquè així podria viure al costat dels meus pares. El meu pare era empleat d’una de les empreses històriques del municipi i sempre hi havia treballat.

A final dels 80 hi havia pocs estrangers. Com va ser l’experiència d’establir-se a Catalunya?

Hi havia unes set famílies i ens coneixíem totes, era molt diferent. Arribar aquí, com deia, no va ser fàcil, tot i la il·lusió de viure amb els pares. Però vaig tenir amics autòctons que em van permetre conèixer millor l’entorn i sentir-me més bé vivint aquí. Així que, malgrat les dificultats, vaig aprofitar bé el temps fent amics i estant amb la família i, fins i tot, treballant, ja que vaig iniciar la meva vida laboral de molt jove, als 16 anys. Llavors feia d’aprenent, i com que en l’entorn de treball no hi havia gaires persones procedents del Marroc, a diferència d’ara, em va permetre endinsar-me en la cultura d’aquí i establir lligams amb persones nascudes aquí.

A més, parla el català. Com va ser el procés d’aprenentatge?

La clau per aprendre’l va ser mantenir lligams i amistats amb persones d’aquí que parlen el català. Però, a més, jo parlo francès, ja que és una llengua que s’ensenya al Marroc, i em va ajudar per aprendre bé l’idioma de Catalunya. I com que no hi havia gaires marroquins, no parlava gaire l’àrab, un cop establert a Manresa, sinó que utilitzava molt el català. Els companys amb els quals treballava em van ajudar, i això va ser important. Vaig fer de mecànic en un taller del carrer Viladordis, i el responsable era un català que em va donar molta alegria. Era gran i deixava que jo mateix fos responsable de les meves tasques, i era molt jove, així que vaig aprendre d'ell moltes coses.

Era complicat per a un marroquí trobar feina?

Era complicat aconseguir els permisos de treball. Els meus pares vivien aquí i per a mi era relativament fàcil aconseguir el permís de residència, però per al de treball havia de pagar i els tràmits eren complexos. Avui dia, per sort, la burocràcia ha millorat.

Va patir en algun moment tracte discriminatori?

No em vaig trobar discriminació perquè a Manresa no hi havia gaires estrangers i havia rebut una bona educació per part de la meva família, que tenia relació amb molta gent de Manresa. Desgraciadament és cert que hi ha una minoria que no està donant una bona imatge de la nostra cultura i de la religió.

Vostè és conegut al Barri Antic i a les Escodines.

Sí, sempre he estat en el mateix entorn. Des que vaig arribar a Manresa he viscut al Barri Antic i a les Escodines i, malgrat haver fet molts viatges, la meva residència ha estat sempre en aquesta ciutat, perquè és el lloc on m’hi sento més a gust i tranquil. Manresa és el meu lloc i hi estic content.

També és coneguda a la ciutat la seva pastisseria i teteria, que va obrir fa 30 anys. Per què va decidir emprendre un negoci?

Després del meu pas pel taller de mecànic vaig treballar com a forner i pastisser en una empresa molt gran de Bufalvent, i vaig veure una oportunitat de crear el meu negoci. L’antiga pastisseria Cucurella va tancar i jo, en aquella època, vaig plegar de la feina i em vaig plantejar fer-hi alguna cosa, ja que vivia al mateix barri. Així que ho vaig comentar al meu germà gran i els dos vam impulsar el projecte en aquest establiment. Anys més tard ens vam traslladar de local.

És una pastisseria diferent, amb dolços del Magreb.

Vam pensar que els dolços típics àrabs serien una bona manera d’exhibir la nostra cultura a Manresa. Vam ser una de les primeres pastisseries àrabs de Catalunya, i és que en aquell moment només hi havia una altra a Barcelona. Així que era un projecte innovador. I no només ens vam quedar a la ciutat, sinó que vam ser presents arreu de Catalunya a través de les fires els caps de setmana per fer-ne demostracions. Així fèiem negoci a la vegada que hi exhibíem la nostra cultura. A més, són dolços diferents amb sabors singulars i a la gent li agrada.

A partir dels 90 creix de forma important la població marroquina a Manresa, fins a convertir-se en la comunitat estrangera amb més presència a la ciutat. Com ho recorda?

La comunitat va créixer i es pot dir que tinc dues dedicacions. La primera és el negoci de la pastisseria i teteria i, d’altra banda, he treballat molt per la comunitat. I és que des dels 20 anys he estat involucrat a la comunitat islàmica de Manresa, i he estat al capdavant a l’hora de parlar amb l’Ajuntament i de resoldre els problemes que han anat sorgint.

L’entitat sorgeix per l’increment important de la població procedent del seu país. Quina va ser la tasca de l’Associació Islàmica de Manresa a l’inici?

La creació de l'associació no només va ser important per cohesionar la comunitat musulmana a Manresa, sinó per resoldre problemes i inquietuds que llavors tenien els seus membres. L’esforç va ser important. Els problemes de l’inici eren sobretot de burocràcia, per saber els procediments i quina era la documentació per regularitzar la residència al país, ja que el procés era molt complicat. I és que vam ser el punt de referència i informació de les persones que arribaven a Manresa perquè no sabien on anar, i també vam començar a organitzar la vida religiosa de la comunitat perquè, en haver-hi ja un volum important de població procedent del Marroc, volien celebrar les festes tradicionals.

I quin és el balanç?

Estem contents perquè la nostra comunitat està ben organitzada, però succeeixen coses que donen mala imatge a la comunitat. Em refereixo al mal comportament d'alguns joves al carrer i, a part, hi ha problemes de precarietat, de gent que no pot pagar el lloguer.

I quant a racisme, ara n’hi ha menys a Manresa?

Crec que encara hi ha racisme i, fins i tot, més que anys enrere. Al carrer hi ha persones que ens miren malament o tenen una reacció estranya en veure algú de la comunitat, i sembla que tinguin por. És clar, són actituds que cremen una mica. I potser aquestes persones han tingut un problema amb un estranger amb anterioritat, però no pensen que tots som diferents i posa tots els musulmans en el mateix sac.

Què s’ha de fer per solucionar-ho?

Ens hem de relacionar més, i és que les persones que es barregen amb les altres i interactuen amb col·lectius diversos valoren més els altres.

Negocis com el seu deuen ajudar.

En el meu establiment hi ha el 50% per cent de clients marroquins i l’altra meitat de gent autòctona, però això s’ha aconseguit gràcies a haver sortit a fires i participar en tallers, fins i tot fora de Manresa. I això és una bona eina.