Mercè Ibáñez va començar a participar en el Voluntariat per la Llengua (VxL) quan es va jubilar, ara fa set anys. Explica que «Ja el coneixia i aleshores vaig tenir més temps, i un cop vaig començar, no he parat. He tingut parelles lingüístiques de molts territoris. La primera va ser ucraïnesa. Recordo que va venir aquí per fugir de la guerra i que voltàvem per Manresa per fer pràctiques en comerços col·laboradors. Jo ja havia treballat en aules d’acollida d’instituts i veia que necessitava la comunicació amb els altres».
Remarca que «el VxL era ideal perquè el procés d’aprenentatge de llengües m’interessa i em satisfà. És com si fessis una classe a la carta que a més t’aporta intercanvi personal i cultural. Quan faig de voluntària al Centre Penitenciari Lledoners no és tan diferent. Ajudo a practicar l’idioma i em reben amb els braços oberts perquè, per als interns, poder parlar amb mi és com tenir l’oportunitat de comunicar-se amb l’exterior. Ho notes durant les trobades, que cada setmana són més disteses i que agraeixen profundament», posa en relleu.
Recomana el VxL per motius diversos, sobretot per la satisfacció de trobar-se antics aprenents que l’aturen pel carrer i li expliquen en un català envejable que tenen feina, desitjos, projectes, i que la llengua els ha obert moltes portes.
