Tal i com es preveia, el ple de l’Ajuntament de Manresa va ser informat dijous de l’expedient per retirar-li el carrer al rei Alfons XII. Una decisió que no es va discutir però que va aixecar polèmica, perquè el PSC i Fem Manresa se les van tenir per alguna cosa relacionada amb la participació ciutadana; una discussió complicada durant la qual van treure el cap els llambordins i el formigó de la Reforma, que són debats del temps de l’VHS. En canvi, ningú no va dir res quan la regidora de Cultura, Anna Crespo, i Roser Alegre, de Fem, van emmarcar el canvi en l’esforç per «fer neteja» de les restes del franquisme. I d’Alfons XII se’n podrà dir el que es vulgui, però que tingui un carrer a Manresa no és culpa dels guanyadors de la Guerra Civil, per molt que Crespo emmarqués el canvi en el fet que «una de les primeres intencions de la comissió del nomenclàtor era no tenir cap cosa que ens recordés el franquisme», i que Alegre afegís que el canvi paga «un deute històric amb la ciutat, un deute per fer net dels símbols franquistes i antidemocràtics que encara tenim a Manresa, i un deute antifeixista».

Ho sento, però el nom el van posar l’any 1901, quan el carrer tot just era un projecte. Encara faltaven 35 anys per a l’Alzamiento Nacional i el futur general Franco tot just anava a Primària.

Segons explica Salvador Redó a la web de Memoria.cat, la idea d’un carrer ample i recte que unís l’Estació del Nord amb el centre de la ciutat data del 1858, quan es va demanar permís al govern central (això anava així), i aquest va fer la declaració d’utilitat pública al cap de deu anys, però després d’engegades i frenades, el 1894 es van aturar les expropiacions i se suspengué el projecte. «L’11 de setembre del 1901», escriu Redó, «es revocà l’acord de suspensió del projecte, es va donar llum verda a l’inici d’uns incipients treballs als carrers d’Arbonés i Talamanca i es canvià el nom proposat de Príncipe de Asturias pel d’Alfons XII; sempre en el marc d’una especial devoció de les autoritats manresanes per la monarquia espanyola». Una decisió que ja no va ser modificada.

Això no obstant, quan l’any 2016 els regidors de la CUP van presentar una moció per canviar el nom del carrer Alfons XII pel de República Catalana, canvi que ara es consumarà, van argumentar en el seu butlletí que «l’origen del nom del carrer és atribuïble, únicament, a la voluntat del règim franquista d’imposar uns referents espanyolistes i antidemocràtics a la població catalana». Doncs no. L’origen del nom del carrer és atribuïble a la voluntat de l’alcalde i els regidors del 1901 de quedar bé i fer la gara-gara a la monarquia espanyola, una actitud gens estranya si es recorda que el centralisme absolut feia que qualsevol avantatge per a la ciutat s’hagués de pidolar a Madrid. Amb aquest objectiu de peix al cove van dedicar el projectat carrer a la memòria d’aquest rei, mort sis anys abans, espòs de la llavors reina regent Maria Cristina d’Àustria i pare del qui, l’any següent i ja amb majoria d’edat, pujaria al tron amb el nom d’Alfons XIII, de malnom «el cametes» (a qui Manresa va demanar ajudes d’Estat quan va visitar-la per comprovar els estralls de les inundacions de 1907).

Més ajustada va ser Anna Crespo quan va recordar que en la persona de l’ara deshonorat se simbolitza «el retorn del Borbó», nissaga a la que pertany Felip VI, reprovat per l’Ajuntament de Manresa per la seva actuació després de l’1 d’Octubre. I la CUP tenia raó fa cinc anys quan definia Alfons XII com «un rei que no fou un personatge destacat per a la història de la nostra ciutat i que no realitzà cap mèrit que justifiqui la seva presència al nomenclàtor manresà, més enllà de ser descendent de la família dels Borbons, i de ser el rei responsable del retorn de la monarquia espanyola després de la Primera República». De fet, aquella república mig es va desmuntar tota sola (recordem la frase d’Estanislau Figueras: «estic fins els collons de tots nosaltres») però qui la va tombar va ser el general Pavia amb un cop de força que va dissoldre les Corts i va donar pas a un any de república dictatorial en mans del general Serrano; aquest s’hi hagués quedat, però un altre general, Martínez Campos, va fer un «pronunciamiento» que va forçar Serrano a acceptar la restauració de la monarquia en la persona d’Alfons, fill de la reina Isabel II, l’any 1874.

Si les autoritats manresanes que van reactivar el projecte l’any 1941, just després de la Guerra Civil, haguessin pogut triar un nom, segur que l’haurien dedicat a algun dels capitostos del bàndol vencedor: de generals per glorificar, batalles per honorar i cossos d’exèrcit per lloar n’hi havia un gran repertori en la mitologia franquista. ¿Dedicar un carrer important al monarca de la Restauració, que va ser un règim d’alternança bipartidista entre conservadors i liberals, entre Cánovas i Sagasta, amb eleccions periòdiques (degudament amanides pel caciquisme)? I ara! Si justament el Movimiento Nacional del Caudillo havia nascut per fer neteja del corc de la partitocràcia!