El Pou de Llum, enlairat damunt d’una cinglera, a la riba esquerra del Cardener, és un espai natural d’unes 28 ha, amb vistes vers la basílica de la Seu, la Cova de Sant Ignasi i la vall del Cardener i Montserrat, un mirador idoni per contemplar les postes de sol. Segons el planejament urbanístic vigent a Manresa, té la qualificació de parc paisatgístic i és majoritàriament de propietat municipal, però l’Ajuntament encara no ha definit quins usos i funcions concretes pot acollir.

Tot i que el Pou de Llum està vinculat a l’«exímia il·lustració del Cardener», aquesta no té cap edifici religiós que el rememori. L’artista xilè Fernando Prats va fer una perforació (el Pou de Llum) que va cobrir amb una placa amb noms de místics de les principals tradicions espirituals del món, proposats pel jesuïta Xavier Melloni.

Després d’una cerimònia que van fer-hi els participants del Parlament de les Religions, l’any 2004, va adquirir un valor afegit, el d’una espiritualitat més àmplia, en línia amb el que preconitza el Grup de Diàleg Interreligiós de Manresa.

El parc paisatgístic té diversos accessos des del teixit urbà, però el més notable és el que permet accedir-hi a peu des de la Cova de Sant Ignasi, solcant les hortes esglaonades, regades per un sistema de recs vinculat a la séquia de Manresa. Fa uns quants anys, l’associació Silene va proposar zonificar aquest parc en quatre àmbits:

Un parc contemplatiu, destinat al recolliment, la meditació i la contemplació, situat en unes 4,5 ha de superfície. Organitzat en set àmbits bells, amables i acollidors, dalt del penya-segat, vincularia visualment el Pou de Llum amb la Cova, la Seu i Montserrat, amb unes mínimes obres de fàbrica, integrades en la vegetació que el conformaria.

Al seu entorn, un parc de transició, dotat de vegetació mediterrània arbustiva i arbòria, amb una funció de separació visual i acústica dels espais adjacents, solcat per camins sinuosos, podria oferir l’aspecte del paisatge forestal similar al que hi havia pogut haver fa cinc segles.

Dalt de tot, un parc vora-urbà, al servei dels habitatges de Bufalvent i dels equipaments escolars adjacents, amb nous jardins que completarien els actuals, reforçats amb vegetació autòctona, soferta i d’escàs manteniment, per millorar la integració paisatgística dels grans blocs habitatges de la carena.

Les hortes de Vallparadís configuren un micropaisatge històric del segle XIV-XV de 6 ha, de gran vàlua, qualitat i productivitat, esglaonat sota del cingle, que es posaria en valor i es recuperaria plenament i funcional, amb finalitats socials.