Com que Regió7 ja té un experimentat cronista dels plens municipals manresans en la persona d’en Francesc Galindo, a aquest articulista li pertoca ratllar una mica de neu moscada a la beixamel o de pell de llimona al pastís, i per fer-ho sovint es fixa en detalls que ni tan sols no provoquen debat.

Al ple de dijous, just abans d’aprovar (amb aplaudiment final) l’expropiació i lliurament a la República del nom borbònic del carrer Alfons XII, el consistori es va donar per assabentat de l’inici de l’expedient perquè la plaça de Montserrat es transformi en plaça de Palmira Jaquetti Isant. I aquesta qui és? I què va fer?

La regidora Anna Crespo va informar que l’honorada va ser una poetessa i folklorista catalana de qui s’ha celebrat un any oficial coincidint amb el 125 aniversari del seu naixement. I que és una política acceptada compensar la desproporció masculina del nomenclàtor manresà batejant amb noms de dones que s’ho valguin carrers i places nous, innominats o amb el nom duplicat. El cas que ens ocupa és del tercer tipus, ja que existeix un carrer Montserrat a les Escodines, que no fa tanta angúnia des que en un extrem hi ha blocs moderns de promoció pública (la tipologia nova del barri vell) i les oficines de les Aigües.

Ara bé: per què Palmira Jaquetti, nascuda a Barcelona i morta d’accident de circulació al Penedès? Segons l’Ajuntament, la Comissió de Treball del Nomenclàtor ha valorat el fet de ser «una de les moltes dones que, des de l’anonimat encara vigent, van contribuir a millorar el nivell cultural del país a partir de les seves inquietuds musicals, literàries, pedagògiques i humanístiques en general», frase copiada d’un web de la Generalitat en el qual, com tampoc en la nota informativa municipal o en la presentació de la regidora, no consta cap vinculació del personatge amb la ciutat, més enllà del fet que una manresana va interessar l’honor, petició que va engegar la màquina.

Com a resultat, Manresa deixa de dedicar una plaça a la Mare de Déu de Montserrat per dedicar-la a una «poetessa, folklorista, escriptora, compositora i traductora» que «va participar de manera molt activa en les missions de recerca de cançons de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya» i va guanyar diversos premis literaris. És una dona, certament, però també ho era la Mare de Déu que, a través de l’adoració montserratina, s’invoca en el nom de la plaça i en el de l’església que hi té la façana principal i per la qual es va batejar l’indret. La plaça de l’església de Montserrat, que continua allà.

És veritat que la Mare de Déu no era manresana, sinó natzarena, però Manresa té una molt ferma vinculació amb Montserrat; no només pel fet que la serralada ofereixi a la ciutat el seu perfil més interessant, o perquè pujar al santuari amb qualsevol pretext és un costum manresà ben arrelat, o perquè el senyal televisiu i radiofònic ens arribi des de Sant Jeroni, sinó sobretot perquè «de Montserrat certament / partí tant alta ventura / perquè la Verge procura / sempre pel bé de la gent». Així expliquen els Goigs (cantats anualment al saló de sessions consistorial) la participació montserratina en el el fet prodigiós de la Misteriosa Llum que el 21 de febrer del 1345, «poc abans que fos migdia», va entrar a l’església del Carme com a senyal favorable als interessos de la ciutat en el plet amb el bisbe de Vic per la construcció de la Séquia. I ja sabem que sense la Séquia, Manresa no hauria assolit la prosperitat de què va gaudir en aquell segle i en els posteriors.

Per la seva intervenció lluminosa, Manresa li deu a Montserrat tot el reconeixement possible, però cal suposar que als regidors els sembla que n’hi ha prou amb l’estret i parcialment rònec carrer de les Escodines. Tanmateix, una cosa que podrien haver preguntat, i no van fer-ho (en tot cas, no durant el ple), és si a la comissió se li han acabat els noms de dones manresanes que mereixerien una bonica placeta amb arbres, al davant del Conservatori de Música, i no la tenen.