Entre el tercer i el quart tram del passeig de Pere III hi trobem la plaça de l’Onze de Setembre. El segle XVIII, en una descripció de la batllia, es parla d’aquesta zona com el tossal dels Jueus perquè en tot aquest tram del Passeig fins a la confluència amb Guimerà hi havia -fora muralles- la fossana o cementiri dels jueus.

Si bé el primer tram del Passeig es va inaugurar el 1891, van passar molts anys i molts projectes abans no es va fer la seva connexió amb la carretera de Vic.

Un acord municipal del febrer del 1892 recull la queixa de quatre grans propietaris i hisendats locals, com José Ginebreda (amb casa a la plaça Major), Francisco Basomba (torre a la cruïlla del Passeig amb Guimerà), Manuel March i Solernou (de cal Centó de la Plana) i Ignasi de Loiola March i Batlles (xalet davant la Cova), en nom de la impúber M. del Carmen March Torras, que presenten una instància protestant dels possibles perjudicis que pot representar per als seus interessos «el proyecto para prolongar el Paseo del Rey D. Pedro 3, darle salida y ponerlo en comunicación directa con la carretera de segundo orden de esta Ciudad a Gerona».

El projecte es va aprovar el maig del mateix any però no es va executar fins que en un ple municipal del maig del 1912 es va tornar a aprovar el projecte de tot el Passeig i el seu enllaç a l’altura de l’actual Bonavista.

Finalment, la urbanització del tram final del Passeig (García Valiño), la font de la plaça i els jardins es van fer a partir del 1962.

Aquesta plaça ha tingut, oficialment, tres noms. La comissió de Foment proposava l’any 1931 que rebés el nom de Pi i Margall, en honor del president de la Primera República Espanyola.

Plaza de la División Azul

A partir de la seva urbanització, durant el franquisme, va ser nominada Plaza de la División Azul. Als primers anys de la Transició se li va canviar el nom per plaça Onze de Setembre. La placa amb el nou nom va ser destruïda, arrencada i empastifada vàries vegades, fins que l’11 de setembre del 1980 es va col·locar la definitiva quarta placa.

La plaça amb el nou nom va ser inaugurada pel president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas l’11 de novembre del 1978, com recorda una placa amb la inscripció «El president de la Generalitat de Catalunya Molt Honorable Sr. Josep Tarradellas i Joan va inaugurar aquesta plaça 11 de setembre el dia 11 de novembre de 1978».

L’any 1962 es va urbanitzar tot aquest tram del Passeig i la plaça, que no era res més que un descampat. El ple municipal del 9 de maig d’aquell any va aprovar l’emplaçament d’una font lluminosa pagada per la Junta d’Aigües Potables amb motiu del centenari de la constitució de la institució d’Aigües Potables, creada el 1862 i que va construir els Dipòsits Vells en començar la carretera de Santpedor, fet que va permetre portar l’aigua potable a la majoria de les cases de Manresa mitjançant el sistema d’aforament de la ploma.

També el 1962 l’Ajuntament va crear una comissió per commemorar aquesta efemèride, formada per dos representants de la Junta d’Aigües Potables, un representant de la Junta de la Séquia, dos representants dels plomistes i Josep M. Vives Llambí, secretari de la Junta d’Aigües Potables. Tots ells van acordar la construcció d’una font lluminosa a la placeta del Passeig nou davant de la plaça de toros.

La font és una tassa de cinc metres amb dos jocs d’aigua, un de central compost per sis tubs de polvorització de 18 litres/segon i amb un raig que assoleix una altura considerable, i un altre de perifèric compost de trenta tubs que fan un raig curvilini cap al centre. És lluminosa gràcies a nou punts de llum dissenyats per l’enginyer Carles Buïgas Sans, autor de la Font Màgica de Montjuïc, entre altres.

El projecte de la plaça amb una font central, bancs per seure i dos parterres en forma de mitja lluna que l’envolten i dos parterres de forma allargada als laterals va ser de l’arquitecte municipal Josep Maria Armengou Vives. En un dels parterres centrals s’hi va posar una placa que deia «La Junta de Aguas Potables en su I Centenario a la Ciudad de Manresa – 1862-1962».

La disposició dels rajos d’aigua va fer que la gent la conegués popularment com la font dels soldats que pixen.

La font es va inaugurar el dia 29 d’agost, dins dels actes de la festa major d’aquell any, i amb la seva inauguració es van acabar els castells de focs que es tiraven des de feia uns quants anys des d’aquesta plaça i va començar una itinerància per altres places i espais fins que a la primeria dels vuitanta van començar a disparar-se des del parc de l’Agulla.

els anys cinquanta i seixanta en un lateral de la plaça hi destacava una façana amb la inscripció «Plaza de Toros». L’afició de la ciutat a la tauromàquia venia de lluny. La primera plaça es remunta a final del segle XIX, quan a la caserna del Carme s’hi celebraven algunes festes taurines. Durant una bona part del segle XX, l’afició als toros va fer que a Manresa hi hagués diverses places.

N’hi havia una al carrer del Bruc, carretera de Cardona; una altra al primer tram del Passeig; una quarta a la plaça d’Espanya, i, poc després, una a tocar de l’institut, i la sisena al Catalònia Park. El 1932 se’n va construir una a prop de l’actual plaça de l’11 de Setembre, amb una cabuda de 6.000 persones, que es va desmuntar durant la guerra. El 1952 se’n va construir una altra a la plaça actual. El ple municipal del 26 d’abril «concede permiso a la empresa Espectáculos Manresa SA para construir una plaza de toros». A més de les curses, s’hi feien sarsueles, boxa, lluita lliure i concursos de bandes de música. S’hi van fer corrides i espectacles fins al 22 d’octubre del 1960, si bé la façana amb el nom de Plaza de Toros i el mur es van mantenir molts anys. El 14 de març del 1969, amb motiu de la instal·lació del Circo Price, es va enderrocar perquè no hi cabien la vela i la caravana del circ. L’última es va muntar els setanta a la barriada Mion.