D’ençà que va posar en marxa a Manresa la maquinària per ajudar persones en situació de pobresa, el 2009, sor Lucía Caram va insistir en un missatge: la necessària col·laboració entre públic i privat. El claustre del convent de Santa Clara, on viu, va acollir una trobada amb vuit de les empreses que fan possible la part privada. Van coincidir a retreure a l’administració l’excessiva lentitud per fer front a la necessitat.
Malgrat que sovint prefereixen mantenir-se en l’anonimat, a petició de Regió7, les vuit empreses es van reunir en un esmorzar informal. Sota l’atenta mirada de Caram, que va seguir la conversa però no hi va intervenir, hi van participar Ignasi Cots, soci i director general de Constructora del Cardener (Manresa), que fa set anys que fa aportacions a la plataforma d’aliments i obres a pisos cedits a la fundació sense cost. Maria Jordà, directora de la Fundació Eurofirms, que, a través del Grup Eurofirms, amb oficina a Manresa, col·labora fa un parell d’anys amb Caram en temes de selecció de personal i recursos humans. Josep Macià, president de Denso (Sant Fruitós de Bages), que hi fa aportacions econòmiques des del 2020. Alba Carulla, de Calefaccions Carulla (Manresa), que fa més de quatre anys que ajuda econòmicament la fundació. Mariona Santasusana, de la Corredoria d’Assegurances Santasusana (Manresa), que hi col·labora des de «fa molts anys». Gabriel Prat, fundador i director de Selba (Sant Salvador de Guardiola), que l’ajuda «des del primer dia amb aportacions mensuals». Prat és el president del patronat de la Fundació del Convent de Santa Clara. Mar Alapont, de Masats (Sant Salvador de Guardiola), que participa en les causes solidàries de Caram des del 2008, aleshores amb SOS Tucumán. I Josep Noguera, director d’operacions del Grup Condals, fa dos anys.
També va participar a la trobada Eulàlia Simon, que va ser voluntària de la plataforma d’aliments i que, després d’estudiar Dret, va demanar fer les pràctiques a la fundació. «Les he fet amb el secretari, Josep Ribera, i quan em va posar al dia de com funciona tot, vaig quedar parada dels convenis i de les donacions que hi ha amb empreses privades i fundacions».
A la fundació, informa Prat, fan dos balanços diferents. Un de les aportacions econòmiques, que representen el 25-30%, i un altre de les aportacions en espècies, que són el 70-75%. En aquests cas, «arriben d’Europa, de grans superfícies i d’empreses locals com Ferrer».
Quant a l’aportació econòmica, «un tant per cent molt significatiu ens ve de les empreses», que són una vintena, i de particulars « de tot arreu, que poden ser de 5 euros fins a 6.000». La resta ho posa l’administració. «La de les empreses és una aportació amb la qual tenim una certa garantia que hi podem seguir comptant. Anys enrere n’hi havia que feien una aportació puntual. Ara, n’hi ha moltes que han agafat el compromís de seguir ajudant. És el que ens dona estabilitat». Jordà explica que, «parlant amb diverses fundacions, totes coincideixen en el mateix, que si abans les ajudes públiques representaven el 70% del finançament i el 30% restant era privat, ara s’ha invertit».
Per què van decidir implicar-se i què creuen que caldria canviar per millorar la situació de les persones vulnerables? Per a Cots, donar un cop de mà va ser «per la necessitat de retornar a la societat la part que puguis. Sor Lucía ens ha permès tenir un canal per fer aquesta aportació». L’empresari destaca que «hi ha una mancança d’habitatge brutal per a la gent necessitada. Si l’administració fos més àgil en molts tràmits, sobretot en la creació de vivenda social, possiblement es reduiria. Nosaltres estem preparats per crear-ne, però qualsevol tràmit que gestiones és molt lent i fa que s’eternitzi». A Manresa «hi ha demanda d’habitatge a tots els nivells»
Un canvi cinc anys enrere
Jordà coincideix amb Cots que, a banda de «ser sostenible econòmicament, en segon lloc, la responsabilitat de tota empresa és retornar a la societat part del que et dona. Potser sona molt idíl·lic i tòpic però ho penso així». Destaca que, potser fruit de l’impacte de la covid, per part de les empreses, amb les quals tracta cada dia, «hi ha un interès en implicar-se a nivell social que fa cinc anys no veia».
Per a ella, si hi ha un tema que caldria resoldre urgentment és el del permís de residència. «A moltes persones els l’han tret. És una lacra. Hem de ser conscients que hi ha determinades feines per a les quals necessitem aquesta mà d’obra. A la zona de l’Aragó, el 90% de les persones que treballen al camp són migrants i molta gent d’aquí, depèn de quines feines, no les vol fer. Prefereix cobrar un subsidi que treballar i cobrar una mica més. Per tant, jo sí que demanaria una reflexió sobre els permisos de residència perquè és l’única oportunitat que tenen».
Prat agafa el fil d’aquest tema. «El problema s’ha agreujat els últims mesos. Hem viscut tres casos, dos de Veneçuela i un de Colòmbia, de gent que treballava, estava donada d’alta a la Seguretat Social, estava cotitzant i els han retirat el permís. Parles amb la Generalitat i et diuen que això és Madrid. Parles amb Madrid i et diuen que és Europa. No hem obtingut cap resposta». Carulla s’hi afegeix per posar en evidència la incapacitat de l’administració per reaccionar amb rapidesa. Altrament dit, la burrocràcia.
Macià fa referència a les cues que es formen setmanalment a la carretera de Vic per recollir menjar a la plataforma d’aliments com el detonant de la decisió de Denso per ajudar la fundació. «Vam veure que era una manera de fer-ho molt directa». Ell també retreu a l’administració la lentitud, en contrast amb la Fundació del Convent de Santa Clara, «un exemple de celeritat perquè no està lligada a uns protocols». Avança que un projecte que volen portar a terme a Denso és facilitar que els treballadors puguin col·laborar-hi, ja sigui «ajudant a repartir aliments o formant la gent».
Carulla recorda que el seu pare ja col·laborava amb la Fundació Rosa Oriol –l’actual Fundació del Convent de Santa Clara– fent certificats per als pisos quan calia. També van fer una petita col·laboració econòmica i han mantingut les dues coses. Remarca que l’important és continuar aquestes ajudes al llarg del temps. Com a Macià, a ella també la va impactar veure les cues davant de la plataforma d’aliments amb les més de 2.000 famílies que hi van a buscar menjar. «No t’ho imagines fins que no ho veus».
Les cues de la plataforma
Prat comenta que «tothom ens diu que ens vol ajudar perquè ha vist les cues, però l’Ajuntament, quan les veia, ens deia: ostres, què podeu fer amb les cues?, perquè ens fan quedar molt malament. I es van fer obres a dins del solar que tenim per poder fer una cua tipus les dels aeroports. Sap greu, però és que cada comentari de l’administració corrobora més que tenim un problema amb l’administració». Hi afegeix, quant al tema de la lentitud, que «anar a parlar amb vosaltres [referint-se a les empreses] és un matí i surts amb la resposta sobre la taula i amb una solució l’endemà o al cap de 48 hores. Amb l’administració, només de paperassa, hi dediquem 15 dies».
Per a Santasusana és important que quedi clar que «es pot col·laborar i cadascú ho pot fer en la mesura que pugui», concreta.
L’empresa Seuba ho va començar a fer el 2010-2011. Prat posa èmfasi en el fet que, tot i ser una entitat del tercer sector, «el tarannà de sor Lucía fa treballar la fundació com una empresa privada. Ens plantegem que tenim un problema i tenim clar que l’hem de resoldre, i aquest enfocament als resultats és el que ens va convèncer per començar a col·laborar-hi, i seguir-hi».
Cita com a projectes principals de la fundació a causa de la crisi la plataforma d’aliments i els pisos que els cedeixen i arrenglen perquè s’hi pugui viure. «En paral·lel, estem treballant amb projectes de formació, però altre cop tornem a topar amb l’administració». Com a exemple posa que van finançar un curs de soldadura en el qual van participar 19 persones. Van aprovar 17, però només 5 estan treballat perquè són les úniques que tenen papers. Malgrat tot, insisteix en la formació com la solució per a aquestes persones. Alhora, fa saber a les altres empreses que «ens podeu considerar una borsa de treball» per donar feina a les persones necessitades.
Cal evitar que sigui «etern»
Alapont explica que la filosofia de Masats són les persones i que això comença pels treballadors «amb feines de qualitat i a llarg termini», i acaba donant un cop de mà a la causa solidària de Caram. Demana que «les administracions, el que han de fer és facilitar les coses i no ser un fre». En el cas de Noguera, diu que quan va començar la covid van fer una reunió de crisi a totes les plantes de l’empresa i, quan van tocar el tema de què podien fer socialment, algú va parlar de la feina de Caram. «La nostra participació és econòmica, però a mi també m’agradaria que les nostres plantes hi poguessin participar directament», per exemple, repartint el menjar. Al seu entendre, «la millor solució no és aportar diners sinó llocs de treball i oportunitats. En cas contrari, això serà etern». Tenint en compte que «l’administració no té diners», per a ell la millor aposta seria que el tema de les ajudes «fos personal i que les empreses poguessin crear llocs de treball, inserir persones discapacitades, fer formació...»
