Ricard Tomàs i Puig (Manresa, 1956) frueix de la jubilació als 65 anys, després de treballar 37 anys a Aigües de Manresa bona part dels quals com a director d’operacions i director adjunt a gerència.

Com va viure que en el procés de tria del nou gerent d’Aigües de Manresa, en el qual va participar, no reeixís la seva candidatura?

Jo ho vaig viure com la voluntat de provocar un canvi en l’empresa, però sense trencar amb tot l’actiu passat, i així se’ns va demanar, a l’equip de direcció, que participéssim en el nou projecte, i així crec que ho hem fet.

Com ha estat la relació els 3 darrers anys amb l’actual gerent d’Aigües de Manresa, Antoni Ventura?

Antoni ventura és una excel·lent persona. Ens hem entès perfectament, ens vam sincerar des d’un primer moment i jo vaig intentar ajudar-lo al màxim -no sé si ho vaig aconseguir- en el seu aterratge a Aigües de Manresa. La seva voluntat manifesta és la de continuar la trajectòria d’Aigües de Manresa des de l’àmbit públic. Ara bé, és una persona que ha estat treballant durant molts anys en el sector dins l’àmbit privat, el que suposa una forma de fer molt diferent a la d’Aigües de Manresa i que l’empresa hagi incorporat una cultura que abans no tenia. Com a la natura, quan es troben gens diferents pot sortir quelcom millor. Les cultures empresarials d’Aigües de Manresa i de les empreses privades solen ser força diferents. Incorporar una persona amb voluntat de continuar la gestió pública, però aportant una forma de fer diferent ha de ser bo si s’encamina correctament.

Posi un exemple d’alguna cosa que vostè hauria fet diferent.

Jo crec que s’ha de lluitar molt encara pel tema de les tarifes. Si es volen tenir un bon servei del cicle de l’aigua s’ha d’assumir el cost que té. No existeixen les varetes màgiques. Si una cosa costa 10 no pots pagar 7, i si pagues 7 deterioraràs el servei. L’any 2020 es va aprovar un increment de tarifes. Va venir la pandèmia i no es va aplicar. No seré jo qui digui si s’havia d’aplicar o no, però aquestes tarifes ja preveien una part de l’increment que continuava anant a fer bossa per a la nova planta potabilitzadora i les inversions que s’han de fer per actualitzar les instal·lacions.

Vostè l’hauria aplicat?

Sí. La pandèmia ha generat grans problemes a una part important de la societat, però hi va haver una altra part encara superior en nombre que va poder estalviar molt perquè des de casa no gastaves. El que s’hauria hagut de fer és articular una part de la tarifa per facilitar el servei a la part de la societat que tenia aquesta necessitat. ¿Però la part de la societat que sortosament no la tenia per què no ha de pagar l’increment? S’aplicarà enguany però hem perdut un any.

Un any important?

Les inversions que s’han de fer són molt importants. Hem viscut molts anys de renta. Com qui té un cotxe i el fa durar 40 anys. Si no ens anem preparant per aquestes inversions realitzar-les serà complicat. El salt serà més important i encara costarà més de fer. A Manresa ens hem omplert la boca de dir que l’aigua està valorada, i si això és cert hem de fer els esforços econòmics per demostrar-ho. I més tenint en compte que l’aigua de Manresa no és cara en comparació amb altres ciutats i llocs de l’entorn.

Aigües de Manresa va assumir la gestió de les piscines municipals, quines conseqüències ha tingut?

A nivell econòmic està complicant el tema. La pandèmia va tirar per terra l’esforç que s’havia fet des que es va assumir la gestió i això ja es va recuperant, però costa.

Deixa Aigües de Manresa en un moment de projectes de futur com la nova planta de tractament comuna amb Sant Fruitós i Santpedor a prop de l’Agulla. Com s’ha gestat aquest projecte?

La planta potabilitzadora nova feia molts anys que l’estàvem pensant i dissenyant. Inicialment s’havia d’ubicar al mateix lloc on hi ha l’actual, als Dipòsits Nous. Vam arribar a tenir redactat el projecte constructiu que estava molt treballat, a partir de diversos estudis en plantes pilot. Quan el teníem a punt de licitar -i aquí l’Antoni Ventura va tenir una participació molt important- es va considerar la possibilitat que no fos només de Manresa sinó d’un àmbit més gran i que permetés tractar les aigües de les plantes que capten aigua de la Sèquia a Pineda de Bages, Sant Fruitós i Santpedor. Això és una inversió extraordinària i Manresa s’ha de preparar per afrontar-la. Serà un canvi substancial perquè passarà de ser la planta de Manresa a una planta supramunicipal en concordança amb la transformació d’Aigües de Manresa que ha passat de ser empresa unimunicipal a plurimunicipal. Tot va encaixant.

Millorarà la qualitat de l’aigua?

Una cosa és la qualitat organolèptica i l’altra la sanitària o respecte els aparells o les instal·lacions. La nova directiva incorpora uns criteris molt més restrictius que l’actual. La qualitat d’avui respecte la normativa d’avui és excel·lent, però si la confrontem amb la nova directiva ja no ho és tant.

O sigui que té marge de millora.

Sí. Sempre hem dit que a Manresa des del punt de vista sanitari no hi ha cap problema, però des del punt de vista organolèptic hi ha uns episodis que es noten i són millorables.

Vostè és un enginyer químic defensor de la funció pública i de la sostenibilitat mitjançant la cultura de l’aigua quan d’això ni se’n parlava. Per què?

El món de l’aigua té un context, que el podríem estendre al dels serveis en general. S’està produint una separació cada cop més gran entre el que pensa la gent del carrer, i les elits i classes dirigents. Mentre que es va estenent un clam ciutadà en favor de la gestió pública dels serveis, les elits legislen i condueixen la societat en sentit contrari. Els serveis de l’aigua dins de l’àmbit de la gestió pública cada cop tenen més dificultats. Hi ha la llei de la competència i la llei de contractes del sector públic que no deixen de ser pals a les rodes de la gestió pública. Sembla que la gestió pública s’ha de justificar enfront de la privada. Es complica la gestió pública que ha de demostrar que és més eficient que la privada, que no està subjecta als condicionants d’aquestes lleis.

I això per què passa?

És evident que respon als interessos de les multinacionals i de les empreses privades. Un servei públic és molt atractiu com a negoci. No es pot triar si es gasta aigua o no.

Creu que políticament s’està legislant en direcció contrària a l’interès públic?

Crec que això ja no depèn del Parlament de Catalunya ni de legislar a nivell estatal. Ve de la Comunitat Europea que s’alinea amb els interessos privats.

Quines dificultats suposa això per a les empreses públiques de gestió de l’aigua?

Doncs haver de lluitar en un àmbit que no hauria de ser motiu de lluita. Les empreses de serveis haurien de esmerçar els esforços a nivell tècnic i de prestació de serveis perquè l’usuari estigui més ben servir, perquè els preus siguin assequibles, per la relació qualitat preu, però no per això. Quan s’han d’esmerçar esforços a lluitar en altres àmbits va en detriment dels que s’han de dedicar a la prestació del servei.

Aquest plantejament creu que s’hauria d’aplicar a l’electricitat, el gas, el transport, comunicacions, els serveis funeraris...

Sí, a tots els serveis bàsics posant en primer lloc la sanitat i l’educació. En uns la gestió pública està més consolidada que en d’altres, però ja veiem els esforços que es fan per tirar cap a la banda del sector privat.

El considera un tema clau de benestar ciutadà?

Sí, la pressió popular va tibant en favor d’allò públic, i això fa que en alguns casos les postures polítiques tampoc estiguin manifestament clares. Alguns sembla que van més segons les circumstàncies del moment. Però els fets són indiscutibles. Només cal veure el que està fent el grup majoritari del sector a Catalunya, Agbar. Molts dels ajuntaments que han optat per promocionar la gestió pública s’han vist involucrats en processos judicials.