L’investigador manresà Jordi Sardans és un dels signants de l’estudi que situa les molses com a esglaó en l’evolució entre les algues i les plantes terrestres, i ajuda a entendre la conquesta de terra ferma per part del món vegetal.

La recerca, publicada a Ecology Letters, ha estudiat 35 espècies que viuen en fonts arreu de Catalunya i funcionen com a refugi per a la biodiversitat davant la sequera mediterrània.

Sardans és investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). Aquesta institució explica sobre l’estudi que fa 500 milions d’anys les plantes van colonitzar terra ferma: van deixar les aigües en que s’havien protegit fins llavors i van començar un nou camí. Això va representar un canvi enorme per la vida al planeta, perquè les plantes van emetre grans quantitats d’oxigen a l’atmosfera i això va facilitar que hi visquessin els animals terrestres.

L’estudi publicat recentment a la revista científica Ecology Letters, on ha participat Jordi Sardans i diversos investigadors del CREAF, ha trobat que aquesta conquesta queda marcada en la composició química dels organismes que hi van participar i permet situar les molses actuals com a pont evolutiu entre les algues planctòniques i les plantes terrestres gràcies a l’anàlisi de seva composició d’elements químics.

Concretament, l’estudi demostra que la proporció de carboni de les molses està més a prop de la que tenen les algues que de la que tenen les plantes terrestres. I això els ha ajudat a descobrir que cada nova espècie vegetal va anar augmentant la proporció de carboni al seu cos a mesura que deixava l’aigua i s’adaptava a ambients més secs.

El carboni és l’element que predomina a les estructures protectores de cel·lulosa o lignina, que es troba a les tiges i troncs, i que les algues no tenen.

«Cada organisme viu té una concentració i proporció d’elements químics característica que es coneix com elementoma i les molses no en són una excepció. En aquesta recerca hem vist que l’elementoma varia entre espècies, segons les condicions ambientals i segons la competència entre espècies. Així, dues espècies que competeixen per la llum o l’aigua tendiran a tenir una composició química més diferent que dues que viuen el mateix hàbitat però no competeixen» explica Marcos Fernández-Martínez, principal autor de l’estudi.

Patró de l’evolució

Segons Jordi Corbera, coautor de l’estudi i membre de la Delegació de la Serralada Litoral de la Institució Catalana d’Història Natural, les molses estan molt condicionades pels canvis ambientals perquè no tenen cutícules ni arrels, així que depenen totalment de la quantitat i qualitat de l’aigua que les envolta. I els resultats de la recerca no acaben aquí: «Podríem estar parlant d’un patró de l’evolució, ja que hem trobat indicis de que l‘elementoma està molt relacionat amb el procés de diferenciació de les espècies i succeiria també en altres organismes més complexos, com ara els arbres», expliquen els investigadors del CREAF i del CSIC Jordi Sardans i Josep Peñuelas.

En l’estudi han participat investigadors del CREAF, la Universitat d’Anvers, la Delegació de la Serralada Litoral Central (ICHN), la Universitat de Barcelona i el CSIC. S’ha analitzat el contingut de carboni, nitrogen i fòsfor (així com altres elements minoritaris com el ferro, sofre o calci) de 35 espècies de briòfits, el grup que engloba les molses i les hepàtiques.

S’han estudiat 363 fonts distribuïdes per Catalunya d’altituds i condicions diferents

L’equip de recerca ha recorregut 363 fonts distribuïdes per Catalunya amb altituds i condicions climàtiques diverses i que presenten una alta diversitat en la composició química de les seves aigües.

S’ha triat les fonts com a lloc d’estudi perquè gràcies a les seves condicions d’humitat i disponibilitat d’aigua, a les molses aquàtiques i semiaquàtiques els funcionen com a refugi davant de la sequera que es dona en altres ambients.

Es tracta d’un hàbitat refugi on els indrets humits són escassos i sovint efímers, i que allotja una alta biodiversitat de macroinvertebrats, amfibis i altres organismes afins a l’aigua. Això, però, no vol dir que visquin paradisíacament i deixin de competir entre elles, tal i com explica Jordi Corbera, «a les fonts es dona una lluita aferrissada entre les diferents espècies de briòfits, on sovint unes creixen per sobre les altres, ben bé com si fos un prat o un bosc molt atapeït, i precisament això hem trobat que es reflexa en l’elementoma. Més competència comporta una composició química més diferent entre les espècies competidores». I és aquesta diferenciació la que els permet explotar parts diferents d’un nínxol proper, en aquest cas les fonts, i crear vàries comunitats de molses amb diversitat de formes i mides, indica l’investigador del CREAF i la UB Francesc Sabater.

«Si les condicions d’aquests refugis, davant del canvi global, van empitjorant o, fins i tot, comencen a assecar-se les fonts on viuen, serà un problema per conservar algunes espècies als ecosistemes mediterranis», afegeix Jordi Corbera. Justament aquesta sensibilitat als canvis en l’aigua i el clima les converteix en un excel·lent indicador de la qualitat ambiental.

L’esprai marí arriba a afectar quilòmetres terra endins

El projecte va començar el 26 de gener del 2013 a la font de les Sureres d’Argentona, malauradament, avui seca degut a les condicions de sequera d’aquest any. Naixia així un nou projecte de la Delegació de la Serralada Litoral de la Institució Catalana d’Història Natural, que va anar guanyant adeptes al llarg del temps. S’ha descobert que l’esprai marí (aquelles gotetes que desprenen les onades i són emportades pel vent molts quilòmetres terra endins) afecta a la composició química de l’aigua que es troba a les fonts. Al gener del 2015 el projecte va saltar de la Serralada Litoral Central al Montseny i altres regions de Catalunya. El projecte ha prospectat fonts a la Catalunya Nord, Mallorca, Euskadi, Astúries i La Rioja. L’equip ha sobrepassat l’objecte d’estudi i indagar en altres llocs de vida de les molses com troncs, sòls i roques.