«L’esport ajuda els discapacitats a ser més autònoms»

Per què l’esport és clau per a les persones amb discapacitat?

Perquè es pot aconseguir una millor condició física i la persona que té una discapacitat pot arribar a un estat adequat per fer les activitats del dia a dia de forma més autònoma i independent. Però també hi ha tot el vessant de socialitzar i acceptar una identitat que potser li ha vingut nova, i saber-se veure en una cadira o amb una cama amputada. L’esport és una finestra per conèixer altres persones amb la mateixa situació, o d’altres de diferents, i sentir-se més acompanyat i vàlid per participar en activitats socials i comunitàries.

Suposo que al marge de la preparació física hi ha tot el vessant emocional.

Si tens una bona condició física, et permet fer més coses, moure’t més i, per tant, participar més en la comunitat i socialitzar-te més. Tot això es tradueix en una millora de la qualitat de vida.

Per la seva experiència, quin és el grau de millora en les persones discapacitades quan practiquen esport?

Depèn, perquè no hi ha dues discapacitats iguals i, fins i tot, pots tenir dues persones amb el mateix perfil de patologia o discapacitat i quan les veus són completament diferents. Elaboro un pronòstic per a cada persona segons el que tinguin i proposo uns objectius, però és cert que en ocasions els superen o, al contrari, no hi arriben. A vegades veus algú i penses que arribarà molt lluny. En altres ocasions no s’assoleixen els objectius perquè no hi ha la motivació suficient, i un cop arriben a un punt, i a fer determinades coses, allà es queden i no evolucionen més. N’hi ha, per altra banda, que se superen i arriben més lluny del que estava previst, encara que no sigui de la manera com pensava que hi arribarien.

Expliqui algun cas que l’hagi sorprès.

La meva parella té una lesió medul·lar incompleta i, en teoria, no hauria de caminar, però no obstant això camina. És cert que va amb un caminador i no farà una pujada llarguíssima, però va fent. Per casa camina, i pot estar tot el dia sense agafar la cadira de rodes, i té un tipus de lesió que ningú hauria dit que caminaria. De fet, quan va tenir l’accident, el pronòstic era que podria moure les cames i podria posar-se dret, però en cap cas que podria aguantar el seu pes i fer passes. Ara, fins i tot, està molt motivat i ha provat de fer cinc o sis passes sense ajut. És la meva parella, però si m’ho miro des del cantó professional, flipo perquè en teoria no havia de ser capaç de fer tot això. És possible que algú que tingui el mateix tipus de lesió no estigui caminant. Va tenir l’accident quan jo estava estudiant la carrera.

Cada cos és diferent.

Cada cos i cada ment. Hi ha gent que s’estanca molt i diu que, si té una lesió medul·lar, va en cadira per sempre més.

La seva parella feia molt esport abans de l’accident?

Sí, i això es nota, tot i que hi ha gent que no ha fet mai esport i, arran de la lesió, s’enganxa a l’activitat física. Això és maco de veure perquè és curiós que hi ha gent que ha hagut d’arribar a aquesta situació per constatar que li agrada l’esport.

Algun altre cas?

Quan feia pràctiques a l’Institut Guttman vaig conèixer una dona de Manresa i feia un mes que havia tingut una lesió i no caminava. No s’aixecava de la cadira i no es podia posar dempeus, i al final vam aconseguir fer coses que jo no hauria pensat mai, com caminar lligada a una goma elàstica i tensar la goma, i ser capaç de frenar i tornar enrere. Per fer això es requereix molta força i no en tenia. També va fer algun petit salt, i era com un repte. A vegades no són coses bèsties, sinó simplement sortir de casa i anar al supermercat i tornar amb la bossa de la compra, o agafar el bus. I aquesta dona ho va aconseguir.

El fet de no poder fer certes activitats afecta la part emocional, així que suposo que en la seva feina també aixeca l’estat d’ànim dels qui s’entrenen amb vostè?

Sí, però soc molt conservadora en aquest aspecte. No m’agrada que persones no qualificades per aquest treball concret facin la meva feina. No perquè no siguin vàlids, però jo m’he format i tinc coneixements per fer determinades coses, així que no crec que algú que s’hagi dedicat a l’esport tota la vida, simplement, pugui fer aquest tipus d’entrenaments físics. Dins el món de l’activitat física la gent juga a ser professional, i no tothom ho és i no té la formació necessària. El mateix passa amb la psicologia. Molta gent s’atreveix a donar consells o a fer de coaching, i sí que els entrenadors som una part important de la motivació de persones amb discapacitat o, fins i tot, del seu estat mental, però cal el suport al darrere d’un professional que doni les eines adequades.

Cadascú en el seu terreny.

Sí, perquè precisament la dona que estava a la Guttman ho va deixar perquè no es trobava bé. Estava motivada i millorava molt i, no obstant, ho va deixar. No tot és tan bonic, i menys en el món de la discapacitat, perquè hi ha històries al darrere que no es coneixen. Parlo de dolor, depressió, medicació incompatible amb l’exercici físic... No és tan fàcil.

Com es prepara els entrenaments?

Preparo les activitats físiques a partir de la capacitat de cada un d’ells, i això depèn de cada persona. Sobretot treballo la força i hi integro l’equilibri. També organitzo exercicis pensant que la persona discapacitada pugui anar a comprar, o aixecar-se i agafar un plat per cuinar. Coses enfocades en la vida quotidiana, i no tant a millorar el rendiment.

Fa falta més esport inclusiu?

És un dèficit que hi ha a tota la societat. Hi ha molts centres esportius que no tenen les instal·lacions adaptades, i això és una barrera que impedeix a persones amb discapacitat a anar-hi, i ha d’anar a un altre centre adaptat més lluny de casa. A vegades també hi ha barreres humanes i és important que hi hagi en els gimnasos personal qualificat.

I a les escoles?

El professor d’educació física ha d’estar preparat per tenir un alumne amb discapacitat. Però molts cops, a l’hora de jugar a bàsquet, el nen amb discapacitat fa una altra tasca o li ve un terapeuta. En tot cas s’està segregant el nen perquè no s’està integrant en el grup. Jo vaig estar treballant en un club esportiu, a la secció d’esports adaptats, i la majoria no participava a la classe de preparació física perquè el professor no es veia capaç i l’apartava. L’hora del pati també s’educa molt els nens i adquireixen molts valors, per què no fer activitats per incloure tots els nens?

Ha acabat dedicant-se a l’entrenament físic per a discapacitats perquè l’apassiona l’esport o perquè li agrada ajudar els qui necessiten un cop de mà?

Per tot. Sabia que volia estudiar alguna cosa relacionada amb aquest àmbit i vaig trobar la carrera universitària adequada. Vaig començar a treballar en un club esportiu i em va apassionar i, a partir d’aquí, vaig fer les pràctiques. Al principi tenia la sensació que no sabia on em ficava, però em va acabar agradant molt.

Com va ser el primer cop que va entrenar algú amb una discapacitat?

Estava espantada perquè no em veia capaç. Em feia respecte per si encara no tenia les eines necessàries, però amb el temps anava veient que sí. De fet, les persones amb discapacitat són com tu i com jo, només que amb una condició física diferent. Jo estic especialitzada en patologies neurològiques i veig que són molt desconegudes entre la població en general perquè ho vincula amb una discapacitat cognitiva, però molts cops es tradueix en una de física.