José Antonio Hernández és el propietari del restaurant Gretta Gogó, situat al carrer de Barcelona de Manresa. Quan la Generalitat va deixar obrir els restaurants en dues franges de dues hores al dia, van obrir, però de seguida van veure que no els sortia a compte i van decidir que tancarien de forma provisional i prendrien una decisió dura: tancar o no tancar definitivament.

No es podien aprofitar aquelles hores diàries per fer calaix?

No valia la pena. Suposa obrir tot el local, tenir despeses de llum, aigua i treballadors per unes hores que no et permetien recuperar. Cal recordar que no podíem obrir al màxim d’aforaments, sinó que la quantitat de clients era molt reduïda.

Abans de tancar, fèieu els menús per endur.

Sí, i quan vam poder obrir també vam adaptar-nos a la situació. Vam fer un protocol de seguretat molt exhaustiu. L’únic que volíem era procurar la màxima comoditat per al client. Sempre hem volgut que qui ve a menjar a casa nostra en surti content, però va arribar un punt en què havíem de pensar en nosaltres.

I va creure que el millor era tancar les portes i restar a l’espera?

Sí. No vam voler contribuir a ser els conillets d’índies de l’administració. Decidir tancar va ser dur, perquè hi havia un punt en nosaltres que sabia que potser no tornaríem a obrir. Però d’aquella manera no es podia treballar. I nosaltres l’únic que volem és treballar.

I, al final, vau decidir que tancar no era l’opció definitiva.

Vam afrontar la dura decisió de si tancar el negoci o si anar a totes. I, efectivament, vam optar per la segona opció. No només vam esperar que ens deixessin obrir en condicions dignes, sinó que, a més, vam fer inversions importants al local.

Quines?

Per començar, vam incloure nous espais per poder-hi menjar. Per exemple, a l‘entrada ara hi ha una taula remodelada i amb uns separadors entre l’espai de menjar i el carrer. A dins, també vam treure l’espai que jo feia servir com a despatx i el vam obrir com a part del restaurant. Ara hi ha una altra taula, prou gran. És un espai molt agradable per menjar-hi. I, finalment, vam adquirir el local del costat, que de moment em serveix com a despatx que vaig perdre per posar-hi una nova taula.

És molt agosarat, tenint en compte que hi havia l’opció de tancar.

Sí, però a la vida cal arriscar i confiàvem que sortiria bé. Algun dia s’havia d’acabar tot això i, tot i que encara no s’ha acabat, ja veiem que tot plegat està valent la pena.

Heu notat algun canvi en la clientela?

Sí i no. El que és clar és que treballem molt i estem molt agraïts pel fet de no haver perdut clients fidels al restaurant. La gent té moltes ganes de sortir, d’esvair-se i vivim en una societat on menjar és una acció social. Ara bé, sí que és veritat que s’ha arribat a fer pesat el fet d’haver d’estar controlant tota l’estona que ningú s’aixequés sense la mascareta, per exemple. La feina del cambrer no ha de ser pas la d’un policia. Però l’important és que podem treballar i això ens fa molt feliços.