Manresa acomiadarà avui, a les 12 del migdia, en una cerimònia a l’església de Crist Rei, Domènec Cucurella Comellas. La seva mort, diumenge, als 90 anys, per les complicacions derivades d’una covid que, a priori, havia superat, deixen en el món de la cooperació i de la solidaritat de Manresa un buit profund. Cucurella va ser un dels fundadors de Justícia i Pau i un membre clau en la creació de la Coordinadora de Solidaritat i de moltes iniciatives solidàries sorgides a la capital del Bages.

«Una gran persona que sempre aportava un to reflexiu i d’entesa i concòrdia. Sempre sumava i buscava que tothom se sentís bé». «Implicat en totes les causes per combatre la injustícia, però sense tenir una actitud dura ni de conflicte sinó des de la part positiva i de discurs». I algú que sempre cercava «consensuar les decisions amb el seu aire bonhomiós, cordial, planer, directe, clar, sincer, just, humà i ple de bondat (...) No buscava el protagonisme sinó que era discret, tot i tenir les idees molt clares i ser una persona de fermes conviccions». Així el van definir, ahir, Fina Farrés, directora de Càritas a Manresa; Rosa de Paz, tècnica municipal de cooperació i secretària del Consell Municipal de Solidaritat, i Alba Oliveras, membre veterana de Justícia i Pau, entitat de la qual va ser un dels fundadors Cucurella, el 1988, i que presidia des del 1995.

La medalla de solidaritat

En la mateixa línia, una de les dues filles del finat, l’Andrea, en destacava que, «a pesar del que pensés, acceptava tothom i era capaç de parlar amb tothom. Mirava les persones més enllà dels seus ideals». Posava en relleu que «ara li volien coincidir la medalla de la solidaritat per part de l’Ajuntament de Manresa». A banda del respecte i de l’estimació dels qui el van conèixer, aquest reconeixement, quan es materialitzi, no és l’únic que quedarà lligat a la seva memòria. El 2013, el manresà va rebre el 2n Premi Santi Vidal que atorga Creu Roja Manresa a proposta d’Inshuti per la seva «vocació genuïna per la lluita dels drets humans, la defensa d’una vida digna i la llibertat de pensament, sempre des de la coherència vital que el fan una persona íntegra exemple per a molts». Justament Cucurella i Vidal van ser dos dels pilars de la Coordinadora de Solidaritat. Així mateix, Cucurella va ser un actiu important del Consell de Solidaritat, nascut el 1995.

A més del seu tarannà conciliador, Farrés també en va destacar la capacitat de compromís amb totes les causes a les quals havia pogut donar un cop de mà, des de l’acampada pel 0,7%, al seu paper com a voluntari a la presó de Lledoners. De Paz comentava que era «molt sensible a tota la desigualtat. Algú compromès en totes les lluites per la llibertat i la pau. Un exemple de persona pacifista». Oliveras incidia que treballava «sempre amb la voluntat de denunciar les desigualtats i les violacions dels drets humans» mitjançant l’organització de xerrades, exposicions, col·loquis i presentacions com la de l’agenda llatinoamericana al costat de la Botiga del Comerç Just i d’Araguaia.

Va participar en campanyes per denunciar el conflicte de Rwanda, per abolir el deute extern, va integrar el col·lectiu Bages Aturem la Guerra, va participar en la campanya d’Objecció Fiscal i era membre de diverses entitats.

Va haver de fugir de Paraguai i d’Argentina per salvar la seva vida

Nascut el 30 d’agost del 1931, Domènec Cucurella Comellas va deixar l’enginyeria industrial que estudiava a Terrassa i va ingressar a la Companyia de Jesús l’octubre del 1950, al noviciat de Veruela, a la província de Saragossa, on va estudiar Lletres. Del 1954 al 1957 va estudiar Humanitats i Filosofia al seminari de Sant Cugat.

Va marxar a Paraguai com a missioner i el 1960 va tornar per estudiar Teologia al seminari de Granada, on va ser ordenat sacerdot el 1963. Al cap d’un any, després de perfeccionar uns mesos l’anglès a Anglaterra, va tornar al Paraguai per establir-s’hi. Va exercir de professor a Asunción i a Posadas, on va ser capellà. Va treballar per ajudar els habitants dels barris més pobres i, a Posadas, va col·laborar amb la presó.

La seva filla Andrea recordava ahir que «els jesuïtes eren molt oberts de ment i ell era molt progressista. Feia servir llibres considerats subversius i el seu ensenyament religiós estava basat en una bíblia que tinc a casa que és de la gent del poble». A Paraguai, «durant els anys que va fer de professor, van començar a desaparèixer alumnes seus que lluitaven pels drets humans». Com que ell també era incòmode per al règim, un amic militar que tenia el va alertar que marxés perquè estava a la llista negra. Aquest fet, juntament amb què hi havia hagut canvis al bisbat que havien provocat moltes tensions, van fer que prengués la decisió de deixar els jesuïtes i començar de nou.

Ho va fer a Buenos Aires (Argentina), on va formar una família, va tenir dues filles i va treballar al diari Clarín de redactor i corrector fins que una altra vegada el van alertar que havia de fugir per evitar la mort. «Ens va treure del país sense el permís de la mare [amb qui havia trencat la relació]. Vam fugir per Brasil, Canàries i Barcelona», recordava ahir la seva filla.

A Manresa, va començar una nova vida, altre cop, dedicant-se a la docència a l’institut Lacetània, on es va jubilar als 70 anys.