«Jugava a futbol amb una discapacitat per la meva mare»

Té una discapacitat des del seu naixement.

Vaig néixer amb una paràlisi cerebral que em va provocar una tetraparèsia espàstica distònica, que afecta sobretot les cames i m’impedeix caminar bé, entre altres problemes de mobilitat. També m’afecta els braços, però molt poc. M’ho van detectar als sis mesos de néixer, quan van veure que començava a tenir els peus torts, i em van enviar a l’Hospital Sant Joan de Déu a fer estimulació precoç, tot i que jo gairebé no progressava. Quan tenia tres anys, els meus pares un dia em van veure a mi a peu dret al final del menjador, tot fent unes passes fins a caure. Em vaig tornar a aixecar per caminar, i així unes deu vegades fins a arribar fins a una taula que hi havia.

Tinc entès que, a part dels problemes de mobilitat, va tenir unes circumstàncies familiars que van complicar més la seva infantesa i adolescència.

El meu pare va emmalaltir de càncer i va morir quan jo tenia set anys. Quant a la mobilitat, intentava dur una vida més o menys normal, tot i que em costava molt caminar perquè gairebé no tenia força a les cames. Quan tenia 13 anys, la meva mare es va posar malalta, en caure a l’alcoholisme per la pressió que tenia a casa, ja que es va veure sola amb tres fills, un dels quals amb una discapacitat. Es quedava estirada al sofà tot el dia i per mi tots aquells anys van ser un infern. La gent de fora no s’adonava de la situació que jo vivia.

Ningú el va ajudar?

La meva mare fumava quatre paquets i bevia dotze cerveses al dia. L’olor que se m’enganxava era terrible i això feia que ningú s’apropés a mi. Vaig fer la Primària a la Renaixença i la Secundària al Lluís de Peguera, i en aquest darrer centre ho vaig passar malament. Imagina’t un nen de 13 anys que s’ha de buscar la vida, anar a comprar si tenia gana i estudiar sense l’ajut de ningú. Els meus germans tenen deu anys més que jo i quan van veure la situació van preferir marxar de casa i refer les seves vides.

I a l’institut?

Estava completament sol. Al Peguera, anava en una classe en què l’ambient no era òptim, i vaig demanar canviar de grup per tenir un entorn millor. A segon d’ESO em van dir que si treia bones notes, em canviarien de classe, i no en vaig suspendre cap. A tercer, però, em van dir que no em canviaven i que ho tornés a intentar, així que vaig tornar a no suspendre’n cap. Finalment em van dir que no em col·locaven en un altre grup, i jo vaig deixar d’estudiar. Tot i suspendre els exàmens, quan vaig anar a buscar les notes m’havien aprovat les assignatures perquè passés de curs. Vaig sentir que era una molèstia.

Mentrestant com evolucionava la seva discapacitat?

Des dels 13 anys fins als 17 no vaig veure cap metge. Vaig arribar a pesar 37 quilograms i caminava amb els turmells a terra. A partir d’aquella edat vaig tornar a veure metges del Centre Hospitalari, i em van dir que estava molt malament i que en pocs anys estaria en una cadira de rodes. Em vaig dir a mi mateix que no volia aquesta vida.

I què va fer?

Em vaig apuntar les Piscines Municipals i vaig començar a llegir sobre la meva discapacitat amb la intenció de millorar. Vaig dissenyar com un pla d’actuació. Els metges em deien que nadés i dins de la piscina sí que estava millor, però quan tornava a trepitjar el terra estava igual que abans. Per tant, això no servia i havia de guanyar força. Em vaig passar uns anys millorant la meva condició física en general. Anava al gimnàs i vaig millorar molt, fins al punt que podia caminar per tot Manresa. I això que abans anar simplement al supermercat em resultava extremadament difícil. A partir d’aquí vaig començar a jugar a futbol.

Com va anar això?

Un company em va dir que anés a jugar a futbol amb un equip que es diu Mosaic, al monestir de Santa Clara. Vaig anar un dia a provar-ho, perquè era un esport que m’agradava. Vaig estar-hi una temporada i el resultat era molt bo. Els altres no tenien una discapacitat, però jo tenia ja llavors una bona forma física i aguantava tot el partit jugant. Vaig millorar encara més el meu estat de forma. Al final de temporada l’equip es va dissoldre i en vaig buscar d’altres on juguessin persones amb paràlisi cerebral, així que finalment vaig anar a un equip de Pallejà i que entrenava a Molins de Rei. Amb 20 anys anava sol amb el tren, i això que mai no ho havia fet abans.

Com el va ajudar el futbol?

La primera temporada vaig jugar molt poc, i l’entrenador em va dir que m’adaptés a les circumstàncies i aprofités al màxim les estones que em tocava estar sobre el terreny de joc. Mentrestant, la meva mare va empitjorar i la van començar a hospitalitzar. Els de l’equip de futbol no sabien de la meva situació. Quan jo tenia 23 anys, la meva mare va morir.

Un nou cop.

Va ser un moment de molt trasbals perquè ja estava completament sol i durant un temps no vaig jugar. Pel que fa al futbol, vaig perdre la plaça, i vaig anar a un altre equip que necessitava jugadors i vaig començar a competir. A partir d’aquí vaig anar a la Lliga Nacional. M’havia involucrat en el futbol perquè la meva mare s’aixequés i veiés que si jo podia obrir-me camí, ella es podia recuperar. En arribar a la Lliga Nacional pensava que, esportivament, estaria satisfet, però no va ser així. Tenia una buidor interior molt gran, perquè el meu objectiu era que la meva mare em vingués a veure a jugar futbol, i no ho va poder fer. No ho vaig aconseguir. Per què servia competir entre els millors? Els altres tenien familiars que els anaven a veure, però jo estava completament sol.

Fins quan va durar aquesta sensació?

Tota l’etapa que vaig jugar a futbol. La presidenta de l’equip em deia que jo era un prodigi perquè feia un esforç gran i no rebia el que em mereixia. Posteriorment, vaig tenir una lesió de tants anys jugant i del gran esforç físic que havia fet, fins al punt que quan estirava la cama sentia molt de dolor. Caminar em feia un mal terrible.

Què va fer llavors?

Em vaig enfonsar perquè aquella temporada no podia jugar a futbol i no podia practicar esport. L’any passat, abans de la pandèmia, em vaig dir que m’esforçaria per tornar a jugar a futbol, així que vaig tornar als hàbits saludables i em vaig comprar peses per recuperar la forma física. I ho vaig aconseguir. Però llavors... Els meus dos gats, que havien estat amb mi des que tenia 15 anys i que estimava moltíssim, es van posar malalts i es van morir. Això va suposar per a mi un daltabaix perquè eren un suport molt important. Havia perdut tot el que m’importava. L’equip amb el qual estava, a més, em va dir que no podia continuar perquè entre la lesió i la malaltia dels gats vaig estar un temps sense poder entrenar.

Un nou daltabaix. Quina reflexió en treu?

Que havia de convertir la frustració en energia per tornar-me a aixecar. Però que a partir d’ara no havia de lluitar per perdre, sinó per guanyar i aconseguir la vida que em mereixo. Quan dic guanyar em refereixo a estar amb la gent i envoltar-me de persones que em puguin ajudar. Al gimnàs Gimbe estic aconseguint millorar, i el món de la discapacitat necessita persones com la meva instructora, que amb els seus coneixements i aptituds té l’oportunitat de canviar moltes vides.

Ara és un dels entrenadors del Marganell.

Tenia la necessitat de fer alguna cosa, i al gimnàs venien dos amics que jugaven al Marganell i em van demanar si podia afegir-me a l’equip com a un dels entrenadors. Vaig acceptar amb la finalitat, a part d’entrenar, d’aprendre. Jo m’encarrego, entre altres coses, de la relació amb els jugadors.