«Vaig començar pintant-me les ungles de broma, perquè la meva mare i la meva germana ho feien. Ara ho faig per estètica». Guillem Cucurella, de 19 anys i de Manresa, fa quatre anys que fa servir esmalt. Recorda –amb un somriure– que una de les raons que el va motivar a fer-ho va ser la seva àvia repetint-li que tenia unes mans molt boniques. Quico Oromí, també de 19 anys i de Navarcles, tot just fa un any que comparteix pintaungles de tots colors amb la seva mare i, si bé és veritat que ho fa per raons estètiques, també confessa que hi ha un rerefons reivindicatiu.
Són dos exemples d’una llista cada vegada més llarga de joves que estan normalitzant les ungles pintades, tendència molt estesa entre estrelles de la música i influencers de TikTok i Instagram. Fins i tot passejant pel Passeig de Manresa és fàcil veure grups d’adolescents amb esmalt a les ungles, sobretot negres. N’hi ha d’altres, com Ferran Sebarroja (22 anys, Manresa), que se les pinta en ocasions puntuals. Va començar a fer-ho per «simple curiositat».
Desafien els rols de gènere. Tradicionalment, des de petites, a les noies se’ls regala tota mena de coloraines i als nens se’ls allunya de tot això. Però les coses estan canviant.
Bad Bunny va ser un dels primers cantants de reggaeton que es va pintar les ungles. Però hi ha més exemples de famosos: Jared Leto, Harry Styles, Brad Pitt, Al Pacino i els guanyadors d’Eurovisió Måneskin. «Si hagués tingut referents de petit que m’haguessin il·luminat amb totes aquestes expressions hauria estat molt més fàcil. Perquè els anys te’ls roben». Això pensa Oromí sobre la necessitat de figures masculines famoses que es pintin les ungles.
Però tot i tenir exemples a les grans pantalles, encara hi ha factors que poden influir: la dicotomia de ciutat-poble. Cucurella creu que en una ciutat és molt més fàcil poder adaptar aquestes expressions que en un poble petit.
Quico Oromí, a diferència de Guillem Cucurella, viu en un poble. Tot i que ell mai no ha tingut problemes, també coincideix a dir que les ciutats són espais més còmodes: «Crec que quan extrapoles el tema de pintar-te les ungles, o qualsevol classe d’expressió d’aquestes considerades ‘inusuals’ a les ciutats, és una mica més fàcil. Allà tens moltes més possibilitats de trobar gent diferent i diferents expressions que en un poble».
El navarclí fa de professor de repàs. Una de les seves alumnes li va demanar a la mare perquè ell es pintava les ungles. «Estava molt agraïda, ja que li va donar peu a tenir una conversa amb la seva filla sobre la necessitat de difuminar les barreres entre els estereotips de gènere».
Als anuncis de cosmètica només hi apareixen dones. Sebarroja creu que això influeix perquè s’acaba associant com a coses de dones. En canvi, Cucurella pensa que els homes que volen pintar-se les ungles ho faran, independentment dels anuncis.
Les faldilles, el següent pas?
Tots tres senten que tenen la situació normalitzada. Sebarroja afirma que, al cap i a la fi, pintar-se les ungles «és un acte superficial i més aviat estètic», i que amb aquest no n’hi ha prou per desconstruir la masculinitat imposada fins ara per la societat. Una tradició que també dicta pantalons per a homes i faldilles per a dones.
Cucurella va intentar canviar-ho, però es va sentir incòmode: «Notava que tothom em mirava». El novembre passat, adolescents de tot l’Estat es van posar faldilles per anar a classe i denunciar els estereotips i l’assetjament escolar. Va ser un dia puntual. Les ungles comencen a ser vistes com a comunes, però per a les faldilles encara falta.
