La Cambra de la Propietat de Manresa veu conflictiu el recàrrec de l’IBI als pisos buits 2 anys

L’organisme cameral proposa que es tinguin en compte més causes justificades per evitar el gravamen , avisa de possibles inseguretats jurídiques futures i dubta que la via del càstig impositiu sigui més efectiva que la de l’estímul.

Com a entitat representativa de la propietat urbana que vetlla pels interessos dels propietaris i propietàries de finques urbanes, demana que s’afegeixin com a causes justificades de desocupació, d’una banda, la manca de demanda efectiva, acreditada mitjançant certificació emesa per un agent immobiliari inscrit al Registre administratiu d’aquests, a mesura que l’habitatge ha estat ofert al mercat per a llur ocupació en règim d’arrendament o contractació similar o anàloga, sense haver obtingut demanda, i d’una altra, el fet que la desocupació obeeixi a la dificultat acreditada —material o per suposar una greu càrrega econòmica per a la propietat—, d’efectuar les obres necessàries perquè l’habitatge pugui complir les condicions d’habitabilitat i es pugui destinar al seu ús residencial, acreditada amb el corresponent pressupost conforme les obres de reparació necessàries superen el 20% del valor de mercat de la finca.

Adverteix dels problemes derivats de possibles inseguretats jurídiques —tant en ordre a la determinació de la subjecció a l’impost, atès el moment canviant de producció del fet imposable, com en la gestió, recaptació i inspecció, que pot resultar dificultosa atesa la gran quantitat de supòsits possibles; la dificultat de determinar i identificar els habitatges (discrepàncies entre el Registre de la Propietat i el Cadastre, que porten a equívocs i errors en el Padró municipal), i també respecte a la identificació dels períodes de desocupació—, que poden comportar una conflictivitat i litigiositat «que en res ajudarà als pretesos objectius de la mesura».

L’escrit finalitza amb la consideració per part de la Cambra, que «no s’ha valorat prou en el plantejament de la mesura» que amb aquesta s’apliquen, en definitiva, «polítiques d’increment tributari que trenquen amb els principis de capacitat econòmica, igualtat i progressivitat, i que, a més, afecten un sector ja especialment gravat».

Des del seu punt de vista es tracta d’una política fiscal que «no sembla la més adequada», en el ben entès que «la situació econòmica actual obliga a l’aprovació de mesures no de càstig, sinó d’estímul», tals com beneficis fiscals i ajudes a la rehabilitació dirigides principalment als petits i mitjans propietaris.