La Roser Carreras fa 10 anys que és veïna de Castellgalí. Hi va arribar després que la convivència amb el seu fill, el Marc, es fes insostenible. Al Marc li van diagnosticar Trastorn Límit de la Personalitat durant l’adolescència, una patologia que provoca estats perllongats de malestar general, d’emocions inestables i molt fortes. Tot afectava més del compte al seu fill, que es trasbalsava i patia molt. Ella estava desemparada en un món en què només et preparen per ser feliç i tirar endavant. El suïcidi és sempre una paraula prohibida fins que apareix a la teva vida. Aleshores ja és massa tard.
«Mai havia pensat en aquesta paraula. Fins i tot quan el Marc em va verbalitzar que no estava bé i que tenia pensaments suïcides, jo procurava no pensar-hi. Com si parlar-ne fos pitjor». La majoria de supervivents -així s’anomena a familiars de persones que han mort per suïcidi- no tenen eines emocionals per afrontar situacions tan delicades. La negació és sovint una de les formes que pren la por. «Vaig anar a un grup de dol després de la mort del Marc, però no m’hi sentia còmoda. Era l’única persona que havia perdut el fill per suïcidi i veia que no podia verbalitzar segons què. No tenia el meu espai». Poc després va conèixer la Cecília Borràs, impulsora de Després del Suïcidi Associació per a Supervivents (DSAS), la primera iniciativa a Catalunya pels familiars. «Des del primer moment m’hi vaig sentir còmode. Era un espai on podies plorar, expressar-te com volguessis.» 10 anys després, la Roser és una de les voluntàries de l’associació. «Hem de normalitzar el voler plorar. Des que ho he fet, estic més tranquil·la».
