La Cecília Borràs necessitava respostes. El 2009 va perdre el seu fill, el Miquel, per suïcidi. En aquell moment a Catalunya no hi havia cap associació de familiars a la que pogués acudir per compartir el seu dolor i incomprensió. De fet, no hi havia pràcticament res. «Recordo que el psicòleg que va arribar al metro quan va morir el Miquel ens va atendre i va dir que passaria a veure com estàvem al cap d’uns dies. Mai va tornar.» Després de mesos de silenci, la Cecília va decidir fer cas a la Doctora Carmen Tejedor, una de les pioneres en salut mental al país: volia muntar una associació que donés aixopluc a familiars.

El 2012 naixia Després del Suïcidi Associació de Supervivents (DSAS), una iniciativa que a dia d’avui segueix creixent i ajudant a familiars que perden algú per suïcidi. La Roser Carreras va ser una de les primeres persones en acudir a la Cecília. «Estava desemparada i em va canviar la vida. Li estic molt agraïda.» Mica en mica, l’associació ha anat creixent i enguany s’ha notat la demanda. «Aquest any ha estat una passada. Tenim molta feina i no donem a l’abast. Cada vegada venen més famílies, sobretot pares joves que han perdut els seus fills.» I no només cada vegada tenen més volum de feina, sinó que la gent truca abans. «A vegades rebem trucades de persones que han perdut algú fa un dia o dos. És tot molt recent». Una vegada reben la trucada, es fa una trobada en què normalment la Cecília atén a la persona i se l’escolta. «És un espai sense prejudicis. la gent acudeix a nosaltres espantada però sobretot molt desorientada. Quan la pèrdua és tan recent no es pot fer res més que escoltar.»

DSAS té quatre grups. El grup de dol tardà, en el què com a mínim han d’haver passat cinc anys des de la pèrdua, el d’acompanyament, que la Roser Carreras defineix com «un grup d’ajuda mútua entre els diferents supervivents. És un treball coral». El darrer és el de suport, en el què fan trobades cada 15 dies i la premissa per entrar-hi és que ha d’haver passat un temps prudencial perquè en aquestes trobades es parla constantment del dol, de la mort. «Actualment som 10 voluntaris a l’associació, tots supervivents. Jo m’encarrego de contestar correus i fer comentaris al Facebook. No és senzill fer publicacions que portin a l’esperança, que siguin càlides i arribin a tothom», explica la Roser.

Actualment, a Catalunya hi ha quatre associacions que d’alguna manera acompanyen als familiars: Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), Associació per a la Prevenció del Suïcidi i Atenció al Supervivent (APSAS), Mas Amigues i Després del Suïcidi Associació de Supervivents. A DSAS van rebre 225 trucades de supervivents o de persones de l’entorn d’algú que havia mort per suïcidi. «Cada vegada ens coneixen més i la gent arriba més fàcilment a nosaltres. Volem que es perdi la por», explica la Cecília.

Des de DSAS reclamen més ajudes públiques, més subvencions. «Rebem molt pocs diners i costa tirar endavant. Esperem que el Pla de Prevenció s’apliqui i es comencin a veure polítiques per millorar la prevenció», subratlla la Roser. Mentrestant, tant DSAS com els altres espais continuaran treballant en silenci. «No és fàcil estar tot el dia parlant del suïcidi, però ho hem de fer», explica Carreras.