La vida de l’Eva Clemente es va partir per la meitat fa tres anys. Només va caldre una trucada de dos minuts. Havien trobat el cos del seu pare sense vida a casa.

«Portava anys esperant aquella trucada, però sempre penses que no arribarà mai i no estava preparada». L’Urbà, el pare de l’Eva, patia bipolaritat. Li van diagnosticar el 2008, i fins aleshores tothom havia normalitzat el seu difícil caràcter amb un «ell és així». L’Eva estava espantada i no va parar fins que va portar el seu pare al psicòleg. «Volia salvar-lo. Ara ho veig tot totalment diferent. El meu pare mai va ser feliç i jo ho vaig fer de forma egoista, el volia salvar. Ara entenc que no pots salvar ningú, però sí ajudar».

La mort de l’Urbà va fer que l’Eva comencés un procés per saber i conèixer molt més a fons no només el suïcidi, sinó la mort. «Vivim tota la vida sense pensar-hi quan hauria de ser just al revés. Pensar en la mort fa que pensi molt més totes les decisions del meu dia a dia.» L’Eva es va trobar sense eines emocionals per poder ajudar el seu pare, però tampoc per superar el dol. «Durant l’enterrament la gent em deia que amagués el suïcidi, que el camuflés. Jo en volia parlar». Va ser després que, com la Roser, va anar a parar a DSAS. «Em va anar molt bé per treballar el dol i conèixer gent que passava pel mateix procés que jo». Fins abans de la pandèmia, l’Eva es trobava amb un grup de supervivents una vegada al mes per compartir emocions, sentiments, realitats. «Des de la pandèmia que ja no ho hem reprès i ara noto que estic en un punt diferent. Ja he passat aquella etapa. Ara he resignificat la meva vida al voltant d’ajudar als altres, d’acompanyar-los»».