Una afganesa refugiada a Manresa: «Ara tenim esperança i això és important»

Així comença el relat d’una de les persones que l’estiu passat van haver de fugir de l’Afganistan en un èxode massiu que va generar imatges colpidores com les de l’aeroport internacional de Kabul, amb milers de ciutadans intentant pujar a un avió per no haver de viure sota la dictadura talibana. La Maryam, que és un nom fictici per temes de seguretat, i la seva família van aconseguir fugir. Des d’aleshores viuen a la Llar Sant Joan de Déu de Manresa.

A l’entrevista amb aquest diari l’acompanya la seva mare, que no pot evitar plorar. Ella no pensa en cap altra cosa que en el dia que puguin tornar a casa. Hi va deixar el pare, els germans, les germanes, amb els quals es comunica per telèfon. No es pot comparar el que representa per a una persona de 20 anys i per a una de 40 o més haver de deixar el país per força i començar una nova vida en un de diferent. «Si no hagués estat pels talibans no l’hauria deixat mai», comenta. Per això plora.

La Maryam lamenta que a l’Afganistan, «després de 12 anys de construir-lo des de zero, ara tot ha desaparegut. Vam treballar molt dur, totes les persones d’allà, però amb l’arribada dels talibans s’ha acabat tot. Especialment per a les noies i dones, perquè no compten per a la societat. Consideren que són esclaves, que s’han de quedar a casa a cuidar els fills i a cuinar».

«Em sap greu per elles»

Al seu país hi han deixat família. «Hi tinc tietes i molts parents. Els vam dir que marxessin però no ho van fer. Els nens no van a escola. Hi van fins al sisè grau i a partir d’aquest curs ja no hi poden anar perquè s’han de quedar a casa, especialment les nenes. Per al govern talibà tot gira al voltant de les noies. Els afganesos tenen un munt de problemes, però ells només es fixen en això. Hi ha problemes de seguretat, econòmics, hi ha moltes coses per fer tanmateix només pensen en el que han de fer les noies i les dones. Em sap greu per elles. I utilitzen el nom de l’islam i de la religió per als seus interessos però no hi té res a veure perquè l’islam defensa la igualtat entre homes i dones. Segons l’islam, les dones poden aprendre, poden treballar.

Ells mostren una altra cosa al món i em sap greu. No són musulmans, són terroristes i animals que no tenen sentiments. El nostre país ha fet un salt al passat de vint anys. És molt trist i decebedor». Assegura que prefereix no haver de veure Afganistan sota la bandera dels talibans. «Mentre ells siguin al govern ningú dels que vam sortir hi voldrà tornar».

Malgrat el cop que va suposar la mort del seu pare a mans dels talibans, «la meva mare i la meva família van treballar molt dur per fer alguna cosa per sentir-nos orgullosos. Jo vaig poder estudiar, anar a la universitat, treballar i aconseguir els meus somnis, però quan van arribar els talibans tot es va esvair. Abans que governessin ja ens havien amenaçat moltes vegades que sabien qui érem i que ens matarien perquè tota la meva família treballava en contra d’ells i a favor dels drets de les dones. Per això vam haver de marxar».

La Maryam va estudiar Ciències Polítiques i va treballar en una organització per a dones i al ministeri d’Afers Exteriors com a diplomàtica. A Catalunya li agradaria fer el mateix i continuar la seva formació. «M’apassiona estudiar. Per a mi no és difícil, de manera que m’agradaria continuar la meva educació. Fer un màster i un doctorat. Treballar aquí i fer alguna cosa en el futur» fins que s’acabi el govern talibà». Està convençuda que no duraran. «Ho crec. Si els altres països no els accepten i no els donen diners, no tindran res a fer perquè no saben com portar un país». Fa una crida «com una noia que estima el seu país», a no donar-los cap suport.

El pitjor moment

«Si algú em demanés quin ha estat el pitjor moment de la meva vida, li diria que va ser quan els talibans van arribar a Kabul. Mirar les notícies i veure que eren allà. Vaig entrar en pànic, vaig pensar en la meva família i en com podríem fugir d’allà però l’aeroport estava tancat, els països veïns havien tancat les seves fronteres. Va ser dur acceptar-ho». Finalment, la seva família va ser de les que van tenir sort. Van arribar a la tarda a l’aeroport i, després de cinc o sis hores, van poder-hi entrar, «però hi ha moltes persones que van haver de dormir allà dos i tres dies i els talibans hi van anar els van picar i els van fer marxar i els van dir que no hi anessin perquè els prenien el pel i no els deixarien marxar».

En el seu cas, hi van poder entrar a la nit i al matí van viatjar a Madrid i de Madrid, on van passar dues nits, van anar directament a Manresa. Va ser gràcies a una tieta seva que té una organització que treballa pels drets de les dones. «Ha dedicat 33 anys de la seva vida a lluitar pels drets de les dones. Té una bona relació amb el govern d’Espanya, va escriure el ministre d’Afers Exteriors i vam poder sortir».

La Maryam diu que a Manresa hi està bé perquè sap que la seva família no corre perill i poden tenir esperança en el futur. «Ara tenim esperança i això és important». Admet que al principi no va ser gens fàcil. «Un altre país, una altra religió, una societat diferent, una llengua diferent. Estava espantada, però la meva mare diu que tot passa per alguna cosa i jo crec en això. No és fàcil començar de zero tanmateix tenim confiança en què tot anirà bé». Que així sigui.