La Llar Sant Joan de Déu de Manresa és un dels centres per acollir-hi persones refugiades o que demanen asil amb més places de Catalunya. Del centenar de què disposa, actualment n’hi ha 62 d’ocupades, bàsicament de persones de Síria i d’Afganistan. També de Geòrgia, Hondures i Pakistan. Alguna temporada hi ha les de Veneçuela i Colòmbia.

Mirant la tele en una sala d’estar de les instal·lacions | ARXIU FUNDACIÓ TOMÀS CANET

D’ençà que va començar a acollir persones refugiades -l’octubre del 2016- n’hi ha hagut de 27 nacionalitats, informa Jennifer González, directora del programa de protecció internacional de la Llar Sant Joan de Déu de la Fundació Germà Tomàs Canet, programa que depèn del Ministeri d’Inclusió, seguretat Social i Migracions.

A banda de les 62 persones que resideixen al centre en la primera fase d’acollida, González explica que «en la fase d’autonomia, quan viuen fora, n’estem atenent 36». Comença quan tenen una resolució favorable d’asil amb què poden accedir a un permís de treball i a ajudes de lloguer. En aquest cas, «continuen tenint un suport jurídic i psicològic amb el seguiment del seu referent d’educador o de treballador social, a nivell de recerca de feina, i d’aprenentatge de l’idioma», amb la diferència que «estan en aquesta fase de més autonomia que els permet més llibertat, més privacitat i tenir una mica la sensació de començar de nou de veritat amb la seva vida».

De 18 a 24 mesos de durada

Quan va començar el programa d’acollida, coincidint amb la guerra a Síria i la crisi de refugiats que va ocasionar, hi havia tres fases d’acollida que anaven de menys a més autonomia. Ara n’hi ha dues. «Tot el programa dura 18 mesos, amb possibilitats d’ampliació a 24 en els casos de més vulnerabilitat. En aquests 18 mesos es contempla la suma d’aquestes dues fases i l’estada en cadascuna depèn de la rapidesa o lentitud amb què es resolguin les resolucions».

De què depèn que la resolució d’asil sigui favorable? «Les persones que venen fugint d’un conflicte armat ja ho fan amb l’asil concedit o amb la protecció subsidiària o tenen motius més que suficients perquè els concedeixin l’asil, però hi ha vegades que tenim arribades de persones d’altres països que el que manifesten és que se senten perseguides o amenaçades i que la seva vida corre perill en el seu país d’origen però que va vinculat a altres tipus de persecucions per motiu religiós, per orientació sexual, per activisme polític o alguna situació similar, i moltes d’aquestes sol·licituds hi ha vegades que s’han d’estudiar més. No només has d’explicar el motiu pel qual inicies la fugida o abandonament del país d’origen sinó que es demana que puguis demostrar que et trobaves en aquesta situació i que la teva vida corria perill, la de la teva família i que el govern del teu país no et podia protegir i fins i tot era l’ens que et perseguia».

De l’Afganistan durant aquest any hi han passat 36 persones. «Amb l’evacuació d’emergència de final d’agost en van arribar 34 i n’hi havia dues més que havíem atès amb anterioritat. De les 34, 11 van marxar a altres països de la UE perquè tenien contactes familiars, etc. Ara n’hi ha 24». La majoria, comenta, «són persones amb certa formació. Amb estudis secundaris o universitaris que treballaven o col·laboraven de manera activa amb governs exteriors o amb organitzacions en defensa dels drets humans o dels drets de les dones i s’han vist obligades a fugir de manera molt precipitada perquè estaven amenaçats de manera directa. Tenim alguna família amb orígens una mica més humils però que també han patit pèrdues o agressions o amenaces importants i que s’han vist obligats a sortir». En aquest casos, el suport psicològic és prioritari. Una altra prioritat així que arriben és escolaritzar la canalla.

Després del programa

Tot i que no és un escenari gens fàcil, assegura que «tenim casos d’èxit de gent que està treballant i està ben arrelada. Moltes trien continuar a Manresa però algunes, per temes laborals i formatius, es desplacen a la província de Barcelona perquè el programa permet mobilitat a tota la província». Fa notar que «aquesta tercera fase dins el programa estatal no existeix com a tal, però la Fundació Tomàs Canet [amb el suport del Departament de Treball, Afers Socials i Família] continua donant suport a moltes de les famílies que finalitzen el programa, sigui per denegació o per exhaurir el temps màxim d’estada i que es detecta que hi continua havent una necessitat de suport professional, jurídic o psicològic i intentem allargar una mica més l’atenció personalitzada per no deixar-les. Fins i tot n’hi ha que fa dos o tres anys que han passat per programa que ens tornen a contactar en el cas que tinguin denegació i des del departament jurídic intentem reorientar-les per a un arrelament social o per si han quedat en situació complicada».