A la pel·lícula Dave, president per un dia, Kevin Kline interpreta Dave Kovic, un actor que és clavat al president dels Estats Units. Quan aquest té un vessament cerebral, els que remenen les cireres fitxen Dave perquè es faci passar per ell. Però el titella surt del guió i presideix un consell de ministres on, rascant uns quants dòlars de cada departament, salva un projecte social quan tothom deia que no hi havia diners. Dijous, el ple municipal de Manresa va estar prop d’una hora discutint una moció de Fem Manresa i l’Associació de Veïns del Xup que demanava la reobertura del dispensari del barri. Els partits de govern van presentar una esmena en la línia d’afegir-hi alguna cosa semblant a «quan sigui possible», que va aixecar polseguera. Al final es va improvisar un acord que va permetre aprovar la moció amb consens, però aquest cronista ja havia recordat el personatge de Dave enfrontant-se a la maquinària de la Casa Blanca. I és que tot seguit s’havia d’aprovar el pressupost municipal per al 2022, per valor de 101 milions d’euros.

101 milions d’euros, que són més de mil per habitant, ¿i hi ha dificultats per obrir un dispensari de barri durant dues hores i mitja cada dijous? 125 hores cada any. Quin percentatge suposa sobre els 101 milions del pressupost? Probablement s’expressi en centèsimes. Li van dedicar gairebé una hora de debat; al conjunt dels 101 milions del pressupost no s’hi va dedicar pas gaire més temps, i se n’haguessin pogut estalviar la part que repetia els arguments ideològics de cada desembre. Dave Kovic, on ets? Per què no portes a Manresa aquell amic teu economista que va trobar els dòlars sota les pedres dels edificis burocràtics?

L’economista de la pel·lícula és tant de ficció com el personatge de Dave i com la dinàmica de la reunió on els ministres veuen la llum. La realitat és molt més encarcarada, tant que provoca una certa frustració. L’examen de les grans xifres del pressupost indiquen que la immensa majoria dels 101 milions ja estan gastats abans de començar l’any. La partida més gran és la de personal, que sempre s’eixampla, i aquest any que ve creixerà més del quatre per cent. Després venen les compres de béns i serveis, denominació que aixopluga les despeses ordinàries irrenunciables, des de pagar la llum dels edificis fins a subvencionar el transport públic. Les inversions estan en gran part condicionades a transferències externes i càrregues urbanístiques. I per molt que s’hagi eixugat, encara hi ha un «servei del deute». Quin és el veritable marge de maniobra del govern municipal?

No, l’alcalde no pot fer el que vulgui amb els 101 milions. Però la xifra és tan enorme que un marge petit continua sent molts diners, suficients per jugar el joc de les prioritats i buscar un forat per a un dispensari de barri, si no s’aconsegueix que l’atenguin Althaia o la Generalitat.

Va ser el darrer ple municipal del socialista Felip González. Es va acomiadar al final de la sessió amb un discurs emotiu, rebut amb aplaudiments i amb paraules d’elogi pels portaveus dels altres grups, però d’alguna manera el veritable comiat, el que el definia, l’havia fet als primers compassos de la sessió, quan va formular de viva veu una proposta per incorporar l’esmena del govern a la moció de Fem Manresa sobre el dispensari del Xup, i tot seguit l’alcalde va afinar la idea i el consistori es va pronunciar per unanimitat i sense discrepàncies. En Felip es va bellugar per lligar allò que no calia que estigués deslligat, i evitar així un espectacle de desunió que fes vergonya aliena als joves dirigents de l’associació de veïns, relleu –ho va destacar i celebrar– d’aquells vells lluitadors que ell va conèixer anys enrere, quan s’interessava per les mobilitzacions veïnals com a jove periodista d’informació local a Ràdio Llamborda, fa quatre dècades. D’informar a protagonitzar la informació. De publicar reivindicacions a contribuir a atendre-les. No ha governat, però els alcaldes Junyent i Aloy no podran dir que hagi fet una oposició destructiva; més aviat al contrari, encara que al partit no sempre ho hagin entès.