Marc Aloy, el sisè alcalde de Manresa des de la recuperació de la democràcia, el primer republicà en més de vuitanta anys, va posar les cartes sobre la taula del seu mandat durant els primers 500 dies en el càrrec. I la partida que planteja no és de qui dia passa any empeny sinó una de molt ambiciosa.

Hores d’ara, a Manresa hi ha en marxa l’operació de la Generalitat per al soterrament de la línia dels Catalans des de l’estació de Manresa Alta cap al centre; la conversió de la Fàbrica Nova en seu d’un projecte universitari coliderat amb la UPC (només amb aquestes dues operacions està en joc cent milions d’euros); la construcció de la futura seu de la Generalitat, el Museu del Barroc de Catalunya, completar l’avinguda dels Països Catalans i transformar el Guimerà en illa de vianants. Fins ara s’han anunciat 5,5 milions dels fons Next Generation i s’han comprat els terrenys per a l’escola de Valldaura.

Però la intervenció del govern d’ERC i JxM que comanda proclama que porta per bandera la sostenibilitat mediambiental i la justícia social. Això l’ha compromès amb la implantació d’un sistema avançat de residus urbans amb contenidors tancats en el qual, pel seu abast, Manresa serà pionera pel que fa a les ciutats de la seva mida.

Durant el seu mandat Manresa deixarà de ser una ciutat en la qual no es realitzen avortaments quirúrgics, reivindicats incansablement per col·lectius com Acció Llila i L’Aldarull, i el grup municipal de Fem Manresa; i es posa en marxa la Unitat de Trànsit de la Catalunya Central, després que el col·lectiu transsexual es mobilitzés insistentment per reclamar-la. Són, totes elles, actuacions que un alcalde progressista anhela perquè tenen a veure amb el transport públic, la cultura, l’educació i la recerca, la descarbonització, la sostenibilitat, la igualtat i la justícia que potencien la capitalitat real d’una població que ha d’aspirar a situar-se millor entre les ciutats mitjanes i grans del país i no resignar-se a anar perdent posicions en el rànquing de renda mitjana.

I no són les úniques, per primer cop es podrà circular en condicions a peu i en bicicleta entre cal Gravat i Bufalvent, enguany tots els busos urbans seran elèctrics o híbrids, s’obren nous connectors de rutes verdes, es millora el parc del Cardener -per primer cop disposa d’un pla estratègic amb l’horitzó del 2030-, hi haurà nou pla de mobilitat i un pla director per l’Agulla. El 2022 és la fita marcada per l’alcalde Junyent que arriba al zenit amb Aloy.

Tot això en un context de pandèmia, en un mandat particular amb relleu a l’alcaldia després del primer any per l’acord emanat d’un resultat ajustadíssim a les urnes i enmig de les tensions per l’hegemonia política al país entre ERC i Junts.

No hi ha placidesa quan els usuaris dels serveis socials creixen sense aturador, s’ocupen en un sol any a la ciutat 400 habitatges, moltes famílies viuen amenaçades pels desnonaments, les agressions sexuals han donat una aberrant notorietat a la ciutat i es fa necessari prendre mesures contra la delinqüència i l’incivisme.

Amb condicionants d’aquest calibre la governança es realitza en aigües turbulentes i resulta impossible ignorar l’assignatura pendent de la rehabilitació del barri vell, els set mil pisos buits i el que comporten, la manca de sòl industrial mentre el polígon del Pont Nou espera i desespera i el parc tecnològic veu com lluny de desenvolupar-se minva amb la marxa de Deporvillage a Sant Fruitós amb crítiques a l’Ajuntament per «falta d’operativitat» en el desenvolupament del sector.

De fet, la redacció del Pla Director Urbanístic de l’Agulla és el reconeixement de la incapacitat dels dos ajuntaments veïns per posar-se d’acord durant la darrera dècada d’estira i arronsa que no ha fet possible l’ampliació del parc de l’Agulla, que era l’argument per permetre la creació d’un polígon industrial al costat.

Els dubtes sobre la construcció de la residència d’avis promesa al Xup o l’afectació al jardí del geriàtric de la Font dels Capellans han generat malestar. I la clatellada judicial de les Saleses s’eleva fins als 15 milions a causa dels interessos.

I tot això sense oblidar les eternes assignatures pendents per escurçar el trajecte en tren fins a Barcelona o el greuge que l’autopista de Manresa sigui de les més cares d’Europa.