Per fer la fotografia per al diari, els germans Imma i Josep Maria Sirera van triar la plaça Clavé, on la família va tenir el forn Sirera durant molts anys -ara l’ocupa un bazar xinès- i on encara viu la seva mare. Els va acompanyar l’Alba, la filla de l’Imma, que té 16 anys i que sap molt bé qui va ser i què va representar la seva tieta, amb qui l’Imma diu que s’assembla molt. Va ser una trobada distesa amb salutacions incloses als dos germans de coneguts seus que passaven per allà.

«Aquesta vegada, la Flors va marxar amb molta por. Pensa que va deixar a sota del llit del seu pis a les Canàries un regal per a cada amic seu d’allà. Les seves amistats tenien les claus de casa seva i els va dir: si em passa alguna cosa i no torno de Ruanda, teniu un regal a sota el llit. Va marxar amb molta por, però el cor li deia que ho havia de fer. A aquesta gent no els pots parar. La Flors tenia un caràcter molt seu. És gent que és molt sensible però que, a la vegada, és mot forta. Saben que han de ser allà perquè el cor els ho diu».

Imma Sirera, la germana petita de Flors Sirera, recorda que l’últim viatge de la seva germana per fer de cooperant, del qual no va tornar, desgraciadament, no només va estar marcat pel respecte que li feia a la pròpia Flors aquella missió en un país on les matances continuaven, sinó que va estar ple de casualitats. «La Flors havia de venir a casa per Nadal perquè sempre hi era, però no havien acabat el projecte i va trucar a la meva mare i li va demanar què li semblava si es quedava, i es va quedar». D’altra banda, abans de fer el viatge, «els meus pares la van anar a veure [a Canàries] per primera vegada i, just quan eren allà, a ella li van comunicar que podia anar a participar en aquest projecte. Els ho va dir als meus pares i ells li van dir que el que els semblava a ells no era l’important sinó el que ella creia que havia de fer».

El nom, Flors, li venia del seu lloc de naixement, a Tremp, el 25 d’abril de 1963, d’on és patrona la Mare de Déu de Valldeflors. La Flors tindria ara 58 anys; l’Imma en té 49 i el germà gran, el Josep Maria, 64. «A mi em va fer de mare la Flors perquè els pares treballaven molt, tenien molta feina», explica l’Imma. Eren altres temps.

El seu pare, Francesc Sirera, que va morir l’agost del 2016, treballava en una pastisseria molt important de Tremp, on va començar de jovenet. La seva mare, Conxita Fortuny, vivia en una casa de pagès al poble d’Alzina, on ell els duia el pa amb bicicleta. Es van conèixer, es van casar i van obrir un forn a Tremp i un a Talarn i van anar estalviant amb la idea d’anar a viure a ciutat. Els viatjants de les farines els informaven dels forns que es venien i quan va sortir el de la plaça d’Anselm Clavé de Manresa hi van veure l’oportunitat per iniciar una nova etapa. S’hi van traslladar quan la Flors tenia pocs anys. Hi van treballar fins que van tancar el forn i encara ara hi tenen el domicili, on viu la mare.

«Era molt especial»

«La Flors era molt conyona. Després del funeral vam fer diversos dinars en la intimitat amb la família i en sortíem tots rient, i dèiem, però si acabem d’enterrar la Flors! Només fèiem que parlar d’anècdotes seves. Una darrera l’altra. Te les colava per tot arreu. Era molt humil. Quan vam anar a les Canàries a recollir les seves coses, les dones de la neteja del CAP em deien: Imma, quan entro a l’habitació de la neteja em fa por que surti la teva germana perquè tot el dia ens feia bromes... Era molt humana, amb molt sentiment per la gent que estimava. El que he rebut d’ella no ho ha rebut de cap altra persona perquè passava de ser la gran conyona a poder conversar molt amb ella, t’escoltava, es posava a la teva pell. Era molt especial. De petita anava a les Dominiques i si a la classe hi havia algú que se n’enfotia d’algú altre, ella es crispava. Sempre es posava al cantó del més dèbil».

La mort de la Flors va ser un dissabte al vespre, recorda l’Imma. «La notícia va arribar a través de l’agència Efe». Com que la Flors feia sis anys que treballava a les Canàries, buscaven la seva família allà. Finalment, van connectar amb un amic seu que els va informar que vivia a Manresa, «i ens van localitzar. La meva mare era a missa i jo estava pendent que vingués una amiga per fer un treball de la universitat. Agafo el telèfon i demanen per la meva mare. Com que no hi era però ja havien de bolcar la notícia, em van demanar quants anys tenia i, en veure que era major d’edat, m’ho van dir, vaig penjar el telèfon i van començar a trucar a l’intèrfon de baix, on ja hi havia un munt de mitjans». Quan la mare va tornar a casa li va haver de dir.

Mentre que a la seva mare l’ha ajudat tenir fe, ella comenta que si va aprendre quelcom amb la pèrdua de la seva germana va ser que «en aquesta vida no hi ha res segur. Els meus pares sempre els havia vist com persones molt grans, fins i tot em deien si eren els meus avis, i patia que se’m moririen molt aviat, però pensava que tindria la Flors i, de cop i volta, un dia truquen i aquella persona que la tenies segura ja no hi era. Per tant, no hi ha res segur, tot és incert i sé que la meva vida no és tan plena com si hi hagués hagut la Flors perquè tinc un buit, però t’ensenya i hi és present sempre. Jo ara estic al menjador i hi tinc tres fotos de la Flors. No és una mort que vulgui amagar». Voldrien que es fes justícia? «Jo l’únic que sé és que no la tinc ni la tindré més i el demés tant me fa».

A la Flors, comenta la seva germana, li agradava molt escriure cartes i, al final, sempre hi incloïa algun poema de Walt Whitman. La darrera que es va rebre va ser per a una amiga seva, Dolors Riba. El poema parlava de la mort. «Donava a entendre que era un pas mes. Ella alguna cosa intuïa». A la seva amiga li va arribar quan a la manresana ja l’havien matat.

L’agraïment sincer a la «bona gent»

Els germans Sirera recorden les persones que els van fer costat en un moment tan dolorós

Un dels aspectes en el qual va voler insistir més Josep Maria Sirera aprofitant aquest especial coincidint amb els 25 anys de la mort de la seva germana va ser en la «bona gent» que aquest fet tràgic va posar en el seu camí. Persones, citava, com l’exalcalde Jordi Valls i els exregidors Joaquim Collado i Xavier Rúbio, que com a Ajuntament de Manresa van saber estar al seu costat i van fer possible el projecte de la Casa per la Pau i la Solidaritat Flors Sirera, que encara ara perdura i que per al Josep Maria és el millor homenatge que se li podia fer a la seva germana. I persones com els cooperants que abans i ara es deixen la pell per ajudar als altres.

La seva germana Imma va voler remarcar, també, aquest aspecte. «Fins aleshores, veies tots els càrrecs polítics com unes persones sense gaire sensibilitat. La que va demostrar el Jordi va ser... Nosaltres estàvem com estàvem perquè de tot això se’n va voler fer una mica de sarau, de salsa rosa. Evidentment, no hi vam voler entrar, però ens va ofegar perquè teníem el Lecturas i tots els mitjans a sota de casa. Per sort, tinc una cosina que està ficada en el tema dels mitjans de comunicació i ho vam poder solucionar, però havíem d’anar a Madrid i, en el moment que hi havíem d’anar, no vam tenir la força i el Jordi va agafar la paella pel mànec i va donar la cara».