Aina Vidal Sáez (Barcelona, 22 de març del 1985) és la portaveu d’En Comú Podem al Congrés dels Diputats, on és diputada des del 2016. Aquesta setmana ha parlat de les pensions a Manresa.

Ha arribat al Congrés el cas de la denúncia a l’institut Lacetània pel tema del 25% de castellà a les aules? Què en pensa?

És un tema que ha arribat. Jo crec que hem fet un retrocés terrible en l’àmbit de la llengua. Fa anys, quan miràvem el model lingüístic i escolar al País Basc, podíem treure pit del model d’inclusió a Catalunya i, avui en dia, no ens trobem en aquesta situació. Particularment, crec que hi hem arribat per una dreta absolutament forassenyada i per una esquerra molt despistada i un nacionalisme català que ha decidit fer ideologia amb la llengua dificultant-ne la seva expansió.

Per tant, en culpa tant a la dreta extremista com a l’independentisme extremista?

No exactament. No estan al mateix nivell. Entre altres coses, perquè qui ha fet l’ofensiva en termes legals és la dreta, i és una ofensiva molt preocupant perquè s’inventa una polèmica allà on no n’hi havia.

Cada cop hi ha més gent a l’atur, amb sous més baixos, i menys jovent cotitzant, afegit al fet que la gent gran cada cop s’ha de jubilar més tard. La pregunta és: qui pagarà les pensions d’aquí a deu, vint, trenta anys?

Jo començaria dient que tots tindrem dret a una pensió pública, i que, en tot cas, el que està en discussió és la quantia. Crec que en aquest tema hi ha un discurs de la por absolutament intencionat per part dels que volen que anem a un banc a demanar un pla de pensions privat.

¿Posaria la mà al foc que el que ha passat al Parlament amb treballadors que, sense treballar, cobren una morterada, no passa en altres institucions?

La mà al foc la posaria per poques coses, a hores d’ara, però, com a mínim, aquest és el que hem detectat. Les administracions han de ser exemplars i, a més a més, ho han de semblar. En els nostres dies és bastant indignant la notícia i l’opacitat amb què la presidenta ens va fer arribar les informacions prèvies.

Un tema amb el qual s’ha mostrat especialment crítica és amb el de les macrogranges. Per què s’han d’erradicar?

Quan parlem de macrogranges ens estem referint a uns projectes que trinxen el territori, vulneren els drets dels animals i contaminen. Què s’està proposant des del Govern d’Espanya? Que s’hi ha de posar fre i que apostem per un model de ramaderia molt concret, que és l’extensiu.

L’ovació que va rebre al Congrés en el retorn a la feina, després de deu mesos de baixa pel càncer que li van diagnosticar, fa posar la pell de gallina. Des de la seva posició, té ganes de fer feina en la lluita contra la malaltia?Evidentment, m’ha canviat la vida. No m’esperava, per l’edat que tenia, que em pogués caure una cosa així, i encara menys en l’etapa en què me’l van trobar i, certament, t’ho fa replantejar tot. Les prioritats, per començar. Sí que em plantejo fer coses. Des de la humilitat més absoluta, m’agradaria donar-li visibilitat. Crec que els nostres sistemes i serveis públics, que són d’una qualitat extrema, en determinats llindars queden tremendament curts, com pot ser la rehabilitació, l’ajuda dels psicòlegs o psiquiatres i tot el que té a veure amb el postoperatori. El nostre sistema està molt preparat per rebre les urgències i per tractar-te de forma impecable, però, en el moment que t’han tret del pas d’entre la vida o la mort i et deixen a la rehabilitació i recuperació, et trobes molt sola. D’entrada, per exemple, portes una cicatriu de més de cinquanta punts i et diuen que tot allò que tingui a veure amb què desaparegui no entra per la pública perquè és una qüestió d’estètica. És molt discutible.

Troba a faltar Pablo Iglesias com a company al Congrés?

Sí, és clar. És una persona que és brillant i que té una capacitat d’anàlisi que crec que poques persones tenen a casa nostra.

Com a feminista declarada, quant a paritat, quina és la situació al Congrés?

Ha millorat molt però ens trobem en uns nivells insuficients pel que fa a la demanda social en temes d’igualtat i de feminisme. Anem lents.

Amb els anys que fa que és al Congrés, digui una cosa que l’hagi sorpresa positivament i una que creu que caldria canviar de seguida.

Positivament, quan vaig entrar al Congrés em va sorprendre el nivell que tenia la dreta, especialment. Em vaig adonar que per ser allà t’has de preparar molt les coses. Hi ha molt més nivell del que sembla. En negatiu, una que em ve al cap és com han canviat el to i el Congrés des de l’arribada de Vox. L’ambient ha canviat a pitjor. És molt més tòxic, molt més dens, i no hi veig solució. I em preocupa veure com el PP s’està tirant als braços de Vox com si no hi hagués un demà. Ens ve molta feina.

Què ha suposat la pandèmia?

Ens ha posat a lloc i ha paralitzat totes les iniciatives que teníem previstes, però també ens ha aportat una nova visió en termes d’on són els pilars que s’han de reforçar clarament, i això té a veure amb la sanitat, té a veure amb uns drets als quals aleshores no hauríem posat nom, com la salut mental o el dentista públic. Recupera noves qüestions com tot el que fa referència a l’energia i els transports. En llocs com Manresa és claríssim. Necessitem una inversió en temes ferroviaris molt superior a la que hem tingut fins ara per tal que la gent es pugui moure i es pugui crear activitat econòmica. Si releguem ciutats tan importats com Manresa a la desconnexió ferroviària, el que estem fent és condemnar el nostre territori i les persones que hi viuen.