L’alcalde, Marc Aloy Guàrdia, va formular la pregunta: «Antoni Josep Valentí Moll, jureu o prometeu per la vostra consciència i honor complir fidelment les obligacions del càrrec de regidor de l’Ajuntament de Manresa amb lleialtat al rei, i guardar i fer guardar la constitució, com a norma fonamental de l’Estat, i l’Estatut d’Autonomia de Catalunya?»

I l’Antoni Josep, és a dir, l’Anjo, va respondre: «Sí, ho prometo per voluntat pròpia». Tot seguit va rebre la insígnia de solapa i la medalla amb cordó acreditatius de la seva pertinença a la corporació.

Ep! Un moment! Pausa! Rebobina! Què ha dit? Què significa això de «per voluntat pròpia»?

És que altres regidors han promès o jurat el càrrec obligats, coaccionats, per voluntat aliena i sense ganes?

Per entendre el sentit de la frase cal recular fins al dissabte 15 de juny del 2019, quan es va constituir l’actual consistori i els regidors van accedir als seus escons després del «sí, ho prometo» o el «sí, ho juro» de rigor, difícil d’empassar per a un independentista d’ERC, Junts o Fem. Qui anhela la proclamació d’una república catalana no és gaire sincer quan promet lleialtat al titular de la corona espanyola i a la constitució que consagra la unitat indissoluble del regne. Per això es va inventar la fórmula «prometo per imperatiu legal».

Però amb el temps la cosa s’ha anat complicant, i el 15 de juny del 2019 les regidores de Fem, després d’esmentar l’imperatiu legal, van fer aquest afegitó: «Sotmesa, únicament, a la voluntat popular de les veïnes i veïns de Manresa, em comprometo a treballar contra totes les desigualtats, injustícies i opressions per qüestió de classe, gènere, orientació sexual o ètnia, a desbancar el racisme, el feixisme, el masclisme i el sistema patriarcal dels nostres carrers. Em comprometo a treballar a favor de la igualtat i la justícia social, amb l’objectiu final d’assolir la independència d’uns Països Catalans plenament socialistes i feministes».

L’afegit d’ERC va ser: «Amb un compromís lleial, honest i il·lusionant amb Manresa. I per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, compromès també amb els valors de la República, i per això declaro que continuaré treballant en la construcció d’una Catalunya políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i territorialment equilibrada».

I el de Junts: «Per expressió democràtica de la voluntat ciutadana, dels manresans i manresanes, manifesto el meu ferm compromís amb els valors de la República Catalana i declaro que continuaré...» i la resta, com ERC. Falques semblants però no idèntiques, com pertoca a les particularitats de la coalició de govern.

En contrast, els regidors socialistes i de Ciutadans es van circumscriure al «sí, ho juro» o el «sí, ho prometo» ras i curt. Però ara, al cap de dos anys i mig, el socialista Anjo Valentí, substituint el dimitit Felip González, allarga la fórmula d’una manera breu però contundent: «Ho prometo per voluntat pròpia». És a dir, que no ho promet per imperatiu legal, perquè no li quedi altre remei, amb una pinça al nas i creuant els dits, com els independentistes, ni per rutina institucional, sinó que ho fa amb tot el convenciment, amb totes les ganes, sense vacil·lació. Declara la seva lleialtat al rei Felip de Borbó, es compromet a complir i fer complir la constitució espanyola, i en deixa constància. Queda dit i s’incorpora a l’acta de la sessió.

«Per voluntat pròpia». Només tres paraules. I no va dir res més fins al cap de gairebé tres hores, en una proposició per commemorar el Dia de la Sida. Un tema generalista en què no el perjudicava la manca de coneixements i experiència en els afers de la Casa Gran, i en canvi li donava l’oportunitat de fer una descarada apologia de l’actuació del PSOE en la política espanyola. Tot seguit va prémer el gas per desqualificar la moció d’ERC i Junts que reclamava investigar «tota la veritat» del 17-A, sense que el repliquessin. Per un dia que anaven de cara a plegar d’hora, no ho volien espatllar.