Josep Maria Argimon, conseller de Salut: "Em preocupa molt la postpandèmia perquè serà dura, hi ha molta crispació"

Cansat, conseller?

Com tota la societat. Li puc assegurar que els professionals sanitaris estan bastant més cansats que jo i tiren endavant cada matí, cada tarda i cada nit.

Com està la situació? Perquè sembla que s’estigui instal·lant un discurs de moral de victòria...

S’ha de tenir moral de victòria, però si el que vol dir és que hem guanyat el partit, no se sabrà fins a l’últim minut. Estem amb unes xifres altíssimes però estem baixant bé. Tenim una variant que segurament ens pot ajudar des del punt de vista de donar molta protecció a la ciutadania, i menys gravetat. Però després, si això serà endèmic, brot epidèmic, això només ens ho dirà el temps. A vegades s’utilitza la paraula endèmia o brot epidèmic com si això volgués dir menys gravetat. S’ha de recordar que la malària és endèmica i mata moltíssima gent al món. Algun any tenim brots epidèmics de grip que són molt importants i causen molts estralls.

Estem en un punt de mirar cap a una altra banda perquè ja hem passat el pitjor?

Ho hem passat molt malament. La variant és diferent. Molt més transmissible i sobretot menys greu. Però això ho saps un parell de setmanes després que òmicron entri. Quan entra no ho saps. Hi ha la percepció que pot ser més lleu, però no ho saps. Fins que no comencem a tenir dades que realment és menys greu, no pots començar a pensar que és un canvi de paradigma. Que pot arribar una variant més greu? Podria passar. No és probable.

Podria tornar a aparèixer a qualsevol lloc?

Hi ha una lliçó que diem des del primer dia. Ha de ser una pandèmia de solidaritat. La vacunació, o és global, o té un sentit relatiu. I aquí s’ha tornat a veure el que som, insolidaris. I som hipòcrites, diguem-ho clar. Tens països que no arriben al 10 %. Europa s’ho pot permetre. El Regne Unit, Canadà, Austràlia, Estats Units... En benefici propi.

No hi ha una mena de distanciament de la realitat per part de la població en general?

El canvi que em comenta crec que es produeix a l’estiu. El juliol, quan teníem la cinquena onada que era molt important aquí i a tot Europa, la façana marítima de Barcelona i les platges eren un festival. Però qui treballava a l’Hospital del Mar, o al CAP de la Vila Olímpica o al de la Barceloneta, quan entrava al matí, la seva vida era covid. I sortia i veia un altre món. La gent havia decidit que s’havia acabat, tret que tinguessis un problema al teu entorn. En aquell moment és quan es produeix la dissociació.

Qui i com es decideix que ja no és o serà una amenaça?

La societat també marca un ritme, però això ho acaba decidint el temps. També el fet que tinguem una cobertura vacunal molt elevada, una protecció natural perquè hem tingut contacte amb el virus i que la variant sigui menys greu. Hem de veure si a la primavera o a l’estiu tenim una onada o no. És temps. Segurament els lectors voldran que algú els digui que això s’haurà acabat el dia 10. Aquesta incertesa cansa psicològicament a la gent, que fa la dissociació, cansa els professionals i ens cansa a tots.

Amb quina perspectiva treballa Salut?

Si seguim amb una variant similar a l’actual treballem amb la perspectiva de fer un abordatge diferent a partir de la primavera. No podem anar comptant cas per cas. Hem de fer un sistema de vigilància epidemiològica sentinella molt reforçat, més un pilar que serà el centre d’intel·ligència epidemiològica que ens permeti fer predicció i avançar-nos una mica a pandèmies o onades.

Quina explicació hi ha al fet que les comarques centrals hagin estat especialment castigades per aquesta pandèmia?

Si mirem pel que fa a Catalunya, Tarragona i Terres de l’Ebre han estat territoris menys castigats. Per què? Jo no sabria trobar-hi una explicació. O si es mira Espanya, Andalusia va fer una primera onada i després, en general, ha tingut bons indicadors. En canvi la meitat nord ha estat molt més castigada. Sí que hi ha factors de densitat de població o altres, com en tota malaltia, relacionades amb indicadors socials i econòmics.

I com s’explica que amb el 77 % de la població catalana vacunada amb la pauta completa estiguem en xifres pitjors que fa un any. L’onada actual és la segona amb més morts a Manresa.

La pressió hospitalària el que no està fent és pujar. En general, a Catalunya no puja. Però baixar costarà molt. Hi ha gent que pensa que s’ha acabat, i quan entres als hospitals això no és així. L’altre dia vaig anar a Sabadell. A l’hospital, a la reunió de cada matí, només es va parlar de covid. A la tarda a Primària va passar el mateix. Hi ha aquesta dissociació al carrer. A part de la mascareta, intentem fer vida més o menys normal.

Amb la vacunació s’ha imposat un pensament únic?

No. Catalunya i Espanya tenen una tradició de vacunació molt bona. No s’ha fet una política de pressió sobre les persones que no es vacunen. Sí que s’ha intentat fer pedagogia i explicar dades. Nosaltres instaurem el certificat covid quan tothom ha tingut l’oportunitat de vacunar-se. Amb la variant que hi havia, la delta, tenia molt sentit. En el moment que s’imposa òmicron ja no, perquè la vacuna et protegeix de malaltia greu i mort, però certament pots adquirir la infecció. Mai ningú no podrà dir que nosaltres haguem fet una política d’arraconar aquelles persones que no s’han vacunat. Mirem Àustria o França.

Fem ciència-ficció. Si el 2030 sorgís una nova pandèmia, què és el primer que faria i que no es va fer en el seu moment, amb el coneixement adquirit fins ara ?

De pandèmies, en tindrem. N’hem tingut. No hem d’esperar el 2030. Cal enfortir el sistema sanitari. Ara som en un moment clau. Tenim un personal cansat, dèficits de professionals, tenim pendents millores laborals i salarials importants. Cal enfortir aquest sistema avui, ara, no el 2030. Fa 14 anys que no es fa inversió, perquè quan es va superar la crisi tot va quedar igual. L’Estat espanyol hi té molt a dir perquè hi ha un infrafinançament crònic. El 2021 la nostra despesa estarà al voltant de 13.800 milions. La Generalitat ha fet un esforç molt important que haig d’agrair, i tenim un pressupost d’11.200 milions, però en gastarem 12.400. Ens en falten 1.400 per arribar als 13.800. Podem dir que la salut és una prioritat, però cal que així sigui. Aquests 1.400 són els fons extraordinaris que el Govern espanyol hauria de destinar no només a Catalunya.

Més enllà del pressupost, hi hauria coses que possiblement es farien diferent perquè ara hi ha més coneixement. Segur que s’han après moltes coses per les quals ja no es tornaria a passar.

És un tema de coneixement. T’arriba un coronaviurs que es transmet a través de l’aire i els aerosols. I això no es va acabar de saber fins passat un temps. Això és coneixement. Des d’aquest punt de vista podríem dir que hi va haver un dèficit de coneixement.

A Atenció Primària continua costant que agafin el telèfon...

Fa 10 o 12 dies a Atenció Primària es van fer 200.000 visites. El mateix dia de fa dos anys van ser 95.000. De treballar, treballen i molt. Hi ha altres elements. Qui ha liderat la vacunació en aquest país majoritàriament? Primària. Qui va entrar a les residències l’abril del 2020 quan hi teníem molts problemes? Primària. Quan a l’estiu de l’any passat vam dir que s’hauria de canviar la manera d’afrontar el virus i fer cribratges, qui els va fer majoritàriament? Primària. Estan molt cansats. I jo hi insisteixo que, quan ho diguin, expressin amb orgull que si som on som és per la seva feina. També els hospitals, només faltaria. La ciutadania també ha de ser comprensiva.

No ho és, de comprensiva?

A mi em preocupa la postpandèmia. Molt, perquè hi ha crispació. Em preocupa socialment, econòmicament i a l’entorn de la salut, que és el meu. Hi ha crispació. Molts sanitaris han patit atacs via xarxes que no trobo normals. I això indica alguna cosa. Et comenten que hi ha agressivitat. Jo penso que serà dur. Sortiran aquests dos anys que hem patit.

Ha fet referència a la manca de professionals. A Manresa i a Vic s’estudia Medicina. Aquest curs hi ha hagut 1.100 sol·licituds per 142 places. I a Infermeria s’han hagut de fer més grups...

Realment falten professionals, sobretot en determinades especialitats. I molta infermeria. Una reflexió. Quins professionals estem formant? Vaig assistir a la inauguració del curs de Medicina a la Pompeu Fabra. La nota de tall era de 13,9. Estic convençut que aquests joves hi van emmirallats per aquella persona que fa recerca punta i és mediàtica. Però la nostra professió és acompanyar; cuidar; si es pot curar, curar; i tractar de no fer mal. I una feina molt important, acompanyar en la mort perquè sigui digna i tranquil·la. Jo els deia: vosaltres comenceu 6 anys de carrera pensant que salvareu moltes vides, i les salvareu, però també heu de pensar en la mort. Vull dir que s’ha de treballar de metgessa de poble, en un hospital comarcal, i això crec que crea cert grau de frustració. Hem de pensar com estem formant els nostres professionals.

L’octubre es va anunciar que es podrien fer avortaments quirúrgics a Manresa. No se n’ha dit res més. Com està?

Tenim l’espai. Estem pendents de l’autorització administrativa. És feina nostra, no d’Althaia. I a Berga tres quarts del mateix. En pocs dies ho tindrem.

Com va la unitat de persones trans que es va posar en marxa l’estiu?

S’han atès 109 persones. Tres quartes parts amb una edat d’entre 15 i 35 anys. Ha de ser un mirall per a altres territoris.

Què tal això de fer política?

(Riu). Què vol que li digui, que és avorrit? No. És un honor. Faig política sanitària, sí.