Marta Tarrés, professora de la UPC: «La informàtica cal que sigui a l’escola abans dels 6 anys»

No li diuen doctora Tarrés, malgrat ser cum laude en computació (software).

A classe procurem escurçar distància entre professors i alumnes. A mi m’agrada que els estudiants participin i els plantejo reptes. Busco la confiança per propiciar la interacció. No m’agradaria gens que se’m dirigissin com a doctora.

Diu que ser enginyera és sinònim de no avorrir-se mai.

Mai m’he avorrit amb la informàtica. Ni de petita com a extraescolar, ni més endavant en una multinacional o en diferents etapes universitàries. Després, el programa de doctorat em va permetre viatjar, fer recerca, etc. Sempre he tingut una forta vocació docent i m’engresca plantejar reptes als estudiants.

Als seus alumnes sí que els deu deixar portar l’ordinador o el mòbil a classe.

No, no és necessari i estaríem perdent el temps. Quan han de fer servir l’ordinador els facilitem l’ús de l’aula d’informàtica, i quan fem teoria, l’alumnat ha de resoldre els problemes que els plantejo. A les classes han d’aprendre temes que no ho podrien fer ells pel seu compte. Nosaltres els hem de facilitar el camí.

En projectes singulars, està acostumada a interactuar amb menuts. Quina creu que és l’edat ideal per començar amb la tecnologia?

Hi ha estudis científics que diuen que als 6 anys ja s’ha condicionat molt els nens i nenes a partir de barreres socials invisibles. Això vol dir que cal que la informàtica sigui a l’escola abans dels 6 anys. En el projecte que fem amb la UManresa hem començat amb infants des dels 3 anys. Hem vist que hi posen molt d’interès i que estan molt motivats per aprendre. Quan tenen un sol mestre i ell esdevé un referent, és un bon moment per ensenyar coses que els puguin engrescar. En aquesta etapa hauríem de proporcionar eines útils per als docents que els ajudin a mostrar la ciència i la tecnologia d’una manera lúdica.

Aprendre llenguatge informàtic ha de ser igual d’important que un idioma com l’anglès?

Sí, hauria de ser com una nova llengua que s’introdueixi a l’escola des de ben petits. Els estimularíem el pensament computacional. Els resultats del pensament computacional aplicat a la robòtica són molt visuals i es perceben de forma immediata. Veuen que, prement una seqüència de tecles, el robot es desplaça i executa les instruccions que li donen.

Nens i nenes viuen amb la mateixa intensitat l’enginyeria?

Sí, però en edats primerenques abans que hi hagi un condicionament social. Els agrada molt fer experiments, sense diferència. Quan les nenes es fan grans redueixen l’interès. Els prototipus de robots amb els quals treballem dins el projecte Qui-Bot H2O es basen en una experiència reeixida en experiments de la Universitat de Stanford. Hem dissenyat un programa on els robots fan experiments químics. Per exemple, el robot pot anar a buscar dos colors a les pipetes i, amb la barreja, crear-ne un tercer. Els petits assumeixen tots els passos que cal fer, la qual cosa és sinònim que assumeixen el pensament computacional, alhora que aprenen conceptes de química.

Així, de ben joves, poden avançar cap a un sector amb una alta demanda laboral.

Hi ha molta necessitat de professionals de ciència i tecnologia. No se’n troben. Els nostres alumnes van superbuscats. Tothom quan acaba els estudis té feina. Fins i tot n’hi ha que s’incorporen a una empresa quan estan fent el treball de final de grau. Llàstima del biaix de gènere amb el qual encara hem de lluitar.

El maridatge entre robòtica i química com a eina divulgativa no deixa de ser interessant.

El meu fill, de petit, experimentava moltíssim amb una amiga. Es veia un interès mutu per l’experimentació química, sense distinció. Amb un company, professor de la UPC, Antoni Dorado, enginyer químic, vam compartir aquesta inquietud per desenvolupar una eina útil per aplicar a les escoles. Vam posar-nos d’acord per crear robots que fessin experiments químics, i que ara també parlen i aviat reconeixeran la veu. A partir d’aquesta confluència d’interessos vam saber que a Stanfort investigaven en la mateixa línia. Posteriorment, un estudiant, José Merino, en va fer el treball de final de grau i, en la gènesi, vam tenir el suport del CETIM (Col·legi Enginyers Tècnics Industrials de Manresa), a qui els estem molt agraïts. Així com als col·laboradors i institucions públiques de Manresa que s’hi han implicat i ens ajuden a tirar endavant. Això ha permès que el projecte fos finançat pel Ministeri de Ciència i Innovació. En l’actualitat som 20 membres (60% dones) de 15 entitats i institucions.

D’alguna manera ens està parlant d’intel·ligència artificial. Cal posar-hi límits ètics?

Hi ha comitès d’ètica que estudien com apropar la intel·ligència artificial als nens. Hi ha dispositius, tipus Alexa, amb els quals cal acostumar-se a fer peticions amb amabilitat, sense imperatius.

Alexa, nom femení, personatge servicial, sempre a punt de complir ordres.

Hi hauria d’haver una Alexa en versió masculina. Un Àlex, que fos un assistent de veu. En el nostre cas, el projecte es diu Qui-bot, que juga amb les paraules química i robòtica. Ens va costar trobar un nom neutre.

Sembla que darrerament ordinadors i mòbils no evolucionen tan ràpidament.

El que varia més és la capacitat de les comunicacions, que cada vegada és i serà més gran. Darrere d’avenços hi ha d’haver noves eines relacionades amb la programació. Entre les novetats que ens esperen a mitjà termini hi haurà el vehicle autònom i, amb el 6G, arribaran noves aplicacions de robòtica per a intervencions quirúrgiques. L’enginyeria informàtica aplicada a temes sanitaris i socials enganxa molt les nenes.

La seguretat informàtica ara preocupa a tothom, des dels estats, empreses, particulars...

No és la meva especialitat, però sempre que hi ha incidències es posa a debat per assegurar que no hi hagi forats en els programes que dissenyem.

Com passa a la vida real, hi ha delinqüents que van més preparats que la policia.

Hi ha grans empreses que busquen hackers informàtics bons. És un món interessant per descobrir.

A Manresa, en els estudis d’enginyeries, no s’arriba al 15% de noies. S’arribarà a la paritat?

No hem avançat prou. Quan jo vaig començar a la universitat, érem tres o quatre noies entre cent alumnes. Els pares no han de dir que l’enginyeria és de nois. Cal eliminar les traves que es posen a les noies. Per això incidim molt en el treball a les escoles des d’edats primerenques. Estem dissenyant el Qui-Bot H2O per tal que la robòtica s’integri en el currículum escolar, en totes les etapes. Que tots els nens i nenes facin un tast de ciència i tecnologia. L’escola ha de canviar el xip i adaptar-se a la revolució tecnològica.

Falten referents socials amb les quals les noies es puguin emmirallar?

Ja hi ha dones que són a la UPC en robòtica aplicada i d’alt nivell que ho fan molt bé.

Què ha suposat per a la Catalunya Central l’arribada dels estudis de TIC?

Aquest grau es va fer realitat amb la complicitat d’empreses del territori. Funciona molt bé, i quan acaben uns, es queden aquí, al territori, i d’altres van a Barcelona. Van ser uns estudis innovadors perquè integren informàtica, telecomunicacions i electrònica.

I del nou campus que la UPC projecta a Manresa, què en pensa?

Tot el que sigui créixer haurà de ser bo.