Així va ser l’arribada de sant Ignasi de Loiola a Manresa, avui fa 500 anys

El 25 de març de 1522 Iñigo López de Loyola, també conegut com de Recalde, nascut a Azpeitia (Guipuzkoa) tenia 30 anys. La seva data exacta de naixement no és ben clara; hi ha qui la situa l’1 de juny de 1491 i d’altres el 23 d’octubre de 1491. Ignasi, aleshores Íñigo, que era el petit de tretze germans, va sortir a l’albada de Montserrat amb la idea de passar desapercebut i es va desviar «a un pueblo que se dice Manrresa, donce determinaba estar en un hospital algunos días, y también notar algunas cosas en su libro, que llevaba él muy guardado, y con que iba muy consolado». S’hi va passar onze mesos, a Manresa, fins que a mitjan de febrer de 1523 va marxar a Barcelona seguint el propòsit inicial de viatjar a Terra Santa.

A Manresa, la ciutat on va concebre els Exercicis espirituals a la balma on ara hi ha el santuari de la Cova i on va viure la transformació que el portaria a fundar la Companyia de Jesús, hi va tornar una segona vegada, el 1524, amb la idea de passar-hi una temporada, però, tal com va recollir el periodista d’aquesta casa Salvador Redó al reportatge de la Revista editada el 8 de març de 2014, la mort del monjo benedictí cistercenc de Sant Pau Alfonso de Agurreta, que s’havia convertit en el seu mestre espiritual en la primera estada i al costat del qual volia continuar la seva formació en la fe, va frustrar les seves intencions i va tornar a Barcelona.

La Manresa del 1522 tenia poc més de 300 focs (entorn de 2.000 habitants) ja que havia viscut un fort retrocés de la població a causa de la Pesta Negra i dels seus rebrots i també per qüestions polítiques i bèl·liques. Lluny quedava el segle XIV, considerat el de més prosperitat de la ciutat, que va estroncar una gran crisi a partir de la segona meitat del mateix.

Només duia una espardenya

Abans d’arribar a Montserrat, Ignasi es va aturar en un «poble gran» (probablement Igualada) i es va comprar les vestidures que volia dur després de vetllar armes a Nostra Senyora de Montserrat. Va comprar «tela, de la que suelen hacer sacos, de una que no es muy tejida y tiene muchas púas, y mandó luego de aquella hacer veste larga hasta los pies». També va comprar un cordó i «una calabacita» per beure-hi. Ho va carregar tot a la mula «y compró también unas esparteñas, de las cuales no llevó más de una; y esto no por cerimonia, sino porque la una pierna llevaba toda ligada con una venda y algo maltratada; tanto que, aunque iba a caballo, cada noche la hallaba hinchada: este pie le pareció era necesario llevar calzado». Aquesta és la roba que es va posar per anar de Montserrat -on es va confessar durant tres dies- a Manresa a peu, mentre que les vestimentes que duia les va regalar a un pobre i al seu confessor li va demanar que es fes càrrec de la mula i que pengés a l’altar de la Verge el seu punyal i la seva espasa.

Ignasi segueix la riba dreta del riu Cardener i passa a gual la riera de Rajadell amb quatre dones i dos nens que també baixen de Montserrat cap a la ciutat que es veu al fons, Manresa, que se’ls apareix dalt d’un turó amb el riu a sota. Una gran església gòtica inacabada (la Seu), dedicada a la Verge de l’Alba, destaca per sobre de les muralles que envolten la ciutat. Fora muralla es veu un barri de cases humils dalt d’un altre turó (les Escodines), a sota del qual hi ha unes balmes.

Passen per una petita ermita que hi ha al costat del camí. Es l’ermita de la Guia dedicada a la Mare de Deu, que protegeix als viatgers que surten i que arriben a la ciutat. Al costat hi ha una creu de terme per indicar que es deixa la jurisdicció del veguer i que s’entra a la del batlle de la ciutat. A tocar del conjunt, un magnífic pont d’esquena d’ase (el Pont Vell) amb set arcs permet creuar el riu, que en aquesta època de l’any baixa generós gràcies a la fusió de les neus de les muntanyes.

Els viatgers creuen el pont. Quan arriben a l’altra banda, troben una petita capella, la de Sant Marc, que hi ha vegades que fa la funció del lloc on s’aïllen les persones, els animals o les mercaderies que estan en quarantena. Al seu costat hi ha un torrent (de Sant Ignasi) d’aigües pútrides i fètides i d’un color dubtós i un camí en forma de corriol.

Al barri dels cuireters

Seguint les indicacions de les dones, que l’han avisat que a Barcelona hi ha la pesta i una de les quals, hostatgera de l’hospital de Santa Llúcia, s’ofereix a allotjar-lo, el pelegrí arriba a un salt d’aigua d’uns catorze metres d’alçada (el salt dels Gossos). Per un camí costerut assoleix la part alta. Al seus ulls apareix gent i més gent treballant al costat del torrent (de Sant Ignasi), anomenat Miràbile o Mèder. N’hi ha que omplen unes basses amb aigua, en un altre lloc uns infants traginen pells de xai i les posen a dins de les basses. Més enllà, uns homes amb els peus descalços les remenen dins les basses. Altres, les agafen i les posen damunt d’uns corriols de fusta i les descarnen. La pudor és insuportable. Tot i ser a final de març, un eixam de bèsties voladores, rosegadores i d’altres varietats corren per tot arreu.

Es troba al barri de la cuireteria -als carrers de Santa Llúcia i de Sant Marc- dedicat al treball de la pell, una de les principals activitats de la Manresa del segle XVI, que ocupava el raval del mateix nom a tocar de la muralla pel cantó de llevant i del barri de les Codines, situat a extramurs, on viuen molts pagesos de la ciutat.

Creuen per unes passeres de fusta i s’acomiaden. Un carrer sobre una codina petita mostra nombroses cases artesanes ocupades pels blanquers, amb l’obrador a la planta baixa. Del sostre de cada casa en pengen pells adobades i curtides de xais, vedelles, conills, i a les golfes n’hi ha de penjades per assecar-se. A fora, han tingut cura de posar les més ben treballades per fer d’esquer per als possibles compradors. Tant les pells de fora de l’obrador com les de dins mostren el segell del gremi dels blanquers manresans, que ha assolit renom a moltes ciutats i pobles de Catalunya com es manifesta durant les fires de l’Ascensió i de Sant Andreu quan acudeixen comerciants i traginers d’arreu per comprar-les.

A la prohibició d’entrar a Barcelona per la pesta de la qual l’han alertat les dones, que han estat les que l’han convençut que vagi a Manresa, s’hi afegeix, per una banda, el temor a ser reconegut i, per l’altra, la intenció de no coincidir amb la comitiva d’Adrià d’Utrecht, escollit Papa fa poc, que es dirigeix a Roma des de la capital catalana.

Visita a la Seu

Deixa enrere l’Hospital Inferior o de Santa Llúcia (nom que rebia per la capella que hi havia al costat, que actuava com a capella privada del gremi de paletes i picapedrers), entra cap dins la ciutat per un portal (el de Santa Llúcia) i va a trobar un carreró on hi ha el casal d’una família noble anomenada Andreu (de Galceran Andreu). Quan arriba al cap del carrer veu la imponent església que ha esguardat fa una estona, on encara no hi ha el campanar. No s’ho pensa ni un segon i hi entra per una porta lateral. A dins de l’edifici, una impressionant nau central i dues de laterals li mostren un gran espai de més de tres-cents pams de llargada i uns cent cinquanta d’amplada i igual mesura d’alçada. La tènue llum interior que es filtra a través dels finestrals de migdia ofereix el recolliment que necessita el pelegrí, que hi tornarà sovint per resar.

Quan surt de l’església, puja per un vall que el porta a una plaça irregular (la plaça Major) on s’aixequen les cases del batlle i del veguer i obradors d’apotecaris, corretgers, bossers i altres oficis relacionats amb el cuir. A partir d’aquí, recorre carrers estrets, tortuosos, irregulars i costeruts on demana caritat, que esdevindrà el seu modus vivendi. «Él demandaba en Manresa limosna cada día. No comía carne, ni bebía vino, aunque se lo diesen. Los domingos no ayunaba, y si le daban un poco de vino, lo bebía».

Ignasi converteix Manresa en la seva llar prop d’un any i, alhora, en el bressol de la Companyia de Jesús, l’orde que ha escampat el nom de la ciutat arreu del món. Avui fa 500 anys que es va començar a escriure aquesta història.