El català ha viscut els darrers anys un greu retrocés a les aules. El castellà s’ha imposat com la llengua de relació entre els alumnes. També entre els que parlen català, que fan el salt al castellà. A això s’hi suma que ja hi ha docents que s’han encomanat d’aquest costum, malgrat que els professors dels nou centres d’ensenyament de primària i de secundària de Manresa amb qui ha parlat aquest diari no ho veuen com un fet generalitzat i defensen la funció que fan la majoria per fer del català la llengua vehicular. Quant al fet de què suposaria l’aplicació del 25% del castellà, no hi ha una opinió clara de si implicaria més retrocés en relació amb el que ja hi ha.
Francesc Delis, director de l’Institut Lacetània; Carles Lapeña, director de l’Institut Guillem Catà, i Raquel Vilà, cap d’estudis de l’Escola Valldaura, al·ludeixen quant al tema del 25% de castellà al que determini Ensenyament i no es pronuncien. Assumpta Pla, directora de l’Institut Lluís de Peguera, creu que implicarà «poca variació» perquè «ara del que es parla és que la llengua ha de ser competencial». De fet, ho considera «una imposició que no té sentit». Cristina Grasset, directora de l’Institut Pius Font i Quer, valora que «és complicat quantificar aquest 25%» i que «a nivell de gestió també és complicat perquè no sé si tots els docents ho voldran». Gemma Cassà, directora de l’Escola La Font, també creu que és complicat perquè «treballem globalitzats. No tens hora de català i de castellà». Per a Diana Gill, directora de l’Escola Renaixença, el 25% vol dir «fer medi natural o educació física en castellà. És aplicable i assumible, però amb la realitat de la qual partim seria contraproduent», destaca.
El problema és el 25% o és que no hi ha el 75%? Aquí, hi ha més unanimitat. Per a Delis, «les hores en castellà superen de molt el 25% del total». Lapeña exclama: «Tant de bo tinguéssim el 75% de català!». En la mateixa línia, Grasset comenta que va treballar a l’àrea metropolitana molt temps i si em garanteixen que el 75% es fa en català no tinc cap problema amb fer el 25% en castellà». Insisteix que allà «molts docents s’adrecen als alumnes o fan classes en castellà». Per a Gill, aquest percentatge «depèn del territori i de la casuística de cada escola». Sònia Solà, cap del departament de llengües del Col·legi Oms i de Prat, afirma que «el 75% de la llengua vehicular funciona perfectament» al seu centre. Per a Cassà, «si compleixes el currículum, la llengua vehicular és el català».
Mes professorat en castellà
En el que hi ha consens és en la pèrdua d’ús del català entre l’alumnat. Lapeña, ho resumeix de manera molt il·lustrativa. «Un professor s’adreça en català a l’alumne, ell contesta en català, però, si es gira i parla amb un company, ho fa en castellà i als patis el castellà potser ja és el 80-90%. L’adaptació sempre és cap al castellà. Tot i que hi hagi persones castellanoparlants i catalanoparlants». Pla diu que «la meitat de l’alumnat o més, quan parlen entre ells ho fan en castellà», i hi afegeix un element important. «El professorat fins ara parlava en català i ara parla més en castellà. Comencen la classe en català i es passen al castellà en un segon».
Per contra, Cassà defensa que «els professors parlen en català a les aules. La immersió hi és. Insistim molt». Encara que, admet, «hi ha vegades que ni ens fem entendre en castellà i ho hem de fer amb pictogrames, però els nens són esponges. Amb quatre dies t’estan parlant amb català per anar al lavabo. Penso que ho estem fent bé», conclou.
A l’Institut Lacetània fins i tot tenen quantificat l’ús del castellà i del català. Un dels apartats del Projecte Sociolingüístic del Centre inclou una enquesta realitzada el curs 2020-2021 a 467 alumnes (138 d’ESO, 62 de Batxillerat i 267 d’FP). Indica que la llengua que parlen habitualment entre ells és el castellà a ESO (63,6%) i Batxillerat (52,4%), mentre que a FP és superior l’ús del català (52,39%). Amb el professorat, predomina el català. És molt simptomàtic, però, que a ESO hi ha un menor ús. És del 79%. Del 87% a FP i del 92% a Batxillerat.
Solà esmenta que «a ESO els adolescents fan un 100% del castellà a l’aula i al pati». En canvi, la comunicació alumnat-professor és una altra cosa. «Tinc companyes que treballen a Barcelona i que es queixen que sempre és en castellà. Aquí no passa. Si s’adrecen a nosaltres sempre és en català. Tenim gent estrangera de diferents llocs que fan l’esforç i és una cosa que valorem».
Canvi del català al castellà
Grasset fa notar que, tot i que, a mesura que avancen de curs, els alumnes parlen més en català, «quan estan al pati o quan han de fer un treball en grup i s’ajunten per afinitats, tenen més tendència a parlar castellà». Seguint la línia del que comenten Pla i Lapeña, constata que si hi ha un grupet amb vuit catalanoparlants i dos castellanoparlants, «la tendència és que els que parlen català canviïn al castellà, a l’inrevés no passa mai». El mateix missatge es repeteix a l’Escola La Font. A l’Escola Valldaura, Vilà assenyala que «quan surten al pati el animem perquè parlin català», per compensar l’ús generalitzat del castellà.
A l’Escola Bages, la directora, Queralt Villegas, admet que «fora de l’escola o en els ambients de pati no ho controlem massa, però els mirem de corregir». A la Renaixença, també. Coincidint amb el que apunten Pla, Lapeña i Grasset, Gill comenta que els alumnes que tenen el català com a llengua materna «hi parlen entre ells i amb el mestre, però si es giren per parlar amb els companys, ho fan en castellà».
El pes del que consumeixen
Com s’ha arribat a aquesta situació i fins a quin punt ha perdut pes el català? En general, tots els docents consultats ho atribueixen al fet que són un reflex fidel del que passa a la societat. Pla hi afegeix la reflexió que «hi ha una tendència paternalista a parlar en castellà als que arriben de fora, tot i que no parlin ni castellà ni català. Sobretot, per part dels que porten els serveis socials». Al seu entendre el que es fa amb aquesta actitud és «discriminar aquesta gent, que ja ho té difícil d’entrada i que perd l’oportunitat de saber català». Per a Delis, «els factors poden ser diversos: presència de més alumnat nouvingut amb llengua castellana com a referència, xarxes socials majoritàriament en castellà, series de televisió en castellà...». A la pregunta d’en quina llengua segueixen habitualment els mitjans de comunicació inclosa en l’enquesta feta a 467 alumnes, el castellà guanya per golejada. Un 75% a ESO, un 65% a Batxillerat i un 58% a FP. Altra vegada hi ha un retrocés important a l’ESO com en el cas de la llengua de relació dels estudiants amb el professorat.
Lapeña fa notar que, en general, «apliquem molts impulsos del català, però, si no hi ha un acompanyament, no tenen una durada en el temps». Insisteix que al seu centre, que és «de màxima complexitat», recorda, «no hem tingut ni una família que hagi vingut a mostrar disconformitat. De la diversitat en fem una oportunitat, no un problema». Dit això, admet el que és una evidència: «a nivell de les aules podem tenir un projecte lingüístic, però, al pati, a les xarxes socials, als vídeos que visualitzen. Ja no et dic a la televisió perquè ja no la veuen. Únicament segueixen les xarxes socials i la televisió els serveix per visualitzar YouTube i Tik Tok. El recurs de la tele per aprendre català s’ha perdut. Ara són les xarxes», valora.
Posa un exemple. «L’altre dia la meva filla estava jugant a un joc a la tele amb les amigues. Totes són catalanes, però feien la rèplica en castellà. Els ho vaig dir: Us n’heu adonat? Van respondre que no i quan els vaig demanar per què van dir que ‘perquè mola més’». Aquest tema, que pot semblar anecdòtic, també l’esmenta Solà. «Abans es catalanitzaven perquè implicava un prestigi; ara no hi és». Apunta un altre aspecte i és el fet que quan tracta el tema amb els alumnes li comenten que «com que poden subsistir en castellà» n’hi ha que ja no fan ni l’esforç. Davant d’això, confessa, «em quedo sense arguments».
Malgrat reconèixer que el català «com a llengua de relació ha perdut pes», Grasset especifica que «en el nostre centre les classes sempre es fan en català. Els professors, de normal, parlen en català amb l’alumnat i amb les famílies. N’hi ha de nouvingudes que veuen el català com que no és necessari i d’altres que volen que es parli en castellà. En això no hi ha problema. Normalment els professors canvien d’idioma». El que fa ella és dir-los el que els vol dir en català i traduir-ho al castellà. «És mes una qüestió nostra, de voler mantenir el català». Creu que «si volguéssim fer vehicular el català tindríem conflictes».
Cassà repeteix la idea que l’escola és un mirall de la societat. Diu que només cal passejar pel barri per adonar-se de quina és la llengua predominant. Vilà ho té clar: «No hi ha immersió i el que es parla a la societat i al carrer és el castellà. El que aprenen primer els immigrants és el castellà». A nivell de l’escola, en canvi, no considera que hagi perdut molt més pes ara del que ja ha perdut els darrers anys. Villegas també fa referència al fenomen de la immigració i al fet que hagin convertit el castellà en la seva llengua puntal.
Gill insisteix a assenyalar la societat en general com la responsable del retrocés del català. Per girar la truita de banda, afirma, «és la que ho ha de voler». Aquest paper de la societat per recuperar el català també surt en la resposta de Delis. Proposa «un reforç positiu de l’ús del català entre iguals, premiar l’ús. No tot es pot fer a les escoles, però. Es important la conscienciació a casa, mitjans de comunicació, més material de consum de qualitat en català a les xarxes...». Lapeña aposta per «una ludificació de les activitats en català». Solà, creu que cal «apostar més per l’aula d’acollida». Grasset hi coincideix. També Villegas. Estan d’acord que caldria crear-ne més. En els seus centres n’hi ha una per als 700 i 500 alumnes que atenen, respectivament. Per a Gill, de la Renaixença, és bàsic potenciar el català a nivell oral quan són petits.
Reclamen als polítics més decisió, concreció i que no passin als centres la patata calenta
ERC, Junts, PSC i Comuns van arribar a un acord, del qual es va despenjar Junts, que estableix l’escolarització sense percentatges i deixa en mans de cada centre l’equilibri entre català i castellà.
«Que acordin el que vulguin, però la llengua de Catalunya és el català», diu taxativa Assumpta Pla, de l’Institut Lluís de Peguera. Francesc Delis, del Lacetània, prefereix esperar a opinar fins que es concreti. Carles Lapeña, del Guillem Catà, diu que «no puc fer valoracions perquè és un acord que diu molt i que no diu res». Sònia Solà, de l’Escola Oms i de Prat, no hi està d’acord. Creu que els polítics «no estan fent la feina que els pertoca» i els demana: «No em passeu la patata calenta». Per a Cristina Grasset, de l’Institut Pius Font Quer, «el que ha de fer el Govern és plantar-se i defensar que la immersió és el model que tenim». Deixar que cada centre decideix ho considera «covard». Gemma Cassà, de l’Escola La Font, no veu clara la proposta. Diana Gill, de l’Escola Renaixença, coincideix amb Solà. «Que es mullin. Igual que decideixen el nou currículum que decideixin la resta i si volen defensar la immersió lingüística, que la defensin i ens diguin què hem d’aplicar. Que prenguin ells la responsabilitat, que per alguna cosa ocupen el càrrec on són». Admet que «portem dos anys durs i hi ha descontent i cansament». Raquel Vilà, de l’Escola Valldaura, prefereix no opinar. Queralt Villegas, de l’Escola Bages, valora que una cosa és la política i l’altra la realitat de l’escola.
