Com a aportació a la commemoració del 500 aniversari de l’estada de sant Ignasi a Manresa, Regió7 ha produït i va posar ahir a la venda per Sant Jordi un pòster que reprodueix amb la màxima fidelitat possible la Manresa de 1522, la que Ignasi es va trobar quan va arribar a la ciutat camí de Terra Santa. La documentació històrica ha estat aportada per la historiadora Raquel Valdenebro Manrique, i la il·lustració ha estat elaborada per Daniel Hernández Massegú. Entre els dos, treballant minuciosament per reconstruir carrers i cases a partir del coneixement disponible, han elaborat un viatge en el temps que transporta l’espectador cinc segles enrere.
El disseny de la làmina, que fa 68 per 98 centímetres i inclou informació sobre els punts més interessants de la ciutat en aquell moment, ha anat a càrrec de Bet Padró, de l’equip de disseny del diari.
El pòster ja és a la venda per Sant Jordi i es pot adquirir per 6 euros més el preu del diari. Els subscriptors el poden adquirir al marge de l’exemplar del dia mostrant el carnet de subscriptor. Estarà a la venda durant dues setmanes i, a partir del 9 de maig, es podrà adquirir a l’Oficina de Turisme. El treball, iniciativa de Regió7, ha comptat amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa, que disposarà del pòster per a la difusió de la commemoració. També hi ha col·laborat l’estudi Miliunarquitectura.
El pòster de la Manresa de 1522 té com a precedent una làmina anterior promoguda també per Regió7 i amb Valdenebro i Hernández com a autors, que mostrava la ciutat de 1375, en el moment en què es va completar el circuit de muralla del segle XIV. Si en aquella producció de 2008 es mostrava una ciutat en plena expansió, en aquesta es viatja a una Manresa en crisi després de pestes i epidèmies.
Raquel Valdenebro Manrique és llicenciada en Història Medieval i investigadora. A la revista Dovella ha publicat diversos articles. Per part seva, Daniel Hernández Massegú és professor de l’Escola d’Art de Manresa des de l’any 2000 i des del 2010 n’és el director.
La Manresa que va trobar Ignasi quan va travessar el Pont Vell procedent de Montserrat no vivia les seves millors hores. Valdenebro parla directament de «decadència», tot i que també remarca que era una ciutat que començava a aixecar el cap. «No trobaríem cases empobrides, però sí zones abandonades. Queden els supervivents».
Després del segle XIV, el de més prosperitat a la ciutat, «entre el 1400 i el 1500 són cent anys de desastre, de misèria. Cent anys terribles. A partir del 1400 l’acumulació d’onades fa que la pesta es noti amb molta més força. Per exemple, la família Andreu [una nissaga de prohoms de la ciutat de la qual en va fer un estudi] desapareix. De cop i volta, només en queden dues dones i un nen petit». Lligat amb sant Ignasi, fa notar que les ínyigues, que és com es coneixen les dones que van ajudar el pelegrí en la seva estada a Manresa, «són les úniques que queden de les seves famílies».
Primer hi ha la pesta i després arriba la guerra civil catalana per rematar-ho. Un cop finalitzada, «els anys que van entre 1472 i 1500 costa molt de tirar endavant». El 1522 Manresa tot just comença a remuntar, doncs. «El consell de la ciutat veu que és un moment tan baix que necessita rebre població com sigui i fa el que se’n diuen enfraquiments. Si hi vols venir a viure no pagues impostos, només pagues el manteniment de la sèquia i de les muralles». Això atrau força població i «hi ha una renovació».
De 8.000 a 1.500 habitants
Per bastir la informació que ha servit per recrear el mapa, on hi ha marcats 75 punts, els més destacats dels quals amb una explicació inclosa, la historiadora ha consultat el Manual del Consell, que són les actes de l’Ajuntament. «Hi veus que són anys que no hi ha ni obres. Només es van renovant els càrrecs públics i es fan quatre coses de manteniment de les piles», les fonts per al bestiar. «La de Santa Llúcia, la de la Plana... Sobretot, el que s’hi veu és la funció de les muralles, que no és defensiva sinó perquè no entri la pesta, per controlar les epidèmies. Es tanquen els portals i només se’n deixen oberts un parell i amb l’ordre als portalers de controlar si les persones que arriben tenen símptomes o no i que facin quarantena als hospitals dels afores». Fins al 1521. Al 1522, «pel que diu la història, aquest control estava més a Barcelona i sant Ignasi ve aquí perquè sap que allà no el deixaran passar. Sembla que el 1522 és un any més de relaxament», a Manresa.
La ciutat tenia aleshores «unes 300 cases. He calculat uns 1.500 habitants». A la seva millor època n’havia tingut fins a 8.000... «Hi ha una part alta, que són el carrer de Sobrerroca, plaça Major, Carme i Sant Miquel i una més baixa que, sorprenentment, a diferència de a l’Edat Mitjana, s’estén cap al carrer d’Urgell, la plaça de Valldaura i Barreres, però tota la zona del carrer de Santa Maria, Arbonés, està abandonada. Tot són camps. No hi vivia ningú». Hernández, el responsable de plasmar-ho, comenta que «em va fer esborrar moltes cases».
Una altra documentació consultada per Valdenebro és el Llibre del Manifest, que «és com una declaració de la renda i allà surten tots els caps de casa de totes les famílies amb les propietats que tenen. I moltes vegades hi trobes: i aquella adoberia enderrocada, i aquella adoberia sense ús. Bona part de les famílies més potents són comerciants de roba, de llana o de fil, i les que tenen més fortuna acaben sent mercaders». Quant a l’activitat econòmica, «Manresa també viu un canvi».
Un estil més realista
Amb els llibres d’inventaris va poder «reconstruir les illes de cases i els veïnatges». Molta feina, però «divertida», admet, i compartida amb Hernández, que ha fet un mapa molt diferent al del 2008. Mentre el d’aleshores té un estil més pictogràfic, aquest es veu molt més real. «El procés ha estat totalment diferent. He buscat que, sense sortir de la il·lustració, sigui més realista».
Recorda que Valdenebro li deia: «aquí hi ha una carnisseria, aquí hi ha la casa d’un boter... Et fa passar de la imatge de dron a imaginar què hi havia en aquell carrer». Aquesta part, afirma, «és el més divertit de fer». Assegura, però, que «és un dibuix que no acabaries mai».
L’il·lustrador és conscient que molta gent acostarà el nas al pòster per trobar llocs coneguts i diu que això els ha suposat un plus de responsabilitat. Per fer les esglésies «he buscat les imatges més antigues, sabent que moltes havien patit transformacions» i que a dia d’avui la majoria no existeixen. El 1522 han desaparegut tots els ravals, llevat de les Escodines; al costat de la Seu hi ha un cementiri, i la plaça Major la parteix una illa de cases i hi passa el carrer de Bosseria. De tot plegat només en fa cinc-cents anys...
