Regió7

Regió7

ENTREVISTA Àurea Autet Puig Psiquiatra infantil i juvenil i directora de Salut Mental de la Fundació Althaia

«Hi ha jovent a qui mai no se li ha posat un límit»

Presumeix de ser de Moià. És el seu poble i se’n sent orgullosa. La seva activitat professional l’exerceix a la Fundació Althaia de Manresa, on va arribar el 1999 com a metgessa resident

«Hi ha jovent a qui mai no se li ha posat un límit» | ANNA GORCHS

Que abans de l’adolescència s’hagués llegit les obres completes de Sigmund Freud era un clar indicador que el seu interès per la ment de les persones no quedaria en aquesta singular anècdota. Àurea Autet Puig, acabada la carrera de Medicina, es va especialitzar en psiquiatria. Va ser la primera metgessa resident en psiquiatria que hi va haver a Manresa. Més endavant, el 2008 , aquesta moianesa de soca-rel va assumir la direcció del Centre de Salut Mental Infantojuvenil de la Fundació Althaia i, des del 2018, és la directora de Salut Mental de la mateixa organització, càrrec que havia quedat vacant per la jubilació del Dr. Pere Bonet. Autet, que té facilitat per comunicar i empatitzar, és una de les veus més autoritzades de Catalunya en l’àmbit de la salut mental. També és molt realista i reconeix que, malgrat hi ha obertes múltiples investigacions, encara queda molt per saber del funcionament del cervell.

Amb una feina com la seva deu ser difícil agafar el son quan va a dormir.

Crec que desconnectar és un entrenament. Quan comences és molt difícil perquè el dia a dia et pot portar a relats esfereïdors. Per poder atendre adequadament, els professionals hem d’estar bé, i això implica desconnexió. Tot i això, a vegades hi ha històries que te les emportes i potser no et deixen dormir durant uns quants dies. Malgrat haver guanyat en experiència, és bo que això encara passi.

En quin moment va decidir ser psiquiatra?

Fa una mica de riure, però els meus pares comenten que als deu o dotze anys ja deia que volia ser psiquiatra. Tot i que no soc gens psicoanalista, jo ja havia llegit les obres completes de Freud. Era una nena que llegia tot el dia, fins al punt que preocupava als pares.

Doni’ns alguna recepta per tenir una bona salut mental.

Una de molt important i que està validada científicament és tenir un bon suport social. És un dels factors de màxima protecció per a la salut. Amics, companys, parella, família...

En els darrers anys s’han normalitzat les visites al psicòleg i poc al psiquiatre.

El psiquiatre continua estigmatitzat. El psicòleg, fins i tot, podria dir que ara està de moda. És allò de posa un psicòleg a la teva vida... Tots els problemes de la societat no se solucionen amb el psicòleg.

En generacions anteriors, a falta de psicòlegs, moltes persones s’anaven a confessar.

Sí, compartim aquesta percepció. Hi ha persones molt creients que també suporten millor les adversitats.

En el supòsit que tots passéssim per la consulta del psiquiatre, en sortiríem amb algun diagnòstic?

Espero que no. Quan parlem d’un trastorn vol dir que té un impacte important sobre la vida d’una persona i que afecta el seu funcionament. Tots podem tenir un tret, alguna coseta, però això no és un trastorn. Hi ha d’haver una interferència remarcable.

Ens trobem immersos en una societat plena d’incerteses, cada vegada més. Entre els infants i el jovent, què genera més consultes?

La crisi de la covid ha fet que parléssim més de la vulnerabilitat dels joves. Estem immersos en una societat on hem protegit molt els nens i els adolescents, no els hem ensenyat a viure i a veure que les coses no són sempre com volem, que hi ha límits... En un entorn com aquest arriba una pandèmia, es retallen les relacions socials i els joves esdevenen fràgils. No vull simplificar, però nosaltres hem viscut una pandèmia davant les pantalles, res a veure amb els joves que a finals dels anys trenta del segle passat van haver d’anar a la guerra.

Està parlant d’una hiperprotecció als nens i joves. Com es reverteix?

En els 22 anys que fa que exerceixo com a psiquiatra infantil, veus, i cada vegada més, que hi ha jovent a qui mai no se li ha posat un límit. Ni els estudis sempre van com voldríem, ni les relacions sentimentals, ni... Per part dels pares, hem de pensar que és molt important l’educació en valors i amb uns límits perquè se sàpiga conviure amb les incerteses. Els joves no poden pensar que tot està controlat i que tot es pot redreçar fàcilment.

Hi ha un boom de llibres d’autoajuda. Què en pensa?

Jo no en llegeixo habitualment, però això és una opció personal. Soc conscient que hi ha llibres que estan escrits a partir de l’evidència científica i que poden ajudar moltíssima gent i que són recomanables. N’hi ha d’altres que diuen obvietats, fins i tot bestieses, i que són preocupants.

Sovint apareixen dades estadístiques sobre salut mental. Els països nòrdics no solen sortir-ne ben parats.

Com més bona vigilància epidemiològica, més identifiques problemes i pot semblar que hi ha una pitjor salut mental. Els països nòrdics tenen una taxa més alta de suïcidis, mentre que pel que fa a l’Estat i a Catalunya ens situem entre les més baixes d’Europa. Té molt a veure amb el suport social percebut, així com amb les hores de llum, el clima. Hi ha moltes circumstàncies que poden influir en les taxes de suïcidi. Es nota quan hi ha guerres, crisis econòmiques o canvis de règim polític.

Hi ha països pobres on la gent aparenta ser més feliç amb poc que en territoris rics.

Hi ha trastorns que tenen una base genètica important. Si , per exemple, parlem de l’esquizofrènia, en trobarem a qualsevol lloc del món. Hi ha zones necessitades del més bàsic que saben conviure amb la frustració des del primer moment. Molt del malestar emocional que detectem té una relació directa amb les prioritats que pugui tenir cada societat.

El suïcidi entre el jovent ha passat a ser la primera causa de mort, per sobre dels accidents de trànsit.

Gràcies a les mesures adoptades i a les campanyes s’han reduït molt les morts a les carreteres. En el cas del suïcidi, no podem dir que augmenti, però sí que cal prendre mesures per reduir-ne la taxa. En aquest sentit, en el conjunt de Catalunya s’ha posat en marxa un pla de treball que comença per la detecció a les escoles i als centres de treball. Hem de lluitar i molt davant la mort evitable. Cal trencar els estigmes i saber demanar ajuda quan calgui.

Molts estudis ja remarquen que el segon cervell és l’intestí. Això és força nou.

Quan estudiava, no formava part dels continguts, però ara hi ha estudis solvents en aquest sentit.

Quins són els principals tabús que encara prevalen en la salut mental?

No hi ha problema a l’hora de parlar d’angoixa o de depressió, però sí d’esquizofrènia o de trastorn bipolar. Costa de dir-ho i d’acceptar-ho. Els afectats han de poder fer una vida laboral i social com qualsevol altra persona.

El mindfunless s’ha escampat arreu del planeta. Un best-seller argumenta que és la nova espiritualitat del capitalisme.

El mindfulness té evidències científiques en alguns trastorns i per prevenir recaigudes. És una tècnica a tenir en compte. A partir d’aquí, pensar que serveix per a tot és un error. Cal anar amb compte quan es venen solucions com si fossin productes de mercat.

Digui’ns les principals seqüeles que ha deixat la covid.

En la població, en general, hi ha malestar emocional, més irritabilitat i cal cuidar-nos. Entre joves s’ha detectat un increment de trastorns, com el de la conducta alimentària. Ha estat brutal a tot el món, amb una gran influència de les xarxes.

Més hores davant les pantalles, més addiccions.

Hi ha hagut un ús i abús de les noves tecnologies. Hi ha dos companys, Jordi Bernabeu i Dominica Díez, que participen en l’elaboració d’un pla en l’àmbit nacional per a la prevenció i abordatge de les addiccions conductuals. Els anys 80, el principal problema era l’heroïna, després la cocaïna, el cànnabis, i ara ens hem de plantejar les addiccions conductuals. Abans potser s’anava al bingo, ara a cada ordinador hi ha propostes que generen addiccions.

Hem passat una època en què s’ha parlat molt de la sobremedicació dels nens.

És un debat necessari. Em preocupa moltíssim la sobremedicació, però també que no es faci un diagnòstic i l’abordatge adequat. Els fàrmacs no es poden demonitzar, salven moltes vides i, a la vegada, no es pot medicalitzar el malestar, la vida quotidiana o un nen per ser mogut. Tot i que sigui complicat, cal trobar l’equilibri.

Tothom té el que es mereix?

No.


Millor qualitat i pitjor defecte.

No ho hauria de dir jo...


Quina part del seu cos li agrada menys?

Hi vaig deixar de pensar fa temps...


Quant és un bon sou?

El que em permet viure amb qualitat, a mi i als altres.


Quin llibre li hauria agradat escriure?

Una habitación propia (Vírginia Woolf).


Una obra d’art.

Les fotografies de Diane Arbus.


En què és experta?

Em falta molt per aprendre.


Què s’hauria d’inventar?

Una fórmula per tractar-nos millor els uns als altres.


Déu existeix?

Per mi, no.


Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

Marie Curie.


Un mite eròtic.

Em sedueix la intel·ligència.


Acabi la frase. La vida és...

Adaptar-se.


La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Bona.


Tres ingredients d’un paradís.

Tranquil·litat, amor (amistat) i llibres.


Un lema per a la seva vida.

No facis mal.

Compartir l'article

stats