L’Estat garanteix el dret a la propietat privada. L’Estat garanteix el dret a un habitatge digne i adient. L’Estat espanyol no compleix la segona garantia, com és notori, i a canvi tampoc no fa respectar la primera. Els preus de venda i de lloguer, la incapacitat dels governs per controlar-los, i la mínima promoció pública deixen milers de persones totalment desemparades. Algunes tiren pel dret i ocupen pisos buits, pel seu compte o de la mà de màfies. Altres usurpacions no responen a casos de necessitat sinó a pura cara dura i menyspreu de la convivència. Els governs que no actuen per garantir el dret a l’habitatge es mostren igualment passius davant la problemàtica de l’ocupació. Les dues faltes, els dos incompliments, es tapen mútuament.
Dijous la problemàtica de les ocupacions va arribar al ple municipal de Manresa de la mà del grup socialista i el seu portaveu, alhora que el futur candidat a l’alcaldia, Anjo Valentí Moll. La seva moció, en la part resolutiva, contenia propostes. Dues incidien en les dificultats per veure garantit el dret a l’habitatge, i cinc enfocaven les ocupacions com un problema de delinqüència que provoca malestar als barris i als veïnatges. Cinc a dos.
El PSC manresà demana que bancs, immobiliàries i grans tenidors cedeixin el seu parc de pisos buits per fer-ne una gestió social, i que la Generalitat doni diners als ajuntaments per tenir-ne de propis. Aquestes són propostes de sensibilitat social. Però també demana canvis normatius per facilitar l’actuació policial immediata en cas d’ocupació, jutjats i fiscals especialitzats, un pla especial del Departament d’Interior contra les màfies, una reforma del codi penal per «clarificar la tipificació dels delictes de violació de domicili i d’usurpació de la propietat (...) incrementant la penalitat actual», i una taula municipal de seguiment de les «ocupacions conflictives per al veïnat i per al barri». Aquestes són propostes d’un partit de llei i ordre.
Formulacions pròpies d’un partit d’ordre amb demandes ambicioses per la banda social: Requerir a bancs, fons immobiliaris i grans tenidors que cedeixin els habitatges buits als ajuntaments, o esperar que la Generalitat doni prou diners als municipis per «ampliar decididament el seu Parc d’Habitatge Social», no són poca ambició. Però és un partit d’ordre que a l’ambició social li afegeix la clara determinació d’utilitzar les armes de la llei i l’acció dels cossos policials per tallar d’arrel el fenomen de les ocupacions il·legals. La visió social no treu la determinació coercitiva.
La proposició socialista va ser rebutjada pels vots contraris de Fem Manresa i de la coalició de govern ERC-Junts, que n’havia presentat una d’alternativa, tot i que, al final, la va retirar. Aquest cronista no sap què deia perquè no va ser llegida durant el ple. Tampoc la del PSC, però el regidor Valentí havia estat tant amable de fer-li arribar abans. Que els pocs espectadors de la sessió vegin com es debaten textos que no coneixen és un fet habitual; ajuda a explicar l’escassa audiència i fa menys comprensible la passió amb què els regidors debaten el que només ells coneixen.
El text alternatiu del Govern el va defensar el regidor d’Habitatge, Jamaa Mbarki el Bachir, i de les seves explicacions tampoc no se’n podia deduir el contingut; només que hi ha ocupacions perquè manca habitatge (notable obvietat) i la culpa és de Madrid (derivada previsible). Per Fem Manresa, Roser Alegre va dir que el text del PSC era demagògic, criminalitzava l’ocupació i defensava la propietat privada, l’ordre i la seguretat, i que la moció alternativa de l’equip de govern «parteix del mateix marc». Res d’inesperat per la banda dels anticapitalistes.
Llavors, la cupaire, Gemma Boix, va proposar que es retiressin totes dues mocions per negociar-ne una de conjunta; l’alcalde Aloy va acceptar fer-ho però, Anjo Valentí va replicar que no entenia perquè no podien aprovar un text quasi idèntic al subscrit pels alcaldes d’ERC i de Junts de l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità. L’alcalde s’impacientava: «Només li pregunto si la retiren, sí o no?», i Valentí contestava: «sí, la mantenim, gràcies». Els germans Marx havien entrat en escena a les deu de la nit per posar la cirereta a un plenari que ja portava cinc hores de rellotge.
