Quiosc

Regió7

Fotografies des de la finestra: Les belleses de Manresa en els ulls que la miren

Els lectors de Regió7 han enviat una vintena d'imatges preses des de casa o l'oficina a la redacció de Regió7

20

Com veuen els manresans la ciutat des de la finestra? Andrea Izquierdo

Cap bona obra no queda sense el seu càstig, diu la dita. Els bons amics lectors han decidit cometre la bona acció d’enviar boniques fotografies de Manresa, preses des de la seva finestra, a la redacció d’aquest diari, perquè en confegís un acolorit reportatge molt visual, i el càstig que mereixen és que aquest escrivent els avorreixi explicant-los la seva vida. 

De petit, casa meva -que no era meva, és clar- era un pis antic, extens i complicat, que, segons la finestra o el balcó que triés, oferia escenografies variades. Des de l’habitació veia el campanar de la Seu i escoltava els diferents tocs de les seves campanes: els quarts i hores, la crida a la missa conventual i el repic joiós quan el capellà mostrava al poble l’hòstia acabada de consagrar. La memòria auditiva registra dos repics diferents, el més antic, animat per la lleugera variació de velocitat amb què rotaven els volants de les dues campanes, i el més modern, ric i complex, recollit pels avançats Fusioon (Manel i Jordi Camp, Santi Arisa, Martí Brunet) en el seu Minorisa Suite.

Uns metres més enllà, la sala on fèiem vida obria balcó sobre el pati de l’Ateneu i el seu carrer, que era el de les Piques, via d’entrada a la ciutat des de l’estació del Nord abans que obrissin el rectilini Alfons XII, avui passeig de la República. Piques amunt havia vist, a molt primera hora, ramats de xais de camí cap a l’escorxador, que per tant deurien travessar quasi tota la ciutat. Aquell era un paisatge de teulades desiguals amb la torre de Santa Caterina al darrere i, omnipresent, la serra de Montserrat. Manresa és una ciutat des de la qual s’albira Montserrat amb el perfil que justifica millor el seu nom. Traient el cap pel balcó veia la Seu a un costat i Collbaix a la banda contrària, i la tieta Francisqueta, la germana més gran de la mare, tenia tota una teoria molt elaborada per pronosticar el temps segons si el vent o els núvols venien de la basílica o de la popular muntanya.

L’extrem contrari del pis obria una finestra i un balcó a la que havia estat plaça de Santa Magdalena, al carrer de Sant Miquel, i era un petit paisatge absolutament urbà, de gent amunt i avall i de comerços oberts: dues pastisseries, una botiga de moda femenina, una carnisseria, una merceria, un sastre... Al cap d’uns quants anys vam canviar de carrer sense moure’ns del barri, i el nou pis també tenia un davant i un darrere. Des de la part del davant, que era un primer pis, es veia la meitat de la plaça Major, que era un bon entreteniment, sobretot els dies de mercat. La del darrere s’abocava sobre les profunditats de la balsera, i s’hi veien els teulats de les Escodines i molt més enllà, cap a Sant Joan de Déu, cap a Santa Clara, cap a la Balconada, cap a la vall per on fuig el Cardener, però només una part de Montserrat, una mancança que m’ha perseguit fins que la vaig resoldre totalment en la darrera mudança, ja granat.

Des de l’allargassat balcó del meu actual domicili veig el més proper i el més llunyà, i aquest no és un mal privilegi. El més proper són els arbres del parc, i els gronxadors on juga la mainada que surt d’una escola propera, i la catifa verda de salut variable on s’exerciten els gossos del barri, el nombre dels quals no para de créixer, tant que al meu carrer ha obert, sembla que amb èxit, una botiga especialitzada amb servei de veterinari inclòs, a la cantonada on hi havia hagut l’oficina d’una entitat vallesana d’estalvi absorbida, deglutida i oblidada. Mentre les mascotes es continuïn reticents a internet, les botigues que s’hi dediquen tindran més futur que les sucursals bancàries. Els arbres del bosquet del parc, que ha patit una aclarida d’ençà la seva creació, aixopluguen menys berenars amb manta i cistella dels que mereixeria, però alguna vida s’hi troba, a banda de les garses que de vegades s’hi entretenen.

Encants a la llunyania

Aquesta és la visió proximal; la distal és un panorama de gairebé cent vuitanta graus que s’estén des de Talamanca a llevant fins al viaducte del Suanya a ponent, passant pel Montcau, la serra de l’Obac, la serralada de Montserrat amb la part de la falda que el turó de la torre de Santa Caterina no em deixava veure de petit, el coll de Can Maçana, les urbanitzacions i el castell de Sant Salvador de Guardiola... i entre els arbres immediats del parc i les llunyanies muntanyoses, una ciutat amb les seves llums i les seves ombres, els seus sorolls i els seus silencis, els seus estudiants i els seus pensionistes, els seus matinadors i els seus troneres, el camió del servei de neteja que rega a primera hora i el seu company que alça, tomba i buida els contenidors quan la majoria ja és al llit, l’ambulància que engega la sirena quan s’aproxima a la cruïlla de la rotonda per avisar, i la moto que fa soroll per exigència del seu codi genètic. 

I al mig del pas, entre la llunyania i la immediatesa, el turó de Puigterrà, el popular Castell, que un pot mirar i remirar durant hores sense veure ningú que n’aprofiti la fresca de les ombres. 

Al vespre, a mesura que minva la claror natural, guanyen protagonisme les llums dels Trullols, amb l’agulla del multicines; la claror a les finestres del gran hospital, rere les quals hi ha qui pateix, qui vetlla, qui espera, qui té por, qui vol creure i qui s’acomiada sense dir-ho; les fileres dels alts fanals del polígon de Bufalvent, que a la nit posen lumens al silenci de la inactivitat; una lluïssor més enllà de l’horitzó que indica on podem trobar el doble sistema de ciutats del Vallès Occidental; un cop més la silueta montserratina, més endevinable per poc que la lluna hi ajudi, i l’estranya filera de cuques de llum a mitja altura que els poc informats poden prendre per ovnis però que pertanyen al llarg i estret aparcament del santuari... 

Si tingués un arbre de fulla caduca davant de la finestra, em fixaria en les seves evolucions. Com li neix la primera fulla, de quin color és, com li apareixen més i més companyes, com es fan grans, com s’atapeeixen. L’arribada de les flors, les ventades que s’enduen els pètals, l’estora que deixen a la vorera, els vianants que hi rellisquen en dies de pluja o que esternuden pel polsim. L’aparició dels fruits, la maduració, la caiguda, la descomposició, les taques a la vorera, els vianants que s’hi enganxen i s’aturen a netejar-se les soles fregant-les contra la vora. L’arribada del fred, l’esgrogueïment de les fulles, la caiguda poètica que s’allargassa fins ben entrat l’hivern si una bona ventada no la precipita. I els esquelets de les branques i els branquillons que esperen la nova primavera i qui sap si l’esporgador municipal. 

El massís sagrat

Però davant del balcó no hi ha cap arbre de fulla caduca, tot i que en veig un munt als carrers del voltant, i cada dia passo per sota d’algun d’ells; el que tinc a la vista des del sofà, sense necessitat d’inclinar-me per observar el que tapa la barana del balcó, és Montserrat i els seus canvis infinits. Perquè Montserrat, vist des de Manresa, és un espectacle que mai no avorreix. Per això n’hi ha tants en aquestes fotos. Amb el pas de les estacions canvia la incidència de la llum solar i les hores i els angles de l’alba i el crepuscle, així com els colors que pinta sobre el llençol de pedra. La humitat i el vent li posen i li treuen les capes de gasa que fan més diàfana o etèria la percepció, les nuvolades li llepen les punxes de les agulles o baixen per amagar-li tots els cims, i la boira que puja del riu el vesteix amb faixes i faldilles.

De vegades el capvespre encén una simfonia de vermells, blaus i taronges darrere seu, i aquell és un dia gairebé tan joiós com aquells altres en què, de tant en tant, es lleva cobert de blanques pinzellades de neu; si a més a més hi toca el sol avar del matí d’hivern, convé quedar-s’ho mirant abans que el miratge desaparegui. 

Compartir l'article

stats