Juan Carlos Vázquez és una d’aquelles persones que comencen la jornada laboral a primera hora del matí, sovint molt d’hora, i, a vegades, l’acaba quan ja ha canviat el dia del calendari. És autònom i durant vuit hores, o les que calgui, transforma els pisos, pàrquings, o qualsevol espai, a partir de les habilitats amb els pinzells i la resta d’eines pròpies dels pintors. Poc o molt és una faceta artística, com també ho és al vespre, a la nit o a altres hores quan es vesteix de dona del món de l’espectacle de varietats i es converteix en la Karla. A molts municipis de tot Catalunya, i també de fora, aporta les seves dosis d’humor, ball i el que faci falta a un públic que, si pot escollir, prefereix que sigui familiar. És de Manresa, homosexual i activista pels drets del col·lectiu gai. Fa pocs dies va participar en les carrosses i desfilades característiques del Dia de l’Orgull Gai. Necessita dues habitacions de casa seva per poder-hi guardar tota la roba que fa servir quan el Juan Carlos es converteix en Karla. Està content d’aportar el seu gra de sorra d’humor i d’optimisme a la societat.
Transvestit, transformista, drag-queen, transgènere... No és fàcil, actualment, saber utilitzar la terminologia justa.
Apareixen molts noms i, certament, sembla tot més complicat. En temes de sexe tampoc no acabo de saber gran cosa: que si asexual, ‘bello amor’, poliamor, bisexual... Jo soc transformista, no soc dona, ni vull ser-ho. He assumit aquest personatge, que és la Karla Show, que té per objectiu fer feliç la gent. Vaig a les festes i vull que siguin animades i maques. Que el públic s’ho passi bé i en tingui un bon record.
No té dubtes que és un home al qual li agraden els homes.
Per saber si una cosa t’agrada, primer l’has de tastar. De ben jovenet, jo no sabia quines eren les meves preferències. Com tantes altres persones, jo vaig créixer en un ambient de desinformació sexual. En aquella època, d’aquest tema, els pares no et parlaven de res. Desconeixia què era un gai. Si sentia a parlar de ‘mariquita’, volia dir que aquell home era efeminat.
De petit, a l’escola, es va sentir discriminat?
No, mai, no he sabut mai què és el bullying. Encara tinc una colla d’amics de la infantesa i no hem tingut cap problema per temes d’orientació sexual. De petit, no tenia clares quines eren les meves tendències. En realitat, la meva manera de fer no era efeminada. No era com ara, que als deu anys, un nen ja pot haver vist pornografia o haver accedit a informació de caràcter sexual.
I de gran s’ha sentit assetjat.
Només recordo una vegada una persona anònima, pel carrer i de lluny, que em va cridar ‘maricón’, i jo li va dir ‘gilipolles’. I així va quedar. És l’únic incident que he viscut.
Fa deu anys, als 43, vostè va fer una aposta forta per projectar-se pel vessant més femení a través de Karla Show.
Sí, però la meva faceta artística ve des que era molt petit. Ja a l’escola La Font feia el ruc, a la meva manera. Més tard, vaig fer les primeres actuacions. Després de fer el servei militar vaig descobrir què era el transformisme i, fins i tot, em van donar un premi com a reconeixement als espectacles que vaig fer en benefici de la lluita contra la sida. Vaig aconseguir recaptar per a l’Hospital del Mar dos milions de pessetes, que aleshores eren molts diners. Aquella etapa, però, la vaig tallar perquè l’ambient que es respirava no era el desitjable.
Expliqui’s una mica més.
No és que només em sentís marginat per la societat, sinó també pels mateixos gais, que no veien bé els transformistes. Vaig penjar els hàbits fins que les coses van canviar. No és el mateix un gai dels vuitanta a un d’ara. Tot és diferent. La meva decisió va ser radical. D’avui a demà.
I això que també havia actuat a Sitges, on el món gai hi tenia una presència notable.
Vaig trobar-me en alguna situació desagradable. Per una banda, el desamor d’un noi perquè jo era transformista i, per l’altra, en una sala volien que els artistes alternessin amb els clients. Jo tenia molt clar que quan acabava l’actuació me n’anava cap a casa.
Com va definir el personatge de Karla que l’acompanya des de fa una dècada?
Vaig tenir en compte els meus gustos i el meu tipus corporal, ferm, a l’estil Mary Santpere. Estil vedet, però bast. Em vaig inspirar també en la Sara Montiel, la Lola Flores i la Rocío Jurado.
La cantant amb qui se sent més identificat és...
La Rocío, perquè quan la imito és la que em queda millor. Miro els seus vídeos, com es mou, com parla, com és la seva expressivitat. També he de dir que els espectacles de transformisme han canviat i que prioritzem l’animació, que la caracterització dels personatges. La gent vol riure.
En les interpretacions musicals prioritzen el playback.
Sí, exceptuant quan improviso alguna bestiesa. Hi ha música, però cal posar sentit de l’humor per a totes les edats.
Aposta per l’humor i per fer riure. En realitat vostè és una persona optimista i ho intenta transmetre?
Sempre penso que tot anirà bé. I que endavant i força. Que al mal temps, bona cara. I el cert és que la pandèmia va fer molt de mal al món de l’espectacle. En els darrers mesos ha tornat a remuntar, però encara som al nivell un xic per sota d’abans de la covid. Per sort, allà on tinc més actuacions és al Bages, al Maresme, a Barcelona i també a la Comunitat Valenciana, Múrcia i, fins i tot, he hagut d’anar a França.
Ara som en un període que es parla molt de revolució sexual. S’hi sent identificat?
Hi ha moltes coses que se m’escapen. Avui em comentaven el cas d’un noi que es vol operar per ser noia i lesbiana. Són coses tan rares.
Vostè, doncs, no està per les operacions de canvi de sexe, ni per tractaments hormonals.
No, no, tot això està fora de lloc. No té res a veure amb mi.
És dels que té un agent que el representa?
No, les gestions les faig jo directament. A molts llocs em coneixen i repeteixo. Les xarxes socials són una bona eina per promocionar-se i concertar noves actuacions.
Parla de l’ambient familiar i de l’acceptació de la canalla.
M’hi sento molt bé en els ambients familiars. Als més petits, en un primer moment els faig por, però, de mica en mica, miro d’obrir camí i guanyar-me la confiança de tothom. Al final, tot plegats semblem una gran família. Notes que la gent t’estima i això s’agraeix.
Tot vostè destil·la un aire propi dels espectacles que es feien al Paral·lel de Barcelona, a El Molino, l’Arnau...
Sí, m’agradaven aquests espais i també la Bohemia, l’Apolo. Allà, entre d’altres, hi havia anat a veure la Lina Morgan, la Lita Claver i altres artistes de l’època. Jo havia arribat a conèixer personalment la Rocío Jurado i la Sara Montiel. Em faltava la Lola Flores.
Com a pintor decorador se sent artista?
En bona part, sí. Vaig fer-me pintor perquè, de petit, ja veia que m’agradaven les manualitats, com la de fer pessebres. La meva vida professional, però, havia començat a la Lemmerz, on vaig ser quinze anys. Després em van contractar una empresa de pintura i, posteriorment, em vaig posar pel meu compte.
Quines tendències es porten?
Ara, colors suaus i coses senzilles, tot i que durant dues setmanes he hagut de fer un estucat venecià.
L’any 2019 va ser una sorpresa veure’l a la llista del PSC, a Manresa.
Em va empènyer el Felip González, que el vaig conèixer a través de la meva cosina. Vaig mirar d’ajudar-los, però tenia clar que no sortirien.
Per la seva expressió no sembla que li agradi la política.
No m’agrada gens, m’agraden les persones.
En realitat, la política no l’entenc i hi veig coses absurdes.
Li preocupa especialment alguna cosa de la seva ciutat, Manresa
No és exclusiu de Manresa, però hi ha un problema de seguretat ciutadana. Hi ha hagut un creixement important de la població immigrant. Tal com passa amb els d’aquí, la immensa majoria és gent bona, però hi ha una minoria que no ho és tant.
ELS QUATRE CANTONS
Tothom té el que es mereix?
No.
Millor qualitat i pitjor defecte.
Bona fe, i defecte, també bona fe.
Quina part del seu cos li agrada menys?
M’has matat... el clatell.
Quant és un bon sou?
El que et permet viure bé.
Quin llibre li hauria agradat escriure?
La història d’amor dels meus pares.
Una obra d’art.
El David de Miquel Àngel.
En què és expert?
A fer riure la gent.
Què s’hauria d’inventar?
Alguna cosa que frenés la tecnologia i ens fes més persones.
Déu existeix?
No ho sé.
Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?
Cleopatra.
Un mite eròtic.
Àtila, el rei dels huns.
Acabi la frase. La vida és...
Molt maca i s’ha de viure.
La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?
Bona.
Tres ingredients d’un paradís.
Fora mòbils, menjar i tranquil·litat.
Un lema per a la seva vida.
«Caminante no hay camino, se hace camino al andar»
