«Vaig perdre una part de la família a l’holocaust»

Català, argentí, italià, alemany, israelià...

Intento resumir. Els meus avis venen de famílies italianes, poloneses, russes i alemanyes que van marxar d’Europa cap a Argentina abans de la Segona Guerra Mundial. Buscaven la supervivència i disposar del més bàsic. Per part de mare, l’origen és jueu i, per banda paterna, italià. A Europa hi havia, en general, una situació complicada, i creixia un sentiment antisemita. Amb aquesta barreja d’influències, jo soc de la segona generació nascuda a Argentina. Vaig perdre una part de la família a l’holocaust: avi; els seus germans i besavis. Van desaparèixer i no hem sabut ni a quin camp de concentració els van portar.

Queda clar que és una persona multicultural.

He begut de moltes fonts culturals. Arriba un punt que m’acabo demanant: d’on soc? I la resposta és que no ho tinc clar. En tot, la meva manera de pensar i d’expressar és molt pròpia d’Europa. L’entorn educa, però la influència de la família és molt gran.

Parla perfectament el català. Amb el seu perfil, deu tenir facilitat per les llengües.

Només en parlo quatre: el català, el castellà, l’anglès i l’hebreu. M’agradaria saber-ne moltes més, però encara no he tingut prou temps de posar-m’hi.

La dansa, la música i el teatre són la seva vida. Ho porta a dins des de petit?

La meva passió per les arts escèniques és innata. Recordo que, de molt petit, al pati de casa, a l’Argentina, estenia els llençols amb una corda llarga, a l’estil d’uns telons fantàstics, i feia els meus muntatges teatrals. M’imaginava les històries que interpretava.

Li faltava el públic i algun altre actor...

Mirava de captar el primer que trobava. Normalment era la meva germana petita, però no em feia res quedar-me sol. Des de molt petit mirava ballets o musicals a la televisió. Em quedava totalment captivat.

MTM és un centre valorat i una fàbrica d’estrelles. Alumnes, com a hobby, i d’altres que pensen en un futur professional.

La meva filosofia és molt clara: les coses s’han de fer bé. I aquest principi s’ha d’aplicar en totes les facetes de la vida. M’encanta l’excel·lència, però respon a un procés. Aquesta és la clau.

El camí cap a l’excel·lència ha de ser forçosament dur i esclau?

Jo, com a ballarí, vaig patir els mètodes de l’antiga escola, que humiliava, matxucava i desmoralitzava. Aquest mètode feia que no arribessin a dalt els millors i amb més talent, sinó els que tenien una capacitat emocional més gran per sobreviure. Jo a MTM i BMC vull demostrar que és possible arribar a l’excel·lència tractant bé les persones i fent que se sentin a gust. Vull que creixi l’autoestima dels alumnes i que se sentin reforçats i acompanyats.

Ens diu, doncs, que formar artistes és formar persones.

Un bon artista ha de créixer també com a persona. No es poden entendre els dos conceptes de forma separada. És indiferent que et formis per hobby o amb una mirada més professional. Sempre cal explorar, evolucionar, posar-se noves fites. La quietud i la mediocritat em desesperen.

El nivell de la seva escola ja és molt alt. Vol mantenir-lo o apujar el llistó?

El camí a seguir el tinc clar. Mantindrem una filosofia de treball molt depurada i amb la clau de tenir un equip de docent brillant. Les persones que treballen aquí, que són tretze, estan seleccionades una per una i hi aporten molt.

És un important consumidor de les arts escèniques. Com les valora?

A vegades, en espectacles professionals que comporten una producció brutal, acabes veient sobre l’escenari uns funcionaris, en el sentit negatiu de la paraula. En canvi, en propostes més modestes, que no són professionals, veus interpretacions molt reals i autèntiques. L’art és comunicació, i quan fas aquesta feina n’has de ser conscient.

Els primers estudis universitaris que va fer van ser de biologia. Per què?

M’apassiona la natura, m’agraden les plantes, i prova d’això és que casa meva és una selva. Ser ballarí o actor anava lligat a una condició sexual que fa trenta o quaranta anys a un poble de l’Argentina no era còmode. Gràcies a tenir molt de caràcter no vaig patir bullying per la meva condició d’homosexual, però sí que condicionava. També es donava per fet que, si eres ballarí o actor, et moriries de gana. Abans d’acabar el primer curs vaig creuar el carrer de Córdoba on estudiava. Just al davant hi ha el gran teatre de la ciutat. Volia dedicar-me a les arts escèniques.

Més actor que ballarí?

A data d’avui no ho tinc clar perquè he fet una mica de tot. Durant anys vaig ser ballarí de repertori clàssic. Als 21 anys podia haver tingut la vida resolta amb la companyia de ballet de Córdoba. Vaig pensar que seria avorrit anar sempre de casa al teatre i del teatre a casa i me’n vaig anar a Tel-Aviv. Allà també vaig entrar al ballet, però al cap de dos o tres mesos vaig veure que tot era una rutina i no sabia ni on era el mercat, ni què tenia al costat de casa. He renunciat dues vegades a tenir la vida resolta.

Com va veure la societat a Israel?

És una societat molt complexa i molt, molt exigent. Hi ha un ritme trepidant. En ser jueu jo hi tinc una identificació cultural, però allà hi ha arribat gent de mil llocs diferents. I hi ha una guerra present, ho he viscut.

Es va haver de militaritzar?

No, perquè quan hi vaig arribar ja tenia 21 anys i, per a ells, ja era un vell, un avi. A més a més treballava a la companyia nacional de ballet. A Israel té molt de pes la dansa contemporània, però on jo ballava era de repertori clàssic. També, en poc temps, vaig passar per un ballet rus, per la televisió, que pagava molt bé, però no tenia cap valor artístic, i per un grup brasiler fins que vaig aconseguir passar unes proves molt difícils d’accés a la universitat per estudiar durant quatre anys pedagogia de la dansa. Vaig veure que m’agradava i que tenia projecció de futur.

Molts jueus tenen habilitats per als negocis. És el seu cas?

Són tòpics. És com dir que els catalans són garrepes. Potser, en el fons, hi ha alguna cosa de cert.

Esteu fent una feina important per a la cultura i per a la ciutat. Rebeu ajudes o, si més no, felicitacions?

Zero. D’ajudes, no en rebem cap, som una escola i una SL, i això té moltes dificultats.

Doncs sou un exemple de supervivència?

O no!!!

Li deu compensar molt veure que té exalumnes actuant, en primera línia, a Madrid i a Barcelona?

Ara que fem deu anys, veig que hem aconseguit allò que m’havia proposat, allò que volia que passés. Hem fomentat la vocació a les arts escèniques i hem fet una aportació cultural a la ciutat. Tancar el cercle amb nous professionals que han sortit d’aquí és un orgull.

Com heu sobreviscut a la pandèmia?

Ha estat duríssim. Mai vam parar perquè vam continuar les classes online. No podíem deixar els alumnes sense aquesta via d’escapament emocional.

El veurem durant anys a Manresa?

Jo he dit als alumnes que la meva raó de ser aquí és l’escola. És la meva família, és la meva gent, és la meva vida. No tinc cap altre pla i soc molt feliç aquí.