Quiosc

Regió7

ENTREVISTA DE DIUMENGE Ferran Agúndez Navarro Economista, exdirectiu d’empreses, creador del mètode «Judo management».

Ferran Agúndez, economista: «Dediquem més del 40% del temps a la negociació»

L'exdirectiu d'empreses és també creador del mètode "Judo Managment"

«Dediquem més del 40% del temps a la negociació» | ALEX GUERRERO

El judo pot ser molt més que una disciplina esportiva. Això fa molts anys que ho va descobrir Ferran Agúndez Navarro, un manresà de 62 anys que va deixar la seva feina en grans empreses per articular un sistema de formació i gestió d’organitzacions a partir d’analogies amb aquest esport. Agúndez s’ha convertit en un apòstol del judo, des de tots els prismes. El practica des de jove i els seus fills també. Tots són cinturó negre, però el que preval per sobre del nivell esportiu és la filosofia de vida que hi ha darrere el judo, una disciplina creada el 1882 al Japó per Jigoro Kano. La devoció pel judo no ha privat que aquest economista sigui un practicant habitual del ciclisme o que se senti a gust en centres d’espiritualitat, com la Cova de Sant Ignasi o el santuari de Sant Pere Claver de Verdú.

Quan fa sessions de formació a empreses o quan escriu parla de la filosofia del judo. Quina és?

El nom de judo, d’origen japonès, ja ho defineix: és el camí de la flexibilitat. ’Ju’ vol dir flexibilitat, adaptació, i ‘do’ significa camí, pelegrinatge. La filosofia queda explícita al mateix nom de l’esport. És una singularitat perquè altres esports tenen noms associats a les característiques anatòmiques del joc: futbol, basquetbol, handbol...

Associat al judo hi ha valors com respecte, ajuda mútua, prosperitat, que, com a assessor d’empreses, deuen ser vitals.

Procuro que posin atenció en els valors. Hi ha empreses en què els valors brillen per la seva absència. A vegades, hi ha persones que només respecten els de rang superior. És una aberració tractar bé els que estan per sobre i malament el que està a un nivell laboral inferior. El respecte és indispensable i és una premissa en una disciplina com el judo. És primordial i està per damunt de fer caure a terra l’adversari. Quan faig formació a empreses, primer de tot saludem com a senyal de respecte i els explico el sentit que té. I comprovem si s’aplica o no a l’organització.

Amb el pas del temps constata si han fet efecte les seves aportacions.

Encara que hagin passat anys, la gent que ha vingut a les sessions ho té gravat a la memòria. És el millor retorn que es pot tenir. T’expliquen detalls concrets que han retingut i que els va impactar. Sovint no passa en altres tipus d’accions formatives.

Lideratge i judo són compatibles?

Sí, perquè el tipus de lideratge que proposo és el que, amb els anys, s’ha acabat imposant a gairebé tot arreu. Actualment, difícilment tenim al cap una sola persona que lidera, sinó equips que treballen de forma transversal. Al judo s’assoleix una manera de fer, de manar molt natural, focalitzada en la capacitat de servei. L’ajuda mútua és un dels principis bàsics d’aquest esport cooperatiu.

La Toyota és una de les empreses que van creure en el judo com a eina per ajudar a créixer.

Hem de pensar que Toyota és japonesa i que els principis del judo els tenen molt arrelats. Una vegada un directiu d’una gran empresa del Japó em va dir que prioritzaven el judo al karate perquè és més filosòfic. M’imagino que és per aquest motiu també l’esport que es practica a les universitats del país.

Una de les coses que ensenya el judo és a caure. No deixa de ser una lliçó de vida.

El fet de caure, encara que no ho sembli, aporta seguretat. I en el món de l’empresa és important. A l’escola s’hauria d’ensenyar a caure, tant des del vessant físic com des del psicològic. Saber caure a terra evita moltes lesions i saber caure psicològicament és una oportunitat per remuntar, per tornar a aixecar-nos.

El seu mètode «Judo management», quan va agafar forma?

El 1993 vaig ser conscient que podia desenvolupar aquest mètode. Va ser, a partir del 2013, quan el vaig començar a aplicar d’una forma sistemàtica. La primera sessió va ser per als ‘clúster mànager’ d’Acció, l’agència pública per a la competitivitat de les empreses. Estic content que els primers alumnes fossin professionals especialistes en innovació i que la meva aportació de col·laboració competitiva servís per facilitar la cooperació entre empreses d’un mateix sector.

I el mètode va agafar forma de llibre amb el pròleg del reconegut professor Xavier Ferràs.

Ara ja s’ha publicat en tres idiomes. El castellà, l’anglès i, des de fa molt poc, el francès. Lligat a la promoció, el lloc amb més vendes és l’Estat espanyol. També em consta que s’ha venut al Japó a través d’Amazon. Durant la pandèmia vaig fer una presentació a mestres japonesos, que van dir que els havia agradat molt perquè van constatar que havia seguit els principis del fundador del judo, a banda de la disciplina esportiva. Entre els propòsits de Kano hi havia que el judo es practiqués més enllà dels tatamis.

L’empresa que li reclama els serveis té algun perfil determinat?

En tots els anys no he fet cap sessió igual: pimes, microempreses agrupades, grans corporacions, estudiants. La més massiva va ser per a 350 alumnes de l’escola de negocis EADA, en el marc d’unes competicions de geociació per equips. Les universitats hi tenen molt d’interès, a la de Girona hi participo habitualment i a Xile també han volgut que els fes unes sessions formatives. Personalment, m’agrada molt anar a empreses mitjanes on hi participa des del director general fins a la darrera incorporació.

Els partits polítics s’han interessat per posar al dia les seves organitzacions a través del judo?

Segurament no els interessa canviar les formes de lideratge més tradicionals, amb formes de pensar en el que preval és que perdi l’adversari. Si els partits apliquessin el judo, aniríem més bé. Una de les mancances més evidents que tenen és la negociació. Dediquem més del 40% del temps diari a negociar i no ens n’adonem. Amb la família, els amics, a l’empresa i amb nosaltres mateixos.

A part d’explicar les analogies entre judo i empresa, hi ha contacte físic en el procés formatiu?

Sí, quan hi ha contacte vius l’experiència d’una forma molt més intensa. Psicològicament, la proximitat física uneix més les persones. Quan fem judo management i estem abraçats per aplicar una tècnica, flueix molt més la comunicació. A vegades, el judo ha servit per reconciliar companys d’empresa.

Diuen que tenim la recessió a tocar. Com cal afrontar aquest nou escenari?

Hem de ser creatius i convertir l’amenaça en una oportunitat. Quan fem judo, és a partir de l’embat de l’adversari quan el podem guanyar. Si l’adversari està aturat, no hi ha resultat. Cal moviment, i si no es guanya, s’aprèn, que és un altre dels principis del judo.

Hi ha poques persones que hagin fet el Camí de Sant Ignasi. Vostè l’ha fet dues vegades en bicicleta.

Em va cridar l’atenció la ruta i l’experiència per poder dedicar un temps a mi mateix. La primera vegada va ser abans de començar exercicis espirituals a la Cova. Va ser en solitari, de Manresa a Loiola, a l’inrevés del recorregut que va fer el sant. Era a finals de desembre i la primera nit va ser a l’alberg de Verdú. No hi havia ningú més. El mateix em va passar a l’alberg de Loiola, on les monges em van rebre molt bé. Entre elles s’avisaven que «llega el peregrino, el peregrino...». La segona va ser amb una colla d’amics. Les dues vegades va ser una gran experiència, molt recomanable. Quan em jubili espero poder fer-lo a peu.

Amb Verdú hi ha establert una relació especial. Per què?

La nit que vaig passar a Verdú em van aconsellar veure un audiovisual de la vida de sant Pere Claver, fill del poble. Em va impressionar molt , va ser esclau dels esclaus. Quan arribaven a Cartagena d’Índies, era l’únic que els acollia com a humans. Jo crec que va ser un precursor dels drets humans i és un sant de veritat. Després he llegit més sobre aquest personatge, que, al seu moment, anava en contra de la doctrina oficial de l’església que emparava el comerç dels esclaus.

La Cova de Manresa és un centre d’espiritualitat que freqüenta.

És un espai que he conegut tota la vida, però la immersió va ser a partir d’un curs de lideratge inspirat en sant Ignasi. De mica en mica m’hi he anat implicant. Tenim una joia a Manresa que pot facilitar processos de transformació, que no l’aprofitem en tot el seu potencial.

ELS QUATRE CANTONS

Tothom té el que es mereix?

A la humanitat encara li falta camí.


Millor qualitat i pitjor defecte.

Cortesia i massa autoexigència.


Quina part del seu cos li agrada menys?

Tinc mal distribuïda la capil·laritat.


Quant és un bon sou?

El que supera les pròpies expectatives.


Quin llibre li hauria agradat escriure?

Una novel·la que es diria «El samurai del Cardener».


Una obra d’art.

El retorn del fill pròdig (Rembrandt).


En què és expert?

Potser en judo, management i bicicleta.


Què s’hauria d’inventar?

El que necessitem està tot inventat, però sovint no es fa servir.


Déu existeix?

En som hereus?


Quin personatge històric o de ficció convidaria a sopar?

L’escriptor John R.R. Tolkien.


Un mite eròtic.

Kathleen Turner, l’actriu.


Acabi la frase. La vida és...

És un do.


La gent, de natural, és bona, dolenta o regular?

Bona, només cal mirar un nadó.


Tres ingredients d’un paradís.

Amics, conversa i una cervesa.


Un lema per a la seva vida.

Perfeccionar-se per servir els altres.

Compartir l'article

stats