Quiosc

Regió7

Manresa millora en accessibilitat, però encara té mancances

Persones que es desplacen en cadira de rodes alerten que hi ha deficiències a la via pública

Aleix Cabré i Marc Buxaderas sortint de l’Ateneu de les Bases | OSCAR BAYONA Helena Carbonell Aurín

Un cinc pelat, la nota que donen en accessibilitat a Manresa persones amb mobilitat reduïda que es desplacen per la ciutat amb cadira de rodes. Els jugadors del club Rugby Wheelchair Manresa, Aleix Cabré, Pepe Carmona i Marc Buxaderas aproven la capital del Bages en matèria d’inclusió urbanística, tot i que creuen que encara queda molt camí per recórrer, sobretot en els barris més perifèrics.

Les persones són discapacitades perquè el seu entorn no està adaptat a les disfuncions que puguin tenir, quan un medi està adaptat a les diversitats funcionals de la ciutadania, la discapacitat desapareix, o si més no, es difumina, segons expliquen els jugadors. L’accessibilitat té a veure amb l’urbanisme, el mobiliari, els transports i tot allò que envolta les persones. Segons Cabré, una ciutat accessible ha de permetre que qualsevol individu pugui fer ús dels equipaments i serveis públics que s’ofereixen als ciutadans.

L’opinió consensuada dels jugadors de l’equip adaptat de rugbi de Manresa, és que, en general, el centre de la ciutat és un espai còmode per desplaçar-s’hi en cadira de rodes perquè els carrers i les avingudes són amples i les rampes i els rebaixos que substitueixen o acompanyen les escales són freqüents i estan en bon estat. No obstant això, segons Marc Buxaderas, encara queden moltes coses per canviar a Manresa per poder afirmar que la capital del Bages és una ciutat completament accessible.

Aleix Cabré pensa que les polítiques d’accessibilitat tenen bones intencions de fons, però des de les administracions no han sabut mai interpretar les necessitats de les persones amb problemes de mobilitat. «S’hauria de fer una comissió dels discapacitats de Manresa perquè l’Ajuntament tingués un suport des de la nostra perspectiva a l’hora de crear els plans urbanístics», diu.

Tots tres comparteixen l’opinió que el que falta per adaptar els espais moltes vegades no és altra cosa que sentit comú. Pepe Carmona afirma que «hi ha elements inconnexos que queden despenjats. Per exemple en els passos de vianants: ha d’haver-hi rampes per accedir en els dos extrems i no només en un, que és el que ens trobem constantment». Aquesta situació es dona per exemple, a la carretera del Pont de Vilomara.

Un altre exemple d’elements inconnexos es dona al restaurant Laida, al carrer Sabateria. Segons la propietària, Aida Escabias, per poder obtenir la llicència va haver d’adaptar tot el local perquè hi poguessin entrar persones amb mobilitat reduïda, i així ho va fer. Tot i això, les cadires de rodes no hi poden entrar perquè a la vorera hi ha un esglaó molt pronunciat. Ella va posar una instància a l’Ajuntament per arreglar el problema amb els seus propis recursos, perquè el restaurant fos realment accessible. Però la resposta que va rebre va ser negativa perquè, segons l’administració, no es pot tocar la via pública.

Les places d’estacionament exclusives són una altra gran qüestió per les persones amb problemes de mobilitat. Segons Carmona, les places de pàrquing reservades a Manresa són molt escasses, no es respecten i, a més a més, estan molt mal col·locades. Segons els membres de l’equip, aquestes places no poden estar situades en qualsevol lloc perquè han de tenir la suficient amplitud per tal que les persones discapacitades i els seus acompanyants puguin pujar i baixar del vehicle amb comoditat des de darrere i els dos laterals del vehicle.

Buxaderas creu que posen les mínimes places que són obligatòries i «pensant a on molestaran menys a la gent que camina i no pas on aniran millor per la gent que va amb la cadira de rodes».

Estació d’autobusos i FGC: una volta innecessària

El transport públic de Manresa està molt ben adaptat segons l’opinió dels jugadors del Rugby Wheelchair Manresa. Destaquen que des que les rampes dels autobusos són manuals, l’accessibilitat ha millorat molt. No obstant això, l’estació d’autobusos i FGC no té tots els accessos adaptats i aquest fet provoca que si s’hi vol entrar des del carrer Sant Antoni Maria Claret, s’hagi de rodejar tota l’estació perquè hi ha unes escales.

Estació d’autobusos i FGC: una volta innecessària | ALEX GUERRERO Helena Carbonell Aurín

Ateneu de les Bases: un bon exemple

El pavelló esportiu Ateneu al sector de les Bases és l’exemple ideal d’un espai públic ben adaptat per cadires de rodes. Tots els accessos tenen una rampa alternativa a les escales i a l’interior de l’edifici hi ha ascensors grans. Aquesta facilitat d’accés, les places de pàrquing adaptades que hi ha davant i l’amplitud de les instal·lacions van ser els motius per escollir aquest espai com a lloc d’entrenament per l’equip de rugbi en cadira de rodes. Els entrevistats pensen que és un dels millors espais esportius de Manresa pel que fa a l’accessibilitat.

Carrer de la Sabateria: un empedrat complicat

El carrer de la Sabateria és un carrer amb llambordes que té una vorera extremadament estreta, tant, que és complicat que una persona que camina hi pugui passar. Circular per aquest carrer amb cadira de rodes és molt complicat, a part de per la superfície del terra i l’estretesa de la vorera, pel pendent. Les rodes de les cadires elèctriques es queden encallades entre les irregularitats del terra i el risc de caiguda es multiplica.

Carretera de Vic: problemes de continuïtat i d’estacionament

La carretera de Vic és un dels vials més concorreguts de Manresa i presenta molts problemes per les persones que es desplacen amb cadira de rodes. El mal estat de la vorera podria provocar accidents, tal com es mostra en la imatge. A més, hi ha passos de vianants que tenen rampa per una banda i per l’altra no. Al llarg de tota la zona blava no hi ha cap plaça d’estacionament per discapacitats que sigui d’ús públic.

Pujada del Carme: unes escales infranquejables

El Barri Antic és un dels més conflictius de la ciutat, per l’empedrat dels carrers, l’estretesa de les voreres, la irregularitat de la superfície i les escales. Per arribar a la parròquia del Carme des del carrer del Pedregar si es va amb cadira de rodes s’ha de rodejar tot l’edifici per carrers alternatius, que tampoc són gaire agraïts per les persones amb discapacitats físiques. Tot perquè hi ha unes escales que no tenen rampa alternativa.

Carrer Àngel Guimerà: botigues amb esglaons

«Nosaltres també hem de comprar roba» deixava anar Marc Buxaderas com a queixa a la poca accessibilitat de la majoria de botigues d’un dels carrers comercials més populars de la ciutat. Els entrevistats entenen que en alguns comerços fer obres per adaptar el local els suposa una inversió inassolible. Per aquest motiu, sempre recomanen tenir una rampa de fusta, una solució fàcil per poder entrar i sortir de les botigues.

Inversió de gairebé 450.000 euros en millores urbanístiques

El Pla de Millora de l’Espai Públic 2022 presentat el passat dimecres 20 de juliol preveu una inversió de més d’un milió d’euros per invertir al llarg de l’any. Dins de la partida pressupostària es destinaran 449.868,65 euros en actuacions per a espais de vianants i guals. Segons l’Ajuntament, aquestes actuacions estaran fonamentades en la millora dels espais afectats per arrels d’arbres i la construcció de guals de vianants amb la finalitat d’assolir passos de vianants adaptats. No hi ha cap dels punts conflictius que es destaquin en aquest reportatge que estigui dins el pla d’actuació de millores urbanístiques.

Pel que fa a les places d’estacionament, l’Ajuntament justifica no tenir places reservades dins de la zona blava (la pràctica totalitat de la part cèntrica de la ciutat) amb la defensa que la targeta blava de discapacitat física ofereix gratuïtat a tota la zona blava. La demanda dels entrevistats és tenir places exclusives a la zona blava per assegurar-se que podran estacionar. Per la resta de llocs d’estacionament públics, es van fent reserves de places de mobilitat reduïda a petició de ciutadans o activitats. Una altra possibilitat és fer-ne d’ofici, quan des de l’administració es detecta alguna necessitat en centres públics.


Compartir l'article

stats