Regió7

Regió7

«Estic casat amb la Víbria, porto més anys amb ella que amb la meva dona»

El mestre artesà és l’ideòleg de moltes de les figures que surten a Manresa des d’abans del correfoc, a la primera festa del foc del 1982

Sendo Vall amb una mà octogenària d’un gegant de Ripoll | ALEX GUERRERO

Sendo Vall és mestre artesà, dins el món de l’artesania és la màxima categoria a la qual es pot aspirar. És un títol que dona la Generalitat a tots aquells artesans que hagin complert determinats mèrits. Un dels més reconeguts de Vall és ser l’ideòleg de moltes figures del correfoc de Manresa. El nas de sutja, per exemple, surt als carrers abans que existís el correfoc tal com el coneixem avui dia.

L’estiu del 1982, un grup de joves que no se sentia interpel·lat pels actes que se celebraven a la festa major de la capital bagenca, van decidir fer una festa de foc en què el jovent tingués una participació activa. Aquesta festa es va anar perfeccionant fins al que és avui dia. L’estiu següent ja es va dir correfoc, tot i que el nom de Tarascana també es va considerar. «A mi m’agradava més Tarascana perquè correfoc ja n’hi havia un a Barcelona i amb un nom diferent haguéssim fet una distinció, però al final no va ser així. Ho vam decidir per votació», confessa Vall.

Després de ser ceramista del sector industrial, Vall va estudiar les tècniques artesanes i va combinar els dos móns. Es va enamorar de l’univers geganter i de la imatgeria festiva en general, ara fa 40 anys, quan la gent va començar a preparar el correfoc de Manresa. «Em va agradar molt la idea de fer figures vives, que estan sempre al servei del poble». Hi ha sentiments molt intensos que lliguen el santvicentí amb les seves figures. «Estic casat amb la Víbria i sempre ho estaré, porto més anys amb ella que amb la meva dona», afirma sense titubejar.

Sendo Vall explica que quan parlem d’imatgeria festiva ens estem referint a imatges religioses, passos de setmana Santa, falles, gegants, bèsties, capgrossos, etc. «Tot és viu i tot és popular».

Totes les bèsties del correfoc tenen una història al darrere. «La Víbria de Manresa va ser la primera que vam recuperar de tota Catalunya, fins i tot abans que a Barcelona». La idea era representar un drac femella, per això té els pits tan grans. Això sí, «no té mugrons perquè és una figura del 83 i en aquella època si n’hi haguéssim posat, ens tanquen el xiringuito per sempre».

La Tremenda va sorgir de la fusió entre la Víbria i el Drac, segons el mestre artesà, és la seva filla. «A la canalla li encanten les figures i totes les històries que hi van relacionades». Els nens i nenes que decideixen que ja no els cal el xumet, el pengen del coll de la Tremenda «per demostrar a tothom que s’han fet grans».

El Nas de Sutge també té una història curiosa al darrere. Va sorgir d’un casament de dos membres del Centre Excursionista de Montserrat. «Era la bèstia que havia de protegir la núvia, una cosa semblant a la llegenda de Sant Jordi, però ho van fer a la seva manera. Va ser molt bonic», explica el mestre artesà.

«Al principi ningú sabia res i tot era molt innocent», diu Vall, recordant amb tendresa els primers correfocs. Les traques es posaven i s’encenien a terra i les primeres figures es van fer de cartró, va resultar ser mala idea. «No van durar gens perquè vam tenir dos correfocs seguits amb pluja i el cartró es va inflar i es va fer malbé de seguida». Després d’aquest accident, es van fer rèpliques de les figures més malmeses. De mica en mica, totes s’han anat millorant. Ara totes les bèsties que participen en el correfoc estan preparades per dur pirotècnia i rebre cops, en definitiva, per a la festa.

Segons Vall, el correfoc continuarà celebrant-se durant molts anys més perquè ja s’ha convertit en una tradició; «és a l’ADN dels manresans des que va començar, no es pot perdre». El mestre artesà assegura que els plats forts de la Festa Major de Manresa són el correfoc i el castell de focs; són un símbol de la identitat pròpia de la ciutat. «Perquè una tradició així desaparegui ha de sortir de les administracions, però no crec que això passi en les pròximes dècades», vaticina el mestre artesà.

El procés de creació

«El primer que s’ha de fer abans de fer una bèstia és assegurar-se que tots els elements tinguin una certa continuïtat i, sobretot, un sentit», afirma. Una vegada ja es té clara la història que es vol representar i el missatge que es vol fer arribar, és quan comença la feina dels artesans.

Una sola figura generalment requereix el treball de més d’un artesà. «Un fa els ulls de vidre, l’altre s’encarrega de la pintura, un altre de la roba, etc. És un treball complementari». Explica que, tot i que pot passar, és molt complicat que una sola persona se’n surti amb tot. «Jo, per exemple, em defenso bastant bé amb les estructures de les figures, però no sabria fer la roba d’un gegant».

Compartir l'article

stats