Andreu Alfonseda va viure el confinament sol en un càmping que té capacitat per acollir més de 400 persones. Relata una experiència única, però massa llarga. Durant aquells mesos va tenir l’oportunitat de veure amb els seus propis ulls com la natura s’apoderava ràpidament de l’espai que els humans havien conquerit. «Hi havia porcs senglars, cérvols, i fins i tot vaig veure algun esquirol, que feia anys que no en veia cap». Va decidir quedar-se al càmping perquè molta gent hi té allà objectes personals que tenen un cert valor i no volia deixar-ho tot a la intempèrie. Alfonseda tenia clar que el càmping no es podia perdre per culpa de la pandèmia. «Hi ha gent que té 80 anys i porta venint des que vam obrir. Venir aquí els caps de setmana és una de les il·lusions de la seva vida. Jo no els hi podria treure això». Aquest compromís amb la gent del càmping va fer que Alfonseda es quedés definitivament amb la propietat quan la Unió Caravanista de Catalunya se’n va haver de desfer per falta de recursos, derivada, en part, de la mateixa pandèmia. Mentre l’Emili Freixa va ser de la UCC estava gestionat per una sola persona i al ser una organització sense ànim de lucre, tot es feia de forma voluntària. «La falta de planificació els va abocar al fracàs». Ara, hi ha cinc treballadors que se n’encarreguen del funcionament bàsic del càmping, tanmateix, el propietari destaca la voluntat participativa dels seus clients. «Vaig comprar cistelles de bàsquet noves i les van muntar els nens». Explica que sempre hi ha algú disposat a col·laborar amb el que faci falta. «Hem creat un espai d’ajuda mútua».
