Quiosc Regió7

Regió7

Manresa mostra que l’esport inclusiu avança però que el camí encara és llarg i costerut

El Passeig va acollir ahir al matí la segona edició d’una diada anual itinerant pel país

Qui va voler va poder provar les cadires de rodes | FOTOGRAFIES DE: OSCAR BAYONA

Una festa lúdica i, alhora, una jornada per demostrar que en el tema de l’esport inclusiu som a les beceroles. Com responia Francesc Colomé, president d’ONAT Sports Fundation, entitat que promou l’esport inclusiu, a la pregunta d’aquest diari, els clubs esportius que tenen en compte les persones amb discapacitats físiques, psíquiques i sensorials a l’hora d’organitzar-se no són «ni la meitat de la meitat de la meitat». Més clar l’aigua.

Algunes entitats i clubs dels que sí que tenen en compte aquestes persones van ocupar, ahir al matí, el tram del passeig de Pere III de Manresa davant del Casino, on hi va haver encistellades de bàsquet, un rocòdrom, gimnàstica artística, on tres gimnastes i un gimnasta del club Egiba van triomfar de valent; tir amb arc i botxes, entre d’altres.

El rocòdrom per fer escalada, que va tenir molt èxit

Colomé va recordar que ONAT, organitzador de la jornada amb l’Ajuntament, va néixer precisament amb la idea que l’esport arribi a tothom, amb iniciatives com els premis inclusius de l’esport català, que bequen deu entitats amb projectes que tenen en compte l’esport i la inclusió, i la jornada d’ahir, la segona d’una iniciativa anual itinerant que es va organitzar per primer cop l’any passat a Parets per homenatjar el que va ser alcalde del municipi, Sergi Mingote, que va morir en el seu darrer ascens al K2 i que va ser l’artífex d’ONAT amb Colomé. Aquest remarcava que, amb esport inclusiu, «no parlem de col·lectius que facin esport per separat, sinó que col·lectius amb discapacitat puguin fer esport o activitats amb gent amb totes les capacitats».

L'esport inclusiu avança a Manresa

L'esport inclusiu avança a Manresa Gemma Camps

L’alcalde de Manresa, Marc Aloy, que va ser present a la jornada, va dir que un dels objectius amb què treballa la regidoria d’Esports és que tothom pugui fer esport, sigui quina sigui la segona condició. Toni Massegú, responsable de l’esmentada regidoria, va fer notar «que ja hi ha clubs a la nostra ciutat que estan treballant per l’esport inclusiu», presents entre la quinzena d’estands repartits pel Passeig.

Les prioritats de la Generalitat

Josep March Claret, representant territorial a Barcelona del Consell Català de l’Esport, va comentar que, quant a convocatòries de la Generalitat per donar ajudes, «on tenim més prioritat i donem més puntuació és a l’esport femení i a l’esport inclusiu».

Tot i ser una jornada eminentment esportiva, hi va haver espai per a la cultura, amb la batucada que va oferir Batuka Pum, arribats de Balaguer, i l’actuació musical protagonitzada per l’Associació Catalana Síndrome de Williams.

Manolo Aparicio, un xicot amb síndrome de Down, va poder practicar escalada al rocòdrom que va instal·lar la Federació d’Entitats d’Excursionistes de Catalunya (FEEC). Albert Mas, que ajudava els escaladors com ell que volguessin practicar, valorava que aconseguir un esport inclusiu és feina de «les organitzacions; que intentin fer més actuacions com aquesta». Posava com a exemple del potencial i possibilitats que té que, en el seu cas, havia jugat a botxes amb canalla discapacitada «i és molt divertit».

El grupet de gimnàstica artística d’Egiba fent la seva exhibició

Més ganes que recursos

APINDEP, l’Associació de Pares per a la Integració de Nens Discapacitats a l’Escola Pública, de Santa Eulàlia de Ronsana, tenia estand a Manresa. Marc Serrabaixa, fisoterapeuta i encarregat de les activitats externes, com el 14 per mil, que consisteix a fer «14 cims en 1.000 dies per tot el territori català», explicava que «en cada sortida que fem contactem amb una altra associació de la zona del cim perquè ens acompanyi en la pujada. Fem coses senzilles perquè tothom hi pugui participar». Va admetre amb rotunditat que, ara per ara, són les entitats que tracten amb persones amb discapacitats les que es mouen per acostar-se a les que tracten amb persones amb totes les capacitats. Va dir que és més un tema de ganes que no pas de recursos.

El Club de Tir amb Arc Manresa va deixar fer diana a qui ho va voler al pati del Casino i també tenia parada. Hernán de las Heras, membre de l’entitat, deia que «estem oberts a diferents discapacitats» i que troben a faltar «equipaments adaptats» a les persones que tenen algun tipus de limitació i una mica més d’informació quant a les entitats que hi ha a Manresa» que ofereixen esport inclusiu. El club és al costat del camp de les Cots, on es pot accedir amb cadira de rodes. Les persones interessades els poden trobar a Facebook i a la web.

Participants a la partida de botxes. Pep Callau (de lila) va presentar la matinal amb l’humor i art que el caracteritza

Cristian Carrillo de la Cruz i Anna Nadal, del Manresa Wheelchair Rugby, que es va crear el 2018, lamentaven que «ens costa molt trobar gent que es vulgui implicar en aquest esport i que tingui temps per venir a entrenar-se dos cops per setmana», i també «voluntaris sense cap lesió que ens vulguin donar un cop de mà a l’hora d’inflar rodes, de muntar les cadires o, simplement, de posar-se a la cadira i jugar per poder ser més jugadors». Com que són pocs, quan en falta algun es nota molt. D’altra banda, posaven en relleu que «econòmicament és molt difícil trobar suport. Ens hem de moure molt», i no és un esport barat perquè les cadires per competir costen diners i els desplaçaments per anar a competir també, perquè han de portar la cadira de competició i la del dia a dia. Ells també posaven en valor tot el que els aporta l’esport: «Molta llibertat, et sents més a gust, arribes cansat a casa, et sents útil». Compartir.

Egiba, inclusius fa deu anys

Una de les exhibicions més aplaudides i seguides de les que va acollir la jornada d’ahir va ser la del grup de gimnàstica artística de l’Egiba, format per quatre noies (en faltava una) i un xicot, que van saber posar-se el públic a la butxaca. Mònica Viñas, la seva entrenadora, explicava que es va crear «fa vora deu anys». L’inici de tot va ser Amaya Valentín, una noia de Sant Vicenç que va voler fer gimnàstica artística. Va començar al seu municipi i va acabar a l’Egiba, on va entrar a les classes generals. El boca-orella va fer que altres nenes que eren amb ella a Ampans s’hi afegissin. «A mes a més, Ampans també ve de tant en tant a l’Egiba a fer gimnàstica». Amb Viñas al capdavant, el grup amb Amaya i companyia va fer el salt a la competició a través de la Federació Catalana de Gimnàstica. «S’apunten per nivells i competeixen amb altres nenes que no tenen cap discapacitat». A més a més, també participen a l’Special Olimpics. Fa tres anys es va formar un altre grup a l’Egiba amb tres infants amb autisme, que també porta ella, que esmentava que tenir més ajudes econòmiques els serviria, per exemple, per tenir aparells adaptats.

Compartir l'article

stats